La comunicació humana com a tortura d'adolescents

El Marc està negre perquè els seus pares, des que va començar l'apagada general de llum a tota la ciutat, s'han tornat imbècils del tot.

Abans, mentre estaven tancats, cadascun a les seves cambres privades, davant les pantalles dels seus ordinadors personals, xatejant com a posseïts amb els seus respectius flirts virtuals, ell aprofitava per jugar -fins que li sortia sang pels ulls- amb la PSP, sense que ningú li digués ni piu.

Qui conegui una millor definició de la felicitat, que vingui i li ho digui.

Ara, en canvi, després de passar per la previsible fase de crisi inicial d'engegar quatre renecs, els pares del Marc han patit una conversió mística d'allò més inoportuna i diuen bestieses de l'estil: "quan teníem llum no ens adonàvem del poc que ens comuniquem". Han arribat a fer que tota la família, després de sopar, s'assegui tota junta a parlar, compartint aquesta oportunitat única per a saber que pensa cada membre, com els ha anat el dia i tota la pesca. Sembla ser que l'absència d'excés d'estímuls aliens i l'embolcall serè de la foscor els ha trastocat irremeiablement.

Al Marc li sembla que com la llum no torni aviat n'acabarà fent alguna de grossa. Els seus pares han arribat al Nirvana amb aquesta sort d'epifania de la no-electricitat i ell es rosega els punys fins a fer-se sang perquè ell la corrent elèctrica no la necessita per rés: mentre s'estan allà, perdent el temps cretinament parlant de la vida, la seva adorada PSP -amb la bateria carregada fins dalt!- es mort de fàstic a un racó de la seva habitació.

Si hi ha una paraula que, des d'ara mateix, en Marc odiarà fins a la mort, aquesta és "Comunicació".