LA CLASSE

Un relat de: Franxapa
És difícil d’entendre per qui no treballa en aquest sector, però vindria a ser com si Spielberg accedís a ensenyar-t’hi cinema, o si Picasso et triés com deixeble. Ni més ni menys que el professor Martín Gala! Us poso en antecedents, perquè ho enteneu millor: mitjana d’excel•lent en la carrera, un dels més joves en accedir a la professió... però el més sorprenent de tot, i el que li ha fet mereixedor de la seva fama, són els seus resultats de la seva feina educadora: un 98% d’aprovats a les proves d’accés a la universitat, dels quals un 75% amb excel•lent. Molts han intentat esbrinar el seu mètode, en va. El professor mai ha deixat entreveure ni un detall del seu mètode educatiu (La qual cosa li conferia cert halo de misteri). Martín Gala no fa conferències, no accepta premis, i per descomptat, no convida mai a cap persona com a oient a les seves classes. Almenys fins ara.

Em vaig apuntar al concurs sense gaire esperances. De haver sigut algun altre probablement hauria passat, especialment perquè sempre he pensat que aquestes convocatòries al millor docent del trimestre, el curs, el mil•lenni, o el que fos, serveixen per fer més gran el ego a persones que ja en tenen força de per si. Em vaig apuntar, en primer lloc, com curiositat: no era gens habitual veure “Convoca la fundació Martín Gala” al final d’un cartell. En segon lloc perquè percebia que era una oportunitat que no es podia deixar passar, i en tercer lloc per la Sílvia. Va ser la primera que em va dir “va, xica! Què has de perdre? Tu ho fas molt be, tots els alumnes t’ho diuen. Tothom parteix de zero. I molts es cagaran a les calces i no es presentaran...”. Val, si, també va ser una mica per fer-la callar, però és molt bonic que confien en tu, fins i tot quan saps que la opinió no és gaire objectiva donat que ve de la teva millor amiga, la que te ha fet costat des que començares la carrera fins ara. I avui he de reconèixer que tenia raó.

Ara ja no em sap tan de greu haver suportat la visita d’auditors a l’aula, ni tampoc haver perdut quinze dies de vacances preparant una presentació del meu treball davant el tribunal avaluador. Tampoc vaig recordar aquestes coses en el moment en què vaig rebre la trucada de la fundació. “Senyoreta Vázquez, ens complau molt comunicar-li que ha guanyat la beca de formació convocada per la nostra fundació. Aviat ens posarem en contacte amb vostè i podrà conèixer en persona el professor Martín Gala. Preguem resolgui aquells assumptes importants que requereixin la seva atenció per tal d’incorporar-s’hi al nostre centre educatiu el més vinent.”. Exacte, em vaig quedar en blanc. Sols vaig poder dir un parell de “d’acord” i un gràcies abans que pengessin. Tampoc és que em donaren moltes opcions a respondre, tot s’ha de dir. Tal i com deia la trucada, vaig demanar els permisos corresponents. Hi vaig tenir prou amb 15 dies, especialment perquè anava accelerada, dormia poc, estava impacient per començar, com una nena que espera el dia en que se’n va de viatge de final de curs a Disneyland.

El primer que em va xocar en conèixer el professor era la seva seriositat. Això, i que semblava que per ell la moda no havia canviat gens els darrers trenta anys. Seguia lluint ulleres gruixudes de pasta marró, camisa de color blanc grogós i vestit marró fosc. El bigoti, abundant, ara canós, també semblava heretat dels anys 70. Això si, la seva ma era ferma i forta. “La senyoreta Vázquez, suposo. Encantat de conèixer-la”. I jo, com una ximpleta, sols vaig poder dir “i... i... igualment, senyor Gala, perdó, senyor Martín”. No vaig saber quina impressió li vaig fer, bona o dolenta. Després d’allò sols em va dir dues coses: “Acompanyi’m fins l’aula” i, “sobretot, senyoreta, un cop engegui el projector, no miri la pantalla. Miri els alumnes. És molt important que recordi això”. A mi també em va sorprendre, però vaig suposar que tindria els seus motius i no li vaig donar gaire importància.

La seu oficial de la Fundació Martín Gala, dedicada a procurar un ensenyament de qualitat a joves problemàtics, era un antic edifici modernista, pel centre de la ciutat. Paradoxalment havia sigut un reformatori als anys cinquanta, de no massa bona fama. D’aquella època conservava la cantina, la infermeria, i la recepció al vestíbul. Les habitacions havien sigut reconvertides en aularis, i tot l’edifici havia sigut equipat amb la més moderna tecnologia: des dels escàners de la porta, fins les pissarres digitals. Vaig seguir al professor per corredors blancs amb taulells blavosos, que encara feien una mica de olor a hospital. Pel camí anava explicant que els alumnes als quals anàvem a fer la classe eren un grup especial format per joves amb antecedents penals, relacionats tots ells amb drogues o robatoris. En entrar a l’aula l’habitual xivarri entre classes va desaparèixer per complet. El professor va dir “Bon dia, seieu als vostres llocs i mireu la pantalla”. Va prémer un botó del comandament a distància, i em va assenyalar un lloc on seure. Acte seguit va treure un llibre de la seva bossa i va començar a llegir: “La decepció davant la situació d’Atenes i la mort de Sòcrates suposen l’inici de la filosofia platònica. Por una part, fan que Plató viatgi a Egipte i a les colònies gregues del sud d’Itàlia, on, en contacte amb els pitagòrics, va adquirir consciència de la importància de les matemàtiques i es va familiaritzar amb la doctrina sobre la immortalitat de l’ànima i la reencarnació...”.

De cop la vintena d’alumnes sorollosos es va quedar muda. No sols això, no despagaven els ulls de la pantalla, com si estiguessin projectant el darrer èxit d’algun heroi d’acció. Clar que, en realitat, no sabia què estava apareixent a la pantalla. Solament es percebia una remor lleugera que no aconseguia identificar, com un soroll sord de fons; i una certa lluïssor que notava pel rabet de l’ull. Us jure que vaig resistir tot el que vaig poder, però a la fi no ho vaig aconseguir: la curiositat va matar de nou el gat i vaig mirar la pantalla. Solament uns segons, el suficient com per quedar-m’hi en shock durant un instant, i després fugir de l’aula davant la mirada inquisidora del professor Martín, i la mirada perduda de la resta de l’alumnat. Tothom haureu patit algun cop aquesta situació, i si no probablement algun dia: quan l’halo que envolta algun dels teus ídols cau com un teló que de cop et deixa veure què hi ha rere el teatre. No vaig tenir valor per sortir de l’edifici, tenia la certesa que l’havia espifiada però tampoc estava segura de voler participar en aquesta beca tenint en compte el que havia vist. Em vaig demanar un té a la cantina, que vaig beure a glops petits. El professor va venir uns trenta minuts després. Educadament va preguntar si podia seure un moment, jo li vaig indicar amb la ma que prengués seient. No va parlar d’immediat, va deixar passar uns segons, com si estigués pensant què anava a dir. I aquestes paraules no eren les que esperava.

- Suposo que deu estar decebuda. No l’hi retrec. Jo mateix estic decebut en mi mateix. Però arribat a un moment t’acabes perdonant. I jo espero que vostè també ho faci.
- Durant molt de temps m’he preguntat quin era el mètode revolucionari que li feia aconseguir uns resultats tan espectaculars. Be, jo i el noranta per cent de la comunitat educativa. I el que menys imaginava que era una cosa tan simple com la hipnosi. Sap quant pagarien fóra d’aquest edifici per aquesta informació?
- Vostè em vendria?
- No, en realitat no. No em vaig apuntar a aquesta beca per fer d’espia, sinó per aprendre.
- M’hauria decebut si hagués respost el contrari. Sap per què la vaig triar entre la resta de candidats?
- A dir veritat no em vaig aturar massa a pensar en això. Estava tan il•lusionada en participar en la seva fundació...
- Es varen presentar un munt de candidats. Alguns dels millors expedients acadèmics del país: premis especials de final de carrera, doctorats “cum laude”, alguns amb certa fama fins i tot. Gent ambiciosa, amb fam de glòria o diners. Sols uns pocs ho fèieu amb esperit d’ajudar a la resta. Em va semblar una persona molt íntegra. Tota la vida professional l’ha dedicat a intentar fer els seus alumnes millors persones. Els seus resultats són força notables però mai ha sigut nominada ni guanyadora de cap premi, bàsicament perquè mai s’hi ha presentat. Era com jo quan vaig sortir de la universitat. Tenia un ànsia per contribuir a fer una societat millor, forjar les ments del futur, i no parlo de crear el darrer prodigi en intel•ligència. Parlo d’obrir la ment de les persones, que siguin capaços de raonar, de prendre decisions autònomament, que tinguin les eines per decidir entre el que està be i el que està mal, que siguin responsables... Vaig entreveure en vostè aquesta mateixa ànsia, i els inspectors que la varen veure ho varen corroborar. Fins i tot jo mateix ho vaig poder fer, malgrat que no es va fixar en mi.

- Em permet una pregunta?
- És clar
- Què va passar per què una persona amb aquests ideals que diu acabi utilitzant un mètode com el que ara utilitza?
- Un cop de realitat. Vaig complir el que m’havia proposat. Malgrat tot de mica en mica em vaig adonar que els meus alumnes a dures penes trobaven feina. O no treien els resultats acadèmics que es demanaven. Vaig estar un temps de reflexió, examinant què fallava del meu sistema d’ensenyament. I de cop ho vaig veure. Va ser aleshores quan vaig adoptar aquest sistema. Amb l’èxit que tothom coneix.
- Però suposa una traïció a tot el que s’havia proposat! No està preparant persones, està.. embotint el coneixement dintre de la ment, com... com qui enregistra un CD o una memòria. No són persones, són CPU’s vives!
- I tant que ho sé! Però què havia de fer? Mira allà fóra. No es premia l’ètica, no es premia l’autonomia personal. Es premien uns resultats, unes notes, uns coneixements. Has de guardar els principis per casa i treure’ls quan surts, com les sabates d’anar per casa o el pijama. I ara mira els joves de dintre de l’aula. Si, podria fer d’ells joves íntegres, però ningú els voldria igualment: són ex presidiaris, delinqüents. Estan marcats de per vida. Però si almenys són capaços de tenir el que el mercat espera d’ells... tu no deixes de comprar un producte perquè vingui de Pakistan, o Índia, o algun altre país on exploten els treballadors. I a les empreses tant li fa que un treballador hagi estat quatre anys a la presó per tràfic de drogues si després te els coneixements per ser un element productiu de la seva empresa. Dintre de casa tal volta segueixi sent un delinqüent, però allà dintre a ningú l’importa tret d’ell. Quan acabi el curs cap d’ells podrà mantenir un debat en torn a la figura de Plató, però podran superar amb excel•lent les proves d’accés a estudis superiors. I, pensi-ho be, avui en dia és tot el que es demana.
Em vaig prendre uns minuts abans de parlar de nou, intentant assimilar la major part del que havia dit el professor. Al capdavall, hi havia una pregunta que em rondava la ment.
- Per què ha convocat la beca? Per què ha estat tant de temps en el silenci més profund per ara posar en perill el seu secret?
- Miri’m, ja no sóc cap jove. El meu rellotge va cap enrere, no cap endavant. Passaran els anys, i cada cop em serà més dur. Ja no em noto tan en forma com abans. Després de reflexionar molt, he decidit que necessito un successor. Algú capaç de seguir la meva obra. I quant aviat millor. Si accepta ser la meva successora promet ensenyar-li tot el que se. Un cop m’hagi retirat, és lliure de triar el mètode educatiu que vulgui.

Vaig prometre que em pensaria la seva oferta, i així ho vaig fer. Fa dos dies em vaig assabentar de la mort del professor Martín Gala. Una de les notes de condolença estava signada per la nova presidenta de la Fundació. I no, no era jo. Sent realista, el professor únicament li donava al mercat el producte que el mercat desitjava. Potser era massa idealista, probablement encara ho sóc. Però vaig pensar que seria més feliç realitzant el meu propi projecte que seguint les passes d’altre, per molt que admirés fins el darrer dels dies el vell professor.

FI

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Franxapa

9 Relats

12 Comentaris

746 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Escric perquè escriure allibera. Escric perquè escriure alimenta. Escric perquè escriure relaxa. Escric, en definitiva, perquè escriure és una passió.