La ciutat dels contrastos

Un relat de: Jordi Lacambra Santiago
Dotze de la nit. És fosc. Una forta olor m'arriba de les cantonades. Miro a banda i banda. Només veig petits fanalets que il·luminen inquietants tendes de 'pizza al taglio', 'Doner Kebab' i 'Cibo indiano'. Prou normal, em dic a mi mateix, tenint en compte la diversitat de cultures. M'apropo a la marquesina del nocturn número 18, aquell que fa una curiosa volta per les zones més properes al centre, però prou llunyanes com per considerar-les 'les afores'. Segueixo fent una ullada al meu voltant. No escolto l’italià. De fet, no escolto pas l’anglès. Si em diuen que sóc a Nova Delhi, Islamabad o Addis Abeba, podria arribar a pensar que no em gasten una broma. Ric. Bastant, a més. Perquè recordo que la immigració ja era un problema (i alhora una solució) a l’antiga Roma, on més del 40% dels seus habitants, en un moment de l’imperi, havien nascut fora de les seves fronteres. No obstant, i malgrat que en Kiara, del Pakistan, deixa anar un seguit de forts insults contra els italians, veritablement els d’avui dia viuen un pel millor que durant l’època de Neró. I encara i així, viuen enllaunats en petits pisos, en façanes idèntiques, colors idèntics i finestres (sense persianes) semblants, que a l’estiu deixen entrar un sol (poc agradable) i a l’hivern donen la benvinguda al fred (encara menys engrescador).
Al cap de quinze minuts llargs, arriba l’autobús. De cop i volta, darrere meu, una munió de treballadors incansables dels països de l’Àsia es posa dempeus, intenten arribar els primers a la porta i alguns es lamenten de no haver-ho fet. Em pregunto, en una mil·lèsima de segon, el perquè. En breus, estic apunt de descobrir-ho: l’autobús, procedent de Piazza Venezia, va ple fins al capdamunt. En un moment em veig envoltat d’una suada i immensa massa de cossos, disposats a entrar peti qui peti. Tant es així que jo, ‘l’último de la fila’, em quedo amb mig cos fora del transport, mentre les portes intenten tancar. En un petit moment de nerviosisme, empento cap dins, intento fer-me forat. Veient que l’autobús no tancava les portes, el conductor, sense pensar-ho dues vegades, engega el motor i comença el tour per les perifèries de la città eterna amb les portes obertes, i el meu cos mig fora. Òbviament, no ho pot fer, això. Però no li dóna importància. Amb l’autobús en marxa, segueixen pujant persones amb la seguretat de no poder-ho fer, però sens dubte, amb l’esperança d’obrir-se un petit fora en aquell univers cada cop més carregat. Al cap de poc, les portes tanquen. Jo ja sóc dins, sense poder respirar, levitant entre cossos (i olors de tot tipus) que no es mouen pas. Conto nacionalitats (sóc molt de contar nacionalitats). Sense preguntar (i fent un estudi totalment irreal), em surten deu. 4 continents. Milions d’històries que escoltar de perquè són allà, en un vehicle massa carregat, en una ciutat que no es la seva. En un món que ells no esperaven viure. ‘Perquè això és Europa’ em diu més tard en Dhanpal. Per curiositat, li pregunto si sap on cau ‘la Fontana di Trevi’. ‘Ho sento, no sóc guia turístic jo, no se de que em parles’.
Al cap de trenta meravellosos minuts en una llauna de sardines, baixo a la meva estació, no sense abans convertir-me en paper de fumar i passar per entre tots els cossos suats i cansats. El bus s’allunya i jo resto un moment contemplant el barri. Un barri, ni més ni menys. Perifèric. Perdut. Oblidat. Aquí no hi ha cap Colosseu, ni Bernini hi va dissenyar res. Només foscor, una línia de tramvia i una benzinera 24 hores amb un gras home del sud d’Àfrica. El saludo. Em saluda. El seu dia, acaba de començar...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Jordi Lacambra Santiago

6 Relats

5 Comentaris

5145 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Periodista i graduat en Humanitats. Vull saber-ho tot.