La condició humana

Un relat de: walrusluli
L'alè càlid, amb fortor de vi de tetrabrick, no aconseguia escalfar-li les mans, precàriament embolicades en uns guants esparracats i tant bruts com ell mateix.

- Una moneda, per caritat...

El Joaquim, amb pressa per arribar a la feina, va cercar a la seva butxaca sense sort. En tot el dia no es va poder treure del cap la mirada desesperada amb que es va topar quan marxava, tot fent un gest de disculpa amb les espatlles. Avergonyit, es va prometre que en tornar cap a casa convidaria a aquell home a fer un entrepà i hi parlaria una mica.


Un cop dutxat i afaitat l'Albert semblava un home nou. La negativa del bar a deixar-lo entrar abans d'aquella transformació no només va fer-los perdre un client habitual, sinó que va resultar ser el primer pas per a reconstruir la vida de l'Albert. Durant sis mesos va compartir sostre i converses desinhibides amb el Joaquim, va poder apedaçar la seva malmesa autoestima i va aconseguir una feina modesta. La sort va voler que aquell divendres comprés la combinació guanyadora de la loteria, convertint-lo en multimilionari de la nit al dia. Aquella última nit plegats, farcida d'abraçades i copes de cava, tots dos se sentien immensament afortunats.

Cinc anys després, el Joaquim tremolava sota una manta plena de polls, allargant una mà tremolosa cap als vianants que no semblaven veure'l. Amb un ampli somriure que deixava entreveure els forats d'una dentadura groga, el Joaquim es va aixecar en reconèixer l'Albert darrere d'unes ulleres de sol elegants. Aquest el va apartar amb cara de fàstic, espolsant-se la màniga amb el guant de cuir:

- No em toquis desgraciat! Tens idea del què val aquest abric?

Comentaris

  • Re: fotografia[Ofensiu]
    walrusluli | 22-05-2018

    Gràcies Aleix! Certament, sembla que hi ha coses que mai canvien, fotografies que es mantenen invariablement i tossuda en blanc i negre. Esperem que, com en el teu relat, hi hagi qui sàpiga posar-hi color!

  • fotografia[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-05-2018 | Valoració: 10

    Un relat fotogràfic, en blanc i negre, carregat de realisme italià dels anys seixanta. Seixanta? que no som al 2018? Quantes coses continuen igual! Una forta abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

walrusluli

4 Relats

12 Comentaris

652 Lectures

Valoració de l'autor: 8.83