La ciutat que em robà el cor

Semblava que l'havien construït expressament perqué de tots els racons de la ciutat es gaudís d'una vista panoràmica sobre la rada. Des de qualsevol punt es podia assistir al joc subtil d'escales, balcons i cornises que semblaven encavalcar-se les unes sobre les altres, a través d'un cúmul de carrerons tortuosos com autèntics meandres. Les terrasses amb el mar com a fons, voleiaven bugades de cent colors i l'anomenada pels seus habitants, "la blanca" s'enfilava per la falda d'un turó que baixava en pendent abrupte cap al mar.
I l'aroma del gesamí i la tarongina, el coriandre i l'alfàbrega que m'inundaven l'olfacte a cada pas, em seduïren de tal manera que vaig decidir quedar-m'hi sense dubtar. Havia arribat de la mà d'en Samuel, el meu mestre d'arquitectura, per a preparar el projecte de fi de carrera i, tot i que m'hi vaig plantar sense gaire entusiasme, aquell reducte de bullici i elements plens de solemnitat em va acollir com una amant delerosa i el meu esperit, en poques hores, s'hi va deixar atrapar.
Vaig descobrir que tots tenim un lloc reservat on gaudir de la vida, un espai on el goig és obrir els ulls i tan sols mirar, i el misticisme que no sabia que posseïa, va sorgir del seu amagatall i va aflorar com una buganvilia sota aquell sol d'un maig oriental.

Al final de cada tarda, quan les ombres començaven a tapar l'horitzó, els homes pujàvem a les terrasses, en silenci, per a cercar un moment de pau. I allà, sota la claror de la lluna, on durant el dia la forta calor desplau, es fumava amb els amics o es treballava, sobre coixins repartits pel repòs dels visitants. I jo somniava amb aquella joveneta que ens servia el te amb lentitud i amb cada moviment del seu cos ple d'harmonia.

El temps va passar i aquella dolça estança, a l'hivern coberta, ens va ésser oferta durant una setmana, a la Leila i a mi, quan ens vàrem casar. Sí, Alger va enamorar-me però la seva generositat fou tal que em regalà l'amor d'una dona a qui no l'importava que ja tingués una amant.