La ciutat escenari

Un relat de: Fredegard Dogwood of Shadydowns

"Fracassat. Actor fracassat. Actor fracassat i borratxo"
Cada dia em llevava, ressacòs, repetint-me el mateix des de feia mesos, potser anys. Els meus dies consistien en pidolar a vells amics de professió, apel·lant a la seva mala consciència, i gastar-m’ho tot en beure. Vivia quasi en la indigència, i pensar que fa pocs anys enrera jo era un intèrpret teatral d’èxit. Tenia papers protagonistes a les funcions més importants de la ciutat, fins i tot vaig arribar a fer musicals... i ni tant sols sé cantar! Tot es va acabar quan vaig arribar a certa edat. Collons! Només en tinc quaranta-vuit! Els papers més lluïts i interessants de la meva carrera els hauria d’estar interpretant ara. Això em fa pensar que no he tingut mai massa talent, que si he pogut viure tant de temps treballant al teatre ha estat simplement pel meu atractiu físic, o per només una moda.

Però aquell dia no era un dia per a penedir-me, mortificar-me o emborratxar-me. La nit anterior em va trucar en Josep Maria, el meu agent. Aquest tros de cabró feia segles que no em trucava. Deia que m’havia trobat una coseta, a la televisió. Mai no m’ha agradat massa aquest mitjà però no estava en posició de posar-me exigent. Encara recordava l’últim càsting al que m’havia presentat per lliure i de com me’n van fotre fora a puntades de peu, recordo vagament que es tractava d’alguna mena d’anunci.

Semblava que se n’enfotés de mi, tot el gremi n’anava ple de xafarderies sobre el meu alcoholisme i el molt desgraciat em cita a un bar, i a sobre a les onze del matí, quan normalment ja m’hauria empassat un parell de cartrons de vi. "No penso beure, avui no", em deia. "Avui m’he llevat, no he begut res, m’he arreglat amb la poca roba que em queda, no he begut res, he abandonat el meu ronyós pis on ja no hi tinc pràcticament cap moble, no he begut res, he sortit al carrer, no he begut res, m’he dirigit al punt de trobada, no he begut res, i ara em disposo a entrar al bar on he quedat amb el capdecony del meu agent i, encara que estigui tremolant com una fulla, penso sortir-ne amb el primer pas per arreglar la meva vida. I sense beure res".

Ja feia tres hores que l’esperava. Quan collons pensava venir aquell fill de la gran puta? Passaria alguna cosa si prenia una copeta mentre l’esperava? No crec que se n’adonés quan arribés. A més, no podia estar-me tanta estona dins aquell bar sense fer cap consumició.

Quan va arribar en Josep Maria feia hores que estava trompa. De fet, feia hores que se m’havien acabat els pocs diners que tenia i que bevia sense pagar dient-li al cambrer que ja ho faria l’amic que feia estona que esperava, quan arribés. Em va semblar molt sospitós que el barman hagués acceptat aquella excusa barata, però encara m’ho va semblar més que en arribar el meu agent m’agafés per les espatlles i, sense retreure’m res, em digués: "Aixeca’t Paco. Anem al cotxe".

Anava amb un pet que no m’hi veia, com en els meus pitjors temps, i no em vaig adonar de res del viatge fins que, al capvespre, vam arribar als que semblaven una mena d’estudis de cinema o un parc temàtic enmig del no res. La veritat és que tot aquell "tinglado" semblava talment una ciutat sencera. Era com una ciutat amb barris molt diferenciats arquitectònicament, tot preparat per rodar en diferent entorns. Ens vam dirigir a una zona on hi havia grans edificis d’oficines i vam aparcar el cotxe a les afores d’aquesta. El barri de negocis era costat per costat amb una barriada molt depriment i bruta feta de barracots de ciment i fusta. Tot era ple de cables i d’equips de càmera que filmaven escenes d’exteriors on la gent actuava amb tota naturalitat, com si fes mesos que els actors i figurants preparessin els papers. En Josep Maria em va fer caminar pels carrers tot intentant esquivar els equips de rodatge, fins que vam arribar al despatx del que semblava una productora.

Només seure ja em vaig començar a trobar malament. Em van fer signar un plec de papers enorme sense donar-me gaires explicacions, era un contracte però no recordo cap de les condicions. Potser si no hagués anat begut no l’hauria firmat. Se'm va fer etern, i cada minut que passava el malestar anava a més. El meu agent em va fer encaixar la mà amb l’home de la productora, i dirigint-me a ell, vaig preguntar: "Disculpi, on és el lavabo?". Crec que no vaig seguir bé les indicacions del que a partir de llavors seria el meu nou cap, perquè vaig acabar entrant a un dels barracons del barri del costat. Era tètric, fosc, amb palla per terra i lliteres de fusta amb pinta de ser molt incòmodes. Vaig trobar una comuna en un dels extrems d’aquell habitacle infecte i m’hi vaig posar a pixar. Feia molta pudor, em vaig marejar i vaig anar a parar a terra tot vomitant. Llavors vaig sentir: "Escolti! Què hi fa vostè aquí?", em cridava una dona vestida de presonera de camp de concentració nazi. "No veu que estem intentant rodar aquí?".

El despertador va sonar a les sis del matí, tenia un mal de cap atroç, i em vaig trobar estirat al llit d’una habitació d’hotel. Al llevar-me vaig veure sobre la taula la roba que m’havia de posar, un munt de fulls i un auricular inalàmbric. Els fulls eren les instruccions, un resum de tot el que havia de fer aquell dia, on m’havia de dirigir a cada moment i de quina manera, què hi anava a rodar a cada lloc, on havia d’esmonzar, dinar i sopar i de què havia de semblar que parlava amb la persona que em toqués fer-ho, on m’havia de canviar de roba i què m’havia de posar en cada rodatge... Tot molt ben organitzat però, ni tant sols era un guió! Fins que no em vaig vestir i em vaig posar l’auricular no ho vaig acabar d’entendre, els diàlegs i tot el que havia de fer en cada moment m’ho anava dictant una màquina.

Des que posava un peu al carrer havia d’actuar amb total normalitat, com si sabés on anava i què anava a fer. En tot moment hi havia gent gravant, "NO MIRI LES CÀMERES, NO MIRI LES CÀMERES" sentia a cau d’orella amb una veu metàl·lica i impersonal. Havia de caminar fins al metro, comprar un diari, entrar al vagó, seure, llegir el diari, cedir el meu seient a una senyora gran, sortir a l’estació que m’indicava l’auricular... En tot el recorregut, la gent que m’hi trobava, seguia instruccions, al igual que jo, excepte els equips que es dedicaven a enregistrar-ho tot en vídeo. Les escenes no es rodaven a cap plató sinó als edificis de la pròpia ciutat, on cada escenari era el més semblant a cases, pisos, sales, bars i restaurants normals. La ciutat sencera era un escenari. Al rodatge en si (si no tenim en compte que tot ho era des que sortia de la meva habitació) l’auricular em dictava el guió i només m’havia de limitar a repetir-ho com un lloro, escenificar els gestos que em manaven i col·locar-me de tal manera que la càmera no podés veure que portava cap cosa a l’orella. Ni tant sols recordo què cony estava interpretant, però en aquella ciutat tothom és protagonista, secundari o figurant segons què li dictin mentre el graven a totes les hores del dia.

Per esmorzar em van fer dirigir en autobús a un bar on només vaig haver de repetir un parell de frases gracioses que provenien de l’auricular i prendre’m un tallat i un croissant, voldria haver pogut demanar una miqueta de conyac. Desprès vaig rodar diverses escenes on feia de diferents personatges, canviant-me de roba on les càmeres no ho poguessin enregistrar, amb mínims retocs de maquillatge, sense creuar una paraula amb ningú, sense preparar cap mena de guió i desplaçant-me entre els diferents escenaris en bus, metro, taxi, bicicleta, moto o cotxe segons m’ho ordenessin. Tot allò era molt estrany, però estava treballant, treballant d’actor. Potser no realitzava cap mena d’esforç interpretatiu, però jo ja m’esforçava prou en seguir aquell ritme frenètic sense poder beure.

A l’hora de dinar vaig haver de seure a una taula d’un petit restaurant amb un altre home, ens va tocar fer de figurants mentre es rodaven varies escenes a diferents taules d’aquell lloc. Només començar pel primer plat em vaig dirigir al meu company: "Fa molt temps que ets aquí?". "Calla i limitat a seguir el guió. Representa que estem dinat, un dinar de companys de feina." va respondre secament. Des de llavors no vaig intentar tornar a comunicar-me amb ningú, tampoc vaig tenir ocasió.

Aquella tarda em van fer moure un altre cop d’escenari, i vaig arribar en un antic tren de vapor on vaig canviar la roba que havia fet servir pel dinar per un vestuari d’època. El barri on vaig aparèixer era d’estil victorià i em va tocar un altre personatge. Era el sisè d’aquell dia, sense contar els cops que havia estat fent “bulto” durant els diferents trajectes. Hauria de sortir molt a compte a la productora tenir treballant als actors en continu, sense parar, sense massa esforç, passant per gran varietat de personatges en diverses produccions... i érem una ciutat sencera. No podia ni arribar a imaginar la quantitat de sèries, telenovel·les, culebrots, pel·lícules i telefilms que s’estaven rodant a l’hora en aquell lloc. Totes de mala qualitat i baix pressupost. Amb hores i hores de material enregistrat que devien seleccionar i editar al seu gust. On els mateixos actors passaven d’una història a l’altre, i d’un paper a un altre, sense perdre cap temps en una preparació prèvia.

Cada dia passava per una mitjana de cinc personatges diferents. Dormia, menjava i actuava en infinitat d’escenaris al cap de mesos. Al principi em preocupava per les meves condicions laborals i em preguntava quan podria gaudir d’un descans, vacances o del meu
sou (si és que en tenia). Però al viure contínuament sense fer cap despesa i en aquell entorn on ho tenia tot cobert, ho vaig anar oblidant. No sabia ni on emetrien la meva feina, ni si les meves actuacions tindrien èxit, ni si tenia club de fans. Només seguia instruccions, només segueixo instruccions. El pitjor de tot és que començo a oblidar qui era i a identificar-me amb cada personatge que em toca interpretar. Lampista de Nova York, cambrer d’una sala de billars, lord anglès del segle passat, soldat de les SS a un camp de concentració, sergent de policia a Los Angeles... Tothom fa el mateix que jo. Som una ciutat d’esclaus. En unes quantes setmanes més hauré perdut totalment la meva personalitat, me l’hauran anul·lat. Però almenys ja no pidolo a vells amics de professió, apel·lant a la seva mala consciència, per acabar gastant-m’ho en beure. Ja no sóc un actor fracassat i borratxo, ni una actor fracassat, ni un fracassat.

Comentaris

  • Genial Sàtira.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 18-04-2006

    Genial sàtira de l'eixelebrada i accelerada vida a què tots ens veiem abocats, fins al punt de no poder ni pensar en nosaltres mateixos. Ens sembla absurd parlar del nostre temps, de la nostra necessitat de crear o sommiar; ens han alienat amb un sou que ens dóna per a poder immergir-nos en un consum que ens estalvia pensar en quimeres com les de crear.
    És també una sàtira de la vida, que és tot un teatre on res és transparent i tot és màscara interpretativa; quan algú se surt del seu paper, li criden l'atenció i li exigeixen que se cenyeixi al guió.

  • Original[Ofensiu]
    Biel Martí | 23-09-2005

    Original relat, que s'emmarca en alguns tòpics però segueix una línia diferent per mostrar el que sembla l'objectiu de tot el text: la ciutat escenari. El text et fa elucubrar (o com s'escrigui) diferents hipòtesi mentre vas avançant, et crea un misteri al voltant d'aquesta ciutat d'actors, i és això -junt amb que està ben escrit- el que fa que es llegeixi amb facilitat i amb ganes. Potser precisament per això, m'ha decebut una mica el final. No són obligatoris els finals amb "climax", ja ho sé i jo n'escric molts sense, però per tot el que desperta la ciutat i la posició del protagonista, m'esperava una mena de sorpresa. Potser la sorpresa ha estat no tenir sorpresa...

    Biel.

l´Autor

Foto de perfil de Fredegard Dogwood of Shadydowns

Fredegard Dogwood of Shadydowns

62 Relats

120 Comentaris

74875 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
Escric perquè m'agrada llegir. I segons deia Jorge Luís Borges:
"Cuando uno escribe, el lector es uno."

Vol dir això que escric perquè m'agrada llegir-me?

No n'estic segur. Però el que sí és cert és que si penjo els meus relats aquí és perquè m'agradaria ser llegit.

Espero els vostres comentaris!!!


També trobareu relats meus als llibres Relatsencatalà.com, versió 2.0 i 10x10 Microrelats. I podeu sentir-ne un parell a la Edició 31 i la Edició 42 del programa "Breus" de Ràdio Kanal Barcelona.


E-mail: txescu@yahoo.es
Web: www.FrancescGarcía.cat
Flog: Els ambigrames d'en Txescu