La ciutat ja és només sorra

...el camí encetat...
...amb quatre barres vermelles
i un descordat al vent
gregal, garbí o tramuntana,
vora una mar sempre blava,
terra i pàtria ja farem...

Salut i rebolica, xicota!

Pots viure fisicament en uan ciutat que sigui només sorra, però pots tenir el teu propi món, on la simple "sorra" prengui vida.
Petonets!

d'aires i de vents, i t'allunyes d'aquesta ciutat que amaga alguna cosa (que no ens dius). En essència ets la mateixa, perenne, però allò que envolta la ciutat, resultarà enfonsat al fons del mar...

Ho fas desaparèixer de tu...com en l'oblit.

Molt ben escrit, de debò.

Avans de res,agrair-te el comentari;me n'alegro que aquestes quatres paraules agradin,ja que això m'omple,sincerament,de felicitat.

Dir-te també que el teu relat es precios;no t'aturis, que aquets dits no parin!

Petunets i fins la pròxima!

el vent s'emporta la sorra,
que el mar abraça, i la fa sal.

fantàstic....