La clau de l'habitació 309

Un relat de: aleix

Tot feia gust a vi ranci en aquella habitació. Les esquerdes eren gairebé nius de rates i les parets cruixien com patates chips olioses i passades... No aguantaré gaire més en aquesta letrina pudent, vaig pensar. Segur que en Dani no trigaira a arribar amb els diners, i llavors seria lliure! Eren masses anys de soledat i patiment a les meves espatlles,massa rencor acumulat, massa evasió imregnada d'alcohol, massa cocaina... Però aquell seria el cop que canviaria la meva vida radicalment, tansols feia falta tenir un bon pla, un bon soci i una mica de sort. M'havien presentat en Dani feia poc temps, un bon home, pocs amics però de confiança, i bons contactes amb la "gent inlfuent de la ciutat". Aquella nit es va passar tres hores explicant-me anècdotes sobre petits "cops" que havien acabat amb aldarulls i la policia pel mitg... curiosament ell sempre n'havia sortit ben parat, almenys fins aquell moment, em deia mentre dibuixava un somriure gairebé desagradable. Mes tard es va posar seriós explicant-me que molts dels seus amics més estimats havien caigut en mans de la justícia, i que feien vida tancats en presons pudentes...En tinc per tot el pais d'amics, deia, llàstima que no tingui temps de fer ruta per anar-los a veure a tots, deia altre cop somrient... Sempre em pregunto a quina garjola acabaré, si pogués triar triaria la d'en Jonhy, sóm gairebé amics d'infància. Be doncs, aquella mateixa nit, en Dani em va proposar una petita feina, i força ben remunerada. Jo anava just de vida, just de diners i just de dones, i a part d'això ja portava uns quants wiskies al cervell, així que no em va costar acceptar la proposta. Es tractava d'un parell de maletes, plenes de pols blanca, "detergent psicoactiu" en deia ell. Només calia que en una hora concreta passés per davant dels contenidors de la plaça de les Flors i agafés els dos paquets que hi trobaria allí. Tot seguit havia d'anar amb les maletes a una pensió del centre, demanar les claus de l'habitació 309, i esperar allí que arribés el meu soci per entregar-li la mercançia. La "feineta" va ser acordada per al cap de dues setmanes després de la trobada, i a canvi rebria una bona quantitat de diners, el necessari per obrir un negoci i viure en algun poble de la costa, lluny de les pensions i els pisos de lloguer plens d'aranyes i altres monstres nocturns... Vaig passar les dues setmanes malvivint en el pis que tenia llogat gairebé a les afores de la ciutat, només amb la visita quasi diària de la senyora Morris, la "jefa" del negoci, que cobrava en espècies. Doncs si, cada dues nits obria la porta i es ficava dins el llit, on jo ja l'esperava un xic contrariat. S'obria de cames i es feia llepar les parts, les de davant i les de darrera, i ho feia durant mitja hora. El temps de durada de "l'acte sexual" havia sigut acordat el dia en que no vaig poder pagar-li els dos lloguers endarrerits de l'habitació, i ben mirat, el que em demanava era només quelcom semblant a amorrar-se a un water plè de merda i orins, cosa que havia hagut de fer en més d'una ocasió temps enrere. De totes maneres volia fugir de la meva propia vida, fugir d'aquell malson plè d'olors desagradables i de maldecaps massa sorollosos, i d'aquelles nits plenes de vidres trencats i punys ensangonats... Era el moment, o ara o mai, "matar o morir". Què pot perdre algú que no te res, a què es pot aferrar algú que ho ha perdut tot ja, fantasma del seu malson i de nits solitàries. Be doncs havia arribat el gran dia, vaig passar per la plaça de les Flors a la hora acordada i vaig obrir el contenidor de plàstics, el de color groc, i just allí hi havia les dues maletes de pell gris fosc, i pesaven bastant, eren ben plenes de coca. No hi havia ningú a aquelles hores de la nit, el carrer era buit i fosc. gairebé no hi havia llum elèctrica en aquella part de la ciutat i la pensió on m'havia de dirigir estava situada a uns 20 minuts caminant de la plaça. Després d'assegurar-me que no em seguia ningú, vaig enfilar carrer amunt cap al lloc acordat a pas normal, sense córrer però sense passejar, el just per no despretar cap sospita als possibles vianants que pogués trobar pel camí. Doncs res, ningú, ni un gat, ni un gos, ni tan sols em vaig topar amb alguna fulana, cosa extranya, ja que els carrers, si una cosa tenien en aquelles hores de la nit, era que estaven plens de prostitutes. No feien por aquelles dones amb poca roba, mes aviat feien pena, com jo, que també feia pena, i que no tenia ni prous diners per gaudir d'algun d'aquells plats poc suculents que s'oferien durant tota la matinada per aquells carrers oblidables. " La clau de l'habitació 309", vaig dir-li a l'home que seia mitj adormit rere el mostrador. Ell va obrir un ull i va fer el gest just allargant-me una petita clau enganxada a un clauer de plàstic llefiscós. Tot seguit i sense donar gràcies, vaig pujar al tercer pis de l'edifici per unes escales estretes i amb molt poca llum, fins a arribar a la porta 309, que es va obrir amb l'ajuda de la clau i que em convidà a entrar a aquell lloc. Era l'habitació més desagradable que havia vist mai, el lloc més brut i més pudent que mai hagués pogut imaginar. Vaig decidir estirar-me al llit, comprovant com ja esperava que era podrit i que grinyolava com un xai dessangnan-se... i vaig passar allí tota la nit. No vaig aclucar ull.
Doncs és ben cert que tot feia gust a vi ranci, i que era plè d'esquerdes i les esquerdes plenes de rates, i jo era allí, esperant el moment de veure aparèixer algú, algú amb un bon feix de bitllets, i els agafaria i marxaria corrents d'aquell lloc, d'aquella vida... Van passar venvé deu hores, i quan ja començava a impacientar-me i a mirar-me amb ulls curiosos les dues maletes, se sentí un cop sec de porta i tot seguit un crit que em va glaçar el cor... "policia!". Només em donà temps de pujar les mans en veure davant meu un revolver gruixut i lluent, i no vaig trigar gaire a sentir la sensació i el dolor d'unes manilles en els meus canells bruts i prims. "xaval amb això que tens a les mans et cauràn venvé uns deu anys de presó", em digué un poli bigotut mentre m'acompanyava fins al seu cotxe oficial. Jo vaig intentar explicar tota la història al policia que conduia el cotxe, però aquell tio feia com si no em sentis, només de tant en tant em mirava pel retrovisor i em somreia de forma extranya. Em van portar a comisaria i em van dir que tenia dret a un advocat, si es que tenia diners per pagar-lo, i que em traslladarien a una "presó especial" on passaria almenys dos anys avans que es fes el judici. M'acusaven de tràfic de drogues, i em relacionaven amb una màfia colombiana que portava al pais gran part de la cocaina que es venia pels tuguris de les ciutats.
Em van tancar en una cela i un home d'aparença tímida i força normal es va presentar "em dic Jonhy, sóc el teu company d'habitació" em digué somrient... Li vaig preguntar si per casualitat coneixia un tal Dani, però em mirà extranyat i no contestà a la pregunta. Era tard i tenia molta son,i ven mirat el llit on m'havien destinat era quasi confortable. Aconsaguí adormir-me preguntant-me que coi hi hauria d'esmorzar en una "presó especial" i aquella nit vaig somniar amb la dona a la qual li havia repassat les parts pudentes amb la llengua durant unes quantes nits de feia no gaires dies. Em despertaren els cops de porra del vigilant que cridava "poseu-vos en fila, hora d'esmorzar!".

Comentaris

  • xocos | 06-06-2009 | Valoració: 10

    He obert el relat perque m'ha cridat l'atenció el número de l'habitació... i m'he trobat en això!! :0!!
    És genial! saps descriure molt bé els espais, inclús he aconseguit ficar-me un moment en la pell de l'home i sentir la seua desesperació!
    M'ha encantatm llegir-te! de veres!
    un petò! :D

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

176 Relats

134 Comentaris

111994 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com