LA COCA

Ahir com molts diumenges vaig anar a comprar una coca. A mi
la coca no m’agrada massa, mes un familiar meu que venia a
passar el cap de setmana li agrada amb bogeria.

Sempre que tinc una coca a les mans i quasi sempre que en
menjo, solo pensar en la Tia Cristina.

De ben petitona, la germana mitjana de la meva avia, era com
una fada bona o mes ben dit com un follet juganer.

La tia Cristina era increïble, podia dibuixar animals fabulosos,
amb unes e tisores podia retallar nines i fer joguines. També
dominava la papiroflèxia, i de les seves mans sortien ocells,
vaixells o qualsevol cosa que jo volgués.

També eren increïbles els contes que m’explicava, no cal dir
que jo de petitona l’estimava molt.

Un dia de tardor, ho recordo perquè jo estava menjant castan-
yes va dir. Ja se que faré avui Margarida. Faré una coca com
les que feia la meva mare, m’ajudes ?

No cal dir que jo contenta vaig ajudar a mesurar la farina els
ous i tots els ingredients que ella va voler posar-hi.

Ho va barrejar ben barrejat, va estirar la pasta i ho va posar
al forn. Jo estava al seu costat esperant els minuts que tardaria
a ser cuita, se sentia la bona flaire.

Al cap de un temps que ella va creure convenient, el va parar
i va dir. Ara esperarem per sopar, seran unes postres de cine.

Jo com que sempre el que feia semblava màgic, esperava una
coca màgica.

I vet aquí que tota la família varem sopar, i quan va venir les
postres, el que va sortir del forn era una massa que semblava
ciment de tant dura que estava. Els pinyons quasi cremats, la
duresa de la seva consistència feia quasi que ens trenquéssim
les dents. Ni el pobre Tim, el gosset va ser capaç de menjar-ne
un boci.

La meva mare i avia procuraven consolar la tia Cristina, que
tenia una cara de pena i quasi plorava. Sols sabia dir, i jo
pensava que recordava la recepta de la mare. Quin greu em
sap, pobre Margarida, si ja la tenia coll avall.

I jo la pobre Margarida, reia i reia. Podia entendre el fracas de
la tia Cristina amb molt humor.