La ciutat trista

Una gran manta de núvols emprenyats
Vol fer de nosaltres il·lustres convidats
Sota una teranyina d'imponents gratacels
D'una pluja enterbolida de tant de recel.

Xicotetes basses de ciutat
Fan de miralls embrutidors de l'urbs
Mentre trepitge i arrossegue qualque toll
Que despinta i esborrona el meu reflexe.

Una parella agarrada per la cintura
Remoreja a la llum del fanal
Aixoplugats amb gran desimboltura
Per la closca d'un paraigües conjugal.

Del carrer humit i xop cap endins
Un café a l'antigor ofereix caliu,
Vistes al gran maresme cosmopolita
Al gran bloc de ciment persuasiu.

La gran avinguda de quatre carrils per sentit
Separats per una filera d'empobrides palmeres
Es presenta com un improvisat riu d'asfalt
On les barcasses contaminants semblen fer carreres.

Tothom espera a casa seua
La flama d'un petó cassolà.
El meu cor de tant d'esperar
Ha fet seu aquest gris tan quotidià.