La Colometa s'explica, però ¿s'explica bé? (1)

En el relat precedent acabava informant a qui li pogués interessar que la novel·la proposada en el Club de Lectura Arrancapins, de València, era "La plaça del Diamant", tot i que no m'ocupava de Mercè Rodoreda ni del personatge protagonista, la Natàlia/Colometa, sinó de l'actriu que el va interpretar en el film de 1982 i en la minisèrie televisiva de 1983, Sílvia Munt, i encara des d'un punt de vista força anecdòtic. Ara sí que tractaré del personatge i de com l'autora l'escull com a subjecte de la narració, començant per una particularitat en què coincideixen alguns comentaristes: segons la Introducció que encapçala l'edició de Bromera-Club Editor, el discurs de la Colometa és, més que un monòleg interior que s'adreça directament al lector, una escritura parlada que pressuposa un destinatari concret, la identitat del qual roman oculta malgrat notar-se la seva presència. Però un, que no és cap lletraferit ni molt menys un crític, tot i que de vegades manifesti certa complaença en funcions de ministeri fiscal, no entrarà a fons en aquestes subtileses, perquè allò que vol qüestionar és si la parla adoptada correspon realment a una Colometa ingènua i sense instrucció. Abans d'entrar en matèria, però, vull fer un exercici de sinceritat i confessar que, contra tot pronòstic, la lectura m'ha resultat prou dificultosa. La motivació que m'ha dut a cercar i trobar en Internet els quatre capítols de la minisèrie (ara en dirien episodis) era copsar si en la versió filmada amb més metratge i, per tant, amb més possibilitats de ser fidel a la novel·la, el director i els coguionistes van ser més llestos i havien sabut plasmar en imatges dues descripcions que jo em veig incapaç de representar-me mentalment: parlo de la d'un quadre penjat en una paret a casa de la senyora Enriqueta, al començament del capítol IV, i de la prolixa descripció de la casa on la Colometa va a fer feines pels matins (capítols XVII, XVIII i XIX).

Pel que fa a la primera, la Colometa s'explica així: "Tenia un quadro penjat amb un cordill groc i vermell, que figurava tot de llagostes amb corona d’or, cara d’home i cabells de dona, i tota l’herba al voltant de les llagostes, que sortien d’un pou, era cremada, i el mar al fons, i el cel per sobre, eren de color de sang de bou i les llagostes duien cuirassa de ferro i mataven a cops de cua." Val a dir que aquest quadre, original o reproducció (potser d'alguna pintura de Hieronymus Bosch?), exerceix gran fascinació sobre l'Antoni, fill de Colometa i Quimet: li ensenyen un dia, quan encara és un nadó, i dóna a entendre que quan van de visita a ca l'Enriqueta el primer que fa és enfilar-se en una cadira i quedar-se encantat contemplant-lo (inici capítols XII i XIX). Poc després, la fascinació es va extensiva a la germaneta Rita, fins al punt que, anys més tard, el quadre és el regal de noces que li fa l'Enriqueta (inici capítols XL i XLVIII). Però no deu ser tan immediat traduir en imatges aquesta descripció, perquè en la minisèrie només apareix un moment cap al final, sembla un bunyol fet per a l'ocasió i no se n'explica el significat. I me'n faig càrrec, perquè si m'ho encomanessin a mi no sabria per on començar, i crec que ni el mateix Walt Disney, que tirava pel dret a l'hora d'antropomorfitzar animals, no se'n sortiria: ¿on situaria la cara humana i sobre quina testa faria descansar la corona, per sota de la qual haurien d'aflorar els cabells? ¿i la cuirassa on la hi posaria, si l'exoesquelet de la llagosta ja és una armadura perfecta?

La Introducció a càrrec de Josep A. Fluixà passa de puntetes sobre la problemàtica plasmació gràfica del text, i es limita a opinar: "El quadre de les llagostes que hi ha penjat a la casa de la senyora Enriqueta representa, segons una anàlisi freudiana, el sexe que mata la dona i, en conseqüència, el domini del mascle sobre aquesta." Veig que trivialitzar Freud, per quedar com un senyor quan un no disposa d'idees pròpies, encara és un recurs força transitat.

D'altra banda, he trobat a Internet un dels documents Word "FRAGMENTS DE LA PLAÇA DEL DIAMANT" de la web "Mestre@casa" de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport de la GENERALITAT VALENCIANA, força més aclaridor perquè reprodueix el text i afegeix: "Aquest quadre descriu un altre passatge de la Bíblia, de l’Apocalipsi: 'Aleshores els set àngels que tenien les set trompetes van preparar-se per a tocar. (8:6) Va tocar el primer i foren abocats a la terra una pedregada i un foc barrejats amb sang. La tercera part de la terra, la tercera part dels arbres i tot l’herbei van quedar abrusats. (8:7) Va tocar el cinquè àngel, i vaig veure a la terra un estel caigut del cel. Li van donar la clau del pou dels abismes; ell el va obrir i en va pujar una fumarada com la d’una gran fornal, que va enfosquir el sol i l’aire. Llavors, de dintre la fumarada, en van sortir unes llagostes que s’escamparen per tota la terra. Les llagostes van rebre un poder com el que tenen els escorpins. (9:1–4) Aquelles llagostes semblaven cavalls equipats per a la guerra; duien al cap una mena de corones d’or i tenien la cara com de persones humanes, cabellera de dona i dents de lleó. Portaven unes cuirasses d’acer, i el brogit de les seves ales era com el d’una munió de carros de guerra llençant-se a la batalla. Com els escorpins, duien cues amb fiblons, que havien rebut el poder de fer mal als homes durant cinc mesos. (9:7–10)'" A banda que per alguns l'Apocalipsi de Joan l'Evangelista sigui un text profètic, cal admetre la seva indiscutible qualitat poètica. Acceptat això, no ens ha d'estranyar que, com tantes altres obres literàries de caràcter poètic, la seva traducció a imatges sigui inviable. I que, si hi insistíssim, la traducció plàstica seria una obra fallida, de la contemplació de la qual una persona que ignorés la font literària mai no podria restituir el text original. Sense anar més lluny, l'assimilació als escorpins ens fa pensar inicialment en la llagosta crustaci, tant per les pinces (el llamàntol, amb qui sovint la confonen, les té ben grosses) com per la flexibilitat de la cua (encara que l'abdomen de l'escorpí es corbi cap amunt, per clavar el fibló, i el de la llagosta cap avall, per nedar). Però quan s'esmenta el brogit de les ales hauríem de pensar en la llagosta insecte, també present en un altre lloc de la Bíblia (la vuitena plaga d'Egipte, citada a l'Èxode).

És aquí on volia arribar: hi ha ficcions que només es poden descriure mitjançant el llenguatge oral o escrit (què representa el quadre que l'Enriqueta té a casa) i d'altres que només es poden plasmar amb precisió mitjancant maquetes, plànols o altres modalitats de representació gràfica (la casa de dues plantes, amb jardí, on la Colometa va a fer feines). I, si sembla massa contundent l'ús del "només", podríem parlar de "procediment òptim", per admetre ambigüitat i contradicció sense que això faci naufragar el relat, o, just el contrari, per no deixar el menor resquici d'ambigüitat sense que la reiteració, l'obsessió pel detall i l'extensió del text acabin avorrint al lector.

Queda clar, doncs, que Mercè Rodoreda coneixia almenys aquest passatge de l'Apocalipsi. Pero no ho és menys que a la pobra Colometa, la seva creació, no era probable ni que li sonés el nom "Apocalipsi", com no fos associant-lo al títol de la novel·la internacionalment més coneguda de Blasco Ibáñez. Si tenim present això i que el contingut del passatge és irrepresentable gràficament, hem de concloure que posar una descripció tan precisa en boca de la Colometa només tindria sentit si allò que la senyora Enriqueta tenia emmarcat i penjat a la paret amb cordill groc i vermell hagués estat un rètol i la Colometa s'hagués limitat a llegir-lo. Tret que situar una pintura surrealista a casa d'una senyora que es guanya la vida venent fora d'un cine castanyes i moniatos a l'hivern, cacahuets i xufles a l'estiu, i posar en boca de la Colometa una interpretació culta d'aquesta obra que pressuposa haver llegit l'Apocalipsi, fos una llicència poètica deliberada, la finalitat de la qual se m'escapa...

Com que el tema del quadre ja ha agafat prou extensió, el de la esforçada però tediosa descripció de la casa on la Colometa va a fer feines pels matins queda per a una segona entrega.