La confessió de Raimon de Castell Rosselló

Un relat de: Pere Ribera i Pinós

"Senyor rei, sóc en Raimon, comte de Castell Rosselló, fidel vassall vostre, a qui mai no he faltat, ni en públic ni en provat. Sabeu podeu trobar el meu castell prop de la ciutat de Perpinyà. Bé ja sabeu on es troba, ja que els vostres homes m'hi han vingut a buscar i m'han fet pres en nom vostre i, humiliat i carregat de cadenes m'han conduït a la vostra presència. Però abans no ordeneu sentència voldria que escoltéssiu les meves raons.
No fou la malvolença qui menà la meva mà ni els meus actes, ans fou la traïció que es congrià en mon castell, davant meu i, amb enganys i abús de la meva confiança, em feren valedor de la burla i l'escarni de propers i estranys.
Jo vaig acollir en Guillem de Cabestany a ma casa, li vaig obrir totes les portes, perquè, com vós deveu saber, encara que era fill de cavallers sense fortuna, era mestre expert en l'art de trobar. En acollir-lo no només creia obrar rectament ajudant-lo a viure amb prou comoditat, sinó que, pel fet de gaudir de la presència d'un home tan cultivat, podia tenir un bon preceptor del meu fill, en Bernat, i omplir de goig les festes del meu castell amb les seves cançons, fent-les de les més celebrades de tot el Rosselló. I així va ser força temps, durant el qual tothom va poder ser testimoni del seu art refinat i elegant. Tothom en parlava, i les seves cançons li donaren un nom conegut per tot aquell que es volgués considerar coneixedor del bell art de trobar. No és cap secret que fins i tot vós, que sabeu força d'aquest món, n'éreu un fervent admirador i coneixedor, i no li regatejàveu en cap moment elogis i reconeixements. D'aquest bon nom, no només se'n beneficiaven ell i el seu art, sinó que donaven fama i renom a la meva persona i al meu castell. Per aquest motiu, us deu ser fàcil d'entendre quina va ser la mesura de la meva gran decepció quan vaig contrastar la veritat de la seva traïció. Allò que fins aleshores havia estat comprensió, afecte i reconeixement, va mudar-se en odi i ira sense concessió. Ell, en qui tant havia confiat, a qui havia obert de bat a bat totes les portes de casa meva, era capaç de prendre'm sense cap mirament allò que més m'estimava. Com que mostrava tan poca compassió, em deslliurà a mi de tenir-la el dia que m'acompanyà per darrera vegada a caçar i, a fe de Déu, que quan el vaig traspassar amb el dard no vaig sentir res més que alleujament per l'ofensa amb què m'havia pagat.
Pel que fa a la meva dona, na Saurimonda, filla dels senyors de Peralada, d'antic i noble llinatge, i senyors de castell, vila i comtat a la part del migdia de les muntanyes. Sempre havia pensat que obraria rectament, com hauria pogut aprendre de la seva mare, la virtuosa Maria, de qui mai no va gosar ningú dir res que fos deshonest, ni que fes pensar en altra cosa que en un espill de virtut i de bon govern de les seves possessions. Si, a més a més, comptem que en casar-m'hi feia poc havia enviudat de n'Ermengau de Vernet, a qui sempre havia guardat el bon nom, si més no en aparença, jo no em temia que la nostra història pogués portar-nos a aquest trist desenllaç. Penseu senyor que qui més enyora aquell somriure angelical sóc jo. Ja no gaudeixo dels seus somriures complaents, ni les seves rialles alegren les meves oïdes. Tot s'ha perdut en un núvol de traïdoria que va deixar-me orb per veure allò que fins aleshores havien estat gràcies regalades per la Fortuna, a qui sempre agraïa que m'hagués afavorit amb tal companyia. Tenia joventut i bellesa, tanta que, en un principi, em semblava impossible que pogués veure en mi cap virtut que fos digna de tenir en compte per la seva persona. Però amb el pas del temps, i veient com es conduïa a la nostra llar, com s'esforçava a satisfer les obligacions d'una bona mestressa de casa i com procurava tot el bé al meu fill, que no es notava en res que no fos seu, jo vaig anar prenent confiança que el seu amor era sincer i duraria. Si primer creia que no podia ser, a partir de la convivència, vaig acabar habituant-me a la felicitat de tenir-la amb mi. Per això, bé podeu entendre que primer no cregués les insinuacions que rebia, però quan se m'obriren els ulls i vaig veure com se'l mirava, com s'enrojolia a les rialles dels altres en sentir els versos de Lo dous cosire, en mala hora compost per l'esmentat Guillem, vaig veure-ho tot clar, tan clar com els somriures mal dissimulats de la gent que em mirava a casa meva, a la meva taula.
Quan vaig rebre les primeres notícies, vaig pensar que eren males arts de lausangiers envejosos, de gent que volia sembrar la zitzània a casa meva per desfer l'harmonia que hi regnava. Jo no podia més que dir-los que no fossin mal pensats, que jo no podia ser un gelós de qui no em fallava, ni em donava raó per malfiar-me'n. Però tant i tant sentia xerrameques que vaig decidir esbandir qualsevol ombra de dubte i parlar-ho amb la germana de Saurimonda, l'Agnès, esposa de Robert de Tarascó. Hi vaig anar amb l'excusa de fer-los una visita de pas cap a una fira en què compraria farratges pels meus cavalls, ja que havíem tingut mala collita, i no en teníem prou per arribar a finals de temporada. Després de rebre'm com toca a un parent, i de compartir una bona taula amb en Robert i l'Agnès,, vaig excusar-me per dormir una estona, temps que vaig aprofitar per veure quin seria el millor moment per parlar en solitari amb l'Agnès. Ben aviat, més del que em creia, es va quedar sola, ja que en Robert havia d'anar a les seves quadres, perquè una euga havia de parir i volia veure aviat si el poltre seria de tan bona casta com sa mare. Fou aleshores quan vaig fer el gest de deixondir-me d'un breu son, i després d'un breu preludi, bé sap tothom que em coneix que no he practicat mai gaire bé l'art de la retòrica enganyosa, vaig demanar-li a la meva cunyada per si en sabia alguna cosa dels neguits de Saurimonda per un tal Guillem. Ella enrojolí, es torbà com una criatura a qui s'ha descobert en fals, fent una malifeta grossa, i es posà a plorar tot d'una. Després de demanar-me repetides vegades que, pel que més estimés en aquest món, no la descobrís, em va confessar que era ella qui estimava en Guillem, fill de Cabestany, que vivia al Castell Rosselló. Jo vaig prometre que li guardaria el secret, alhora que, innocent de mi, li recomanava que extremés al màxim la discreció perquè bé podria girar-se-li en contra la brama que corria incriminant falsament la seva germana. Ben aviat s'eixugà les falses llàgrimes i em regalà un somriure de complicitat, bé de victòria deuria pensar ella, ja que m'havia entabanat del tot, tal i com deuria haver pactat amb Saurimonda de feia temps. Confortat per aquest engany, vaig acabar el viatge i, de tornada al Castell Rosselló, vaig ordir una celebració, aprofitant el primer dia de festa assenyalada que tingués per fer un gran convit.
Vaig aprofitar que feia anys que ens havíem casat amb Saurimonda per fer el convit. Hi havia les millors famílies del Rosselló, i la taula estava parada amb les millors menges que un hom de la meva condició podia oferir. Vaig fer guarnir la sala amb els millors tapissos i tota classe de domassos. El terra estava sembrat de romaní i farigola perquè l'ambient fos el més agradable i sanitós possible, com es mereixia l'ocasió. Tot anava bé fins que, en acabar va venir l'hora de les cançons amb què volia coronar la festa. Va entrar Guillem de Cabestany a la sala i va començar amb una peça nova, anomenada Lo dous cosire. Així com passaven els versos i es repetia la maleïda tornada, veia com tothom començava a mirar-me a mi i a la meva dona i dissimulava rialles, primer, i poc a poc deixava de dissimular-les per fer-les evidents. Estava clar que l'objectiu de les burles de tothom era jo, com també ho confirmava l'enrojoliment de la meva dona.
Dos dies després vam anar de cacera i, com havia maquinat des de la festa, vaig clavar-li el dard amb la punteria que em caracteritza. Va caure en rodó sense ni adonar-se'n d'allò que li passava. L'única cosa que em sap greu és que no passés cap vergonya per compensar la que jo havia patit. Vaig treure'n el cor, com si es tractés del d'un senglar qualsevol i el vaig lliurar als cuiners perquè el cuinessin com tenien per costum. Mentrestant, vaig enterrar el cos del traïdor a una clariana del bosc. El que no esperava era la reacció de la meva dona en dir-li que es tractava del cor del tal Guillem. No em va donar temps a reaccionar, es va alçar d'una revolada i després de dir-me que li havia agradat tant aquella menja que no voldria menjar mai més, es va llençar pel finestral de la sala, sense que no pogués fer res per evitar-ho.
El meu castell ha quedat orfe de les presències que donaven sentit a la meva vida. El meu nom ha quedat pres de la vergonya de qui ha consentit que se l'ofengués a la vista de tothom que sabés veure. Només em queda en Bernat, el fill que tenia del primer matrimoni. Ell no té cap culpa de les coses que ens passaven a la seva mare i a mi. Sé que no tindreu cap mena de clemència amb mi, ni l'espero. Només us demano que respecteu els béns i les propietats del meu fill, ell és innocent i ja ha patit prou amb les vergonyes del seu pare."
"Raimon, per la nostra autoritat, tu romandràs a la presó fins que fineixin els teus dies, i no podràs rebre cap mesura de clemència. El teu castell acabarà de ser enderrocat en el termini de dos dies, i es posarà especial èmfasi en el fet que no en quedin ni els fonaments, de tal manera que ningú no pugui guardar el record d'on era, ni del nom que portava. Pel que fa al teu fill, nós creiem que podrà refer el seu nom lluny de Castell Rosselló, per la qual cosa el deixarem viure a la ciutat de Perpinyà sense que ningú no el pugui reconèixer com a fill teu. Que així es faci"



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Pere Ribera i Pinós

Pere Ribera i Pinós

3 Relats

3 Comentaris

2440 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00