La clara d'ou

Un relat de: kano

Feia quasi un any que s'havien celebrat eleccions al parlament de Catalunya, quan Carles Reverter i Mallot, es va reintegrat a la empresa, desprès de una llarga malaltia. Era un home de una quarantena d'anys, mitjana estatura, una mica gras, poc pèl al cap, un gros bigoti i unes ulleres petites que li donava una aparença de polític d'esquerra, un Montilla amb bigoti o un Carod afaitat. Era dijous de un mes de novembre quan la editorial, Edicions Rauxa SA, pionera en llibres de text, va encomanar al Sr. Reverter, una nova ruta de escoles, per presentar les novetats del proper curs, que segons la conselleria de educació, s'havien produït. Reverter vivia sol en un pis de la esquerra del exemple de Barcelona, herència dels pares, casat feia nou anys i tres, que la seva dona havia fugir de casa amb l'Adriano, un tinent fatxenda retirat de la guàrdia civil, nascut en un poble extremeny, terra de conqueridors i que va haver de deixar el cos, per uns problemes amb la filla de un general de la Benemèrita. Vivia al mateix replà, amb una professora de Historia Medieval, com parella de fet. La seva dona, la Maria Torrens, va fer molta amistat amb aquest veïns; deia que si la "Rusi" era tan bona noia, (es deia Roser) que si això, que si allò, que donava classes en una escola de Rubí i que era molt apreciada per les seves dots en temes educatius. Doncs, el que es ella, segurament deuria fer mes que amistat amb el "Adriano" perquè una nit, al tornar a casa, desprès de ser fora tota la setmana, la dona li deixar una nota, on li deia, que feia temps que estava cansada de estar sola a casa, (no tenien fills) i que això de ser, tota la setmana fora, viatjant, no era el que esperava del seu matrimoni. En aquella època, recorria tota la península. Això li produí una forta depressió, que el va tenir apartat mes de una vegada de la feina, en els últims anys . Ara, ja recuperat, estava disposat a treballa de nou i de valent.
Sortir de casa, amb el maletí de pell de la empresa, ple de les novetats en els llibres, agafar el cotxe, el "Nano" la anomenava, un Citroen, però, que li tenia un especial apressi. Li deia. -" Nano " avança amb aquest, que sembla una tortuga, no badis, ara gira a la esquerra - li parlava com si fos una persona. No estava gaire entusiasmat per la nova ruta que se li havia assignat. Sortí de Barcelona, en direcció a Martorell per l'autopista i desprès hi aniria fins Manresa. Ara deuria de començar de nou, conèixer noves escoles, directors que li posaríem en dubta, si aquest llibres de text, eren aprovats per el departament de Educació.
Un cop en Manresa, seria des de on havia de començar el seu treball hi preparà les visites a les escoles, fen cap el nord del Bages i Berguedà. De primer s'arribaria fins a Puig-reig i deixaria la població de Sallent, Balsareny i Navàs per un altre dia, ja que la autovia en construcció del eix del Llobregat, es trobava en bones condicions i volia poder aprofitar aquell mati de dijous.
Sortint de Manresa, va agafar la C-16 en direcció nord i desprès de recórrer uns quants quilometres, va notar que el "Nano", el cotxe, li feia un soroll estrany de la part del darrera, de moment no va fer massa cas però a mida que anava avançant, el soroll anava augmentant de volum, així que va parar al costat de la carretera, per comprovar que podria ser.
- Nano, no em facis quedar malament ara.- Va mirar al voltant del cotxe, per si descobria alguna cosa, desprès amb les mans va empenya un parell de vegades amunt i avall el maleter i li va sembla que grinyolava alguna molla del darrera.
- Be, sembla que es cosa dels esmorteïdor, Nano, Buscarem un mecànic en el primer poble que arribem.- Va pujar de nou al cotxe i es dirigí a Sant Fruitós i desprès de preguntà a un veí del poble a on podria trobar un mecànic, li indicaren que anés a cal Ros; trobar el taller dos carrers mes avall, tal com li havien dit.
- Bon dia, que hi ha algú?.- Del fons del taller, només es veia un parell de cotxes.
-Bon dia.- Repetí alçant mes la veu aquesta vegada.
- Coloms ¡¡ no en deixareu treballar a gust, no veieu que estic canviant l'oli?.- Del fons de la fossa, sortí una persona amb roba de feina, amb greix fins las seies i amb una clau anglesa a la ma.
- Sabíeu que teniu els esmorteïdors fets pols?.- Li digué, encarant-se a la persona que tenia al davant seu.
- Cony, si que heu fet ben aviat el diagnòstic¡ (En lloc de ros, va dir-se per ell mateix, al veure el mecànic, sembla mes aviat un negre.
- Només arribar, ja he sentit el soroll que os feia el cotxe.- Replica el mecànic amb cara de pocs amics.
- Nano, estem amb bones mans. Dons que em de fer?.- Preguntà.
- Fins aquesta tarda no tindré els recanvis.- Respongué el mecànic. - Sí pogués passar a la tarda sobre quarts de cinc, això estarà llest.
- Doncs, quin remei.- Se encongí de espatlles. - Ens ho haurem de agafar amb paciència.- Fou la resposta d'en Carles.
- Vos podria fer una pregunta?- Tornà de nou. - Si sou tan amable, en direu si os plau, ha on cau la escola de primària d'aquest poble?
El mecànic, es rasca el clatell amb la ma que tenia lliure, mentre que amb la clau anglesa senyala en una direcció concreta.
- Vagui per aquest avinguda fins a la plaça i trobarà el carrer de les escoles. Ja veurà una entrada amb el nom de la escola, on diu Escola Primària del Pare Busquets. Cada mati, porto la filla petita aquesta escola.
- Doncs aprofitaré la estona per a fer una visita a la direcció de la escola i desprès anirem a dinar per fer l'hora de reculli el nano.
- De quin nano em parla?
- Vull dir el cotxe. Perdoni, però es com jo li dic al cotxe.
- Ha¡¡.- El mecànic se li escapa un somriure.
- Soc representant de una editorial de llibres de text de primària, hi tinc interès de parlar amb la direcció del centre. - Explicà al mecànic, al veure-li la cara que havia posat.
- Doncs aprofiti el temps, ara que pot.
- Tingui una targeta meva per si sortís cap problema. - Feu una recerca per la cartera i li donà una tarja amb el seu nom i el de la editorial, on i havia els números de telèfon. El mecànic, so mirar i va pogué llegí, Edicions Rauxa SL, representant Sr. Carles Reverter.
- Doncs, si surt algun entrebanc, ja al posaré al corrent.
Reverter es posà en camí, seguin les indicacions i arribà a la escola, sentin la cridòria que feien el alumnes, que jugaven al pati de l'escola. Es parà davant de la porta hi entrà. Amb el soroll que feu la porta, sortí una senyoreta de un departament que deia Direcció, ha veure qui hi havia entrat.
- Que desitja, senyor? En dic Clara, soc la secretària. - Era una noia de uns vint anys amb uns ulls grossos i cabells tenyits de diferents colors.
- Voldria parlar amb algú de la direcció de la escola.
- Ho sento senyor.- Es mira molesta a la persona que havia entrat. - La directora en aquest moments esta donant classe, si es pogués esperar-se una mitja hora, potser el podrà atendre.- Digué la noia.
- Dons, me esperaré. Tinc interès de pogué oferir-li les novetats en llibres de text i alguns temes educatius.
- Si vol seure, quant arribi la senyoreta Roser, la directora ja l'avisaré. - Respongué la jove i se va tornar per ha on havia sortí. Va seure en un banc llarg que hi havia en front de la porta de la direcció.
Desprès de esperà mes de tres quars d'hora i de llegir en un marc daurat, que hi havia al costat de la porta amb lletra gòtica, " La llum del coneixement, il·lumina el cervell del alumne", signat, Juan Coll i Mato, data, 30 de gener de 1959. Carles Reverter, no veient cap mes moviment, que uns quants alumnes que passaven xisclant de una classe a un altre, donant-se cops i empentes, tampoc li estranyà, que no tinguessin, cap llum al cervell; a les hores, decidir fer una trucada a la porta i demana a la noia del ulls grossos, que li digues a la directora, que passaria a la tarda.
- Com vostè vulgui, senyor.- Ara, li somreia, pensant amb la estona que l'avia fet esperar sense dir res. - Si em deixés la seva tarja, li donaré a la directora, quant torni de donar la seva classe.
- Tingui aquests butlletins, on podrà veure tot lo nou i la meva tarja, així aquesta tarda ho podríem comentar-los amb tranquil·litat. - Anava dient això, mentrestant treia tota la paperassa de la cartera. - Per favor, diguin alguna cosa, en cas de no poder ser.
- No s'amoïni, senyor Reverter. - llegint la tarja que tenia a la ma. -Vagis tranquil, li donaré al seu encàrrec a la senyoreta Roser.
- Perdoni, si fos tan amable, em podria informar, on podria anar a dinar per aquí a prop, s'ha fet casi l'hora, aquí esperant.... - Se'l veia una mica molest.
- Ho sento senyor, ha estat culpa meva, no dir-li que desprès de la classe, tenia una reunió amb altres mestres. - La jove se la veia penedida. - Miri, un dels carrers que dona darrera de la escola, el primer a la esquerra, trobarà un restaurant que es diu "La Clara D'ou ", allí es menja prou be. - Aconsellar la noia, amb un punt de culpabilitat.
- Moltes gràcies. Fins la tarda si tot va be, espero....- Replicà posant una mica de ironia a les seves paraules. Sortí de la escola i es dirigí per a on li havia indicat la noia.
El recorregut, no mes va durar uns quants minuts de la sortida de la escola. Entrà per una porta de vidre a on si veia el nom del establiment en lletres daurades, " La Clara D'ou ", travessa una segona porta que donava a una barra a la seva dreta, on un cambrer amb camisa blanca i un llaç negre al coll, netejava gots amb un posat mandrós, a la esquerra, una vidriera de diferents colors, on es podia veure a traves d'ells, las taules del menjador, que unes cambreres enllestien. Allí no es veia a ningú mes.
- Aquí quan donen dinar? Preguntà. El cambrer se'l mirar amb els ulls migs tancats hi respongué que encara faltaven mes d'un quart d'hora per obri el menjador. De una porta del fons, sortí un senyor una mica gras i amb una alçada de jugador de bàsquet, amb camisa blanca i un llaç com el
del cambrer, però portava una armilla negra que li donava un aspecte imponent.
- Que dius de nou Rafa?.- Es dirigia al cambrer, al veure una persona forastera. El home, va canviar la seva actitud indolent davant del que semblava ser el "maitre" l'encarregat o l'amo del establiment.
- Senyor Felip, aquest senyor, que demana per dinar.- Fou la resposta.
- Miri, m'ha recomanat la secretaria de la escola de aquí mateix, que podria dinar prou be. - Es dirigí a la persona que semblava ser responsable.
- I tan que podrà dinar, senyor....?
- Carles Reverter, representant.- Li allarga la ma.
- Encantat senyor; miri, sí es tan amable de seguir-me.- L'acompanyà fins la porta de entrada al menjador.- Si es pot espera un moment, jo mateix li prendre nota. Voldria prendre res? - Preguntà el amo del restaurant, mentre li indicava un lloc on seure.
- Posi'm una cervesa sense alcohol i unes olives.- Va seure a una taula que es trobava al costat de un dels finestrals que donaven al carrer, al fons del menjador. Al costat seu, unes cambreres acabaven de munta un taula per unes set o vuit persones i coloraren la nota de estar reservada.
Carles Reverter, va fer una mirada al seu entorn i mentre treia de la cartera un grapat papers i se'ls mirava, una de les cambreres, li servi el que havia demanat.
- En seguida vindrà a prendre nota, el senyor Felip.- Digué la noia, deixant-li la carta del menú. Reverter, l'agafa. es posar a llegir els suggeriments del dia i com tots els dijous hi havia paella de arròs. El estómac li començava a fer rau rau. Feia hores que no havia pres res. La directora de la escola, la senyoreta Roser, surti de la reunió amb el professorat i es dirigí al despatx, per dir-li a la secretaria, que se'm anava a dinar, que l'esperaven, com cada dijous, la junta de "Dones Amigues ". Constituït per un grup de dones del poble, acostumaven a trobar-se al restaurant, La Clara d'Ou, per posar-se d'acord, sobre els esdeveniments que s'havien de produir, durant l'any al poble, com Festes Major, actes culturals, el diumenge de Carnaval, Festa de l'Arròs i altres fets commemoratius. Aquesta junta, estava composta per la directora de la escola, com el cap del grup, desprès, dos regidores del ajuntament, la Maria Fe i la Joana Trescares, la farmacèutica, senyora Leonor, la Dorita, dona de un conegut abocat, que treballava en un bufet de molt prestigi a Barcelona, senyora de Juan Coll i Mato, ( autor de la frase emmarcada al costat de la porta de la direcció de la escola ), aficionat a la poesia i que en cada trobada, tenia el costum de escriure-li unes "quarteta" o algun "sonet" que la Dorita, recitava amb posat de gran rapsode; la secretaria del Ajuntament, la Margarida Torrens i la mestressa del Súper, la Trini, una andalusa Cordovesa de Puente Genil, que s'havia integrat al poble, millor que les nascudes a Sant Fruitós, això si, tot conservant, el seu accent andalús. Era com un dinar de treball i tot allò que acordaven en aquestes reunions, les "Dones Amigues", solia servi de guia, en els Plens del l'Ajuntament.
Les primeres d'arribar al restaurant, La Clara d'Ou, van ser, la directora de la escola i la Trini; juntes, van anar cap a la taula que ja tenien reservada com cada dijous. Encara no havien tingut tems de seure, que arribaren les dos regidores i la secretaria del ajuntament. Ara ja eren cinc: a les hores, varen començar a mirar al seu voltant, per veure si hi havia algun conegut. Al costat de la seva taula, si trobava un senyor, que menjava tranquil·lament, el menú del dia i amb la ma esquerra mantenia un butlletí de llibres de text, que semblava que llegia.
Roser, la directora de la escola, el va mirar i al veure el butlletí que llegia, els mateix que li havia donat la secretaria, abans de sortir de l'escola i que encara duia a les seves mans, junt amb la tarja, era la persona que esperava poder parlar amb ella aquella tarda, per tracta dels nous canvis que s'havien produït en el llibres de text.
- Perdoni, senyor Reverter?- Pregunta llegint la tarja .
Carles Reverter, aixeca la vista i mirà a la persona que havia cridat per el seu nom.
- Reverter? - Insistí la directora.
- Que ens coneixem? - Preguntà, i al mirar el rostre de la directora de la escola, va creure haver vist abans aquella persona que intentà recordar sense èxit.
- No crec, al menys fins avui. - Fou la resposta.- Vostè no m'ha deixat aquest butlletins a la escola? - Digué ensenya-li el butlletins que portava a la ma. Totes les companyes de taula no perdien punt del que allí passava. Amb això, acabaren de arribar la resta del grup, que es sumaren a la festa
- Senyoreta...Roser veritat? Es el que sembla que en va dir la seva secretari. Las meninges d'en Reverter continuaven treballant, per recordar de que coneixia a la senyoreta Roser. Es donaren les mans. - Be, dons, si li sembla, desprès de dinar ens podíem trobar a la escola.
- Temo que no podrà ser pas avui, senyor Reverter, aquesta tarda no es possible, las obligacions en reclamen. - Digué, senyalant al grup de dones, que no havien perdut punt de tot el que allí es comentar. El senyor Felip va arribar en aquell moment, acompanyat de una cambrera, portant una paella fumejant, amb una flaira, que resumia tota la seva grandesa culinària. La Trini, amb el seu accent andalús, s'aixecà.
- Faci er favo, senyó Felí, doni'm ers estris que jo faré de repartidora, perquè sinó no me toca mai ni un muclo. Totes es posaren a riure, en tant la Trini, començava a servir els plats.
- Que vagui dons de gust. senyores. - Ara es dirigí a totes, al veure que no li treien els ulls de sobre. Carles Reverter, continuar menjant el seu menú del dia, mentre las senyores no paraven de preguntar a la Roser, de que coneixia aquell home. -Es un representant de una editorial, comentà. A les hores, a la Roser, li va arriba com una llum, es gira per tornar a mirar a Carles Reverter i reconegué aquell home de quant vivia a Barcelona, en un pis del eixampla tenint per parella a l'Adriano, que la va deixar palplantada, per una veïna que deia ser la seva millor amiga. De fet l'Adriano, ja avia deixat a una altre dona, per anar a viure amb ella. S'ho va prendre amb filosofia i poc temps desprès deixar Barcelona, demanar plaça en una altre escola i ara desprès de tres anys, ja era la directora del Pare Bosquets.
El restaurant, s'anava omplint dels clients de sempre, la major part eren treballadors dels bancs i caixes, alguns oficinistes i algun altre passavolant. La Roser, no parava de donar-li voltes al cap, recordant aquells dies de la seva vida. Acabava de sortir de Girona, on va acabar magisteri i desprès de anar a la universitat a doctorar-se en Historia Medieval, conegué l'Adriano, començar la seva vida de docent en una escola de Rubí i la amorosa en un pis del exemple barceloní. Ara, recordava qui era el senyor Reverter i que per culpa del passerell del seu company, va caure malalt en una forta depressió. El veia sortir de casa seva com un somnàmbul, a vegades es parava al replà de l'escala i no se en recordava, si havia de pujar o baixar. Poc temps desprès, ella se en va anar, de aquell lloc, per començar una nova vida.
Carles Reverter, es feia creus escoltant a les veïnes de taula, mentre ell prenia un descafeïnat. Com es podrien entendres, parlant totes al hora, a mes de endrapar-se la paella d'arròs? Quant van arribar a les postres, s'aixecà la secretaria del ajuntament, que havia estar prenen nota, del mes interessant del que s'havia parlat i tot repicant amb la cullereta la copa de cava, es dirigí a la senyora de Coll.
- Ha veure, quin poema ha escrit el teu poeta per aquest dinar?.- Totes les mirades foren dirigides cap la Dorita. Aquesta, trigar una mica en reaccionar i feu un profund sospir.
- Avui, no he tingut temps de llegir-lo, he anar a la perruqueria i s'ha ma fet tard per l'hora de dinar. - Obrir la bossa una mica nerviosa, va treure un full de paper i passant la ma per desfer els plecs, es posar en posició de llegir, com consumada actriu, el que el seu marit, havia deixat escrit, sobre la taula del despatx, abans de anar-se al bufet.
- Porta per títol,- Llegia...- Les Bruixes. - Totes l'escoltaven i quedaren una mica astorades. De que anava la historia, es van preguntar amb la mirada; continua llegint.- Totes les bruixes / d'aquest indrets / per aquestes dates / fan un banquet / El aquellarre / ja no t'espera / corren las bruixes / com unes feres. / Borden els gossos / em vist uns gats / dons son les bruixes / que s'han disfressat. / No surt la Lluna / no surt el Sol / perquè les bruixes / no porten dol. - Totes mudes, quedaren per uns moments.
- Vols dir que no s'ha passat un tren, el teu marit?.- Digué la secretaria.- Això, es tractar-nos de bruixes a totes nosaltres.- Totes las mirades es dirigien a la Dorita.
- Em sembla que m'he fet un embolic. - es disculpà. - al tria els papers que hi havia a la taula del despatx del Juan. - La Dorita, s'hagués volgut fondre, en aquells moments. - - Ara recordo, que estava escrivint uns contes per enviar-los a un concurs i hauré agafat uns papers per uns altres.- Es veia tan nerviosa, que totes es posaren a riure al veure-la posar-se roja com una nena que a fet una malifeta.
En aquell precís moment, sonar un telèfon mòbil i totes al tems, buscaren el seu, ja que utilitzaven el mateix, "tons", "poli-tonos" o el que fos, que s'assemblava i molt al himne del Barça. Era Carles Reverter, qui contestava a la trucada.
- Molt bé, així que ja puc passar ha recollir el "nano"?. Estic fent temps al restaurant - La senyoreta Roser, es quedar sorpresa; no sabia que el senyor Reverter, tingues cap fill.
- On te el fill, senyor Reverter?. - Preguntà. - L'últim cop que el recordo, no tenia cap de fill. - Es descobr
ir. Al escoltar això, Reverter, recordà a la veïna que havia conviscut al mateix replà. Podria dir el seu nom, la "Rusi" com li deia la seva dona, i que el Adriano i la Maria Torrens, els van deixar a tots dos amb un pam de nas.
- El fill, es el "nano", el meu cotxe; el tenia ha reparar a cal Ros. Perdoni'm que no l'hagi reconegut abans, senyoreta Roser, ha passat molt de temps - Va respondre. Totes les companyes de taula, no perdien punt de aquesta historia,
- No si amoïni, senyor Reverter, el mont es un mocador, el que els poca vergonya separen, las causalitats de la vida els ajunta, encara que només sigui, per fer tractes de negocis.
- Te raó, dons quant a vostè li vagi be. - Quedaren per un altre dia, mentre les comensals,
esperaven escoltar la historia de la Roser amb aquell senyor. La Maria Torrens i l'Adriano
van tenir un fill al any de arribar a Madrid i aquest, es fuga mig any desprès, amb una dependenta cubana de la fleca del seu barri. Però aquesta, es un altre historia.
dilluns, 19 / març / 2007 Josep Pellicer Palomera. Barcelona.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de kano

kano

13 Relats

18 Comentaris

12913 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
SOC UN JUBILAT DE 73 ANYS QUE LI AGRADA LA POESIA. TINC ALGUN POEMA PUBLICAT EN REVISTAS DE BARRI, PERO LA QUEMES AMPLA DIFUSSIÓ, ARA FA MOLTS ANYS A LA REVISTA ORIFLAMA Nº 75 DEL ANY 1968 TITULADA CANT. ( a la llengua catalana) ESPERO SEGUIR ESCRIVINT MOLTA ANYS MES.
JOSEP PELLICER