La ciutat de les noves tecnologies on els pets mai fan llufa

Hi haurà qui digui que si, hi haurà qui digui que no, però el cas és que en aquesta història és que si.
Que si que hi ha universos paral.lels.
Podríem anar en aquell en que la mandra és una virtud, o aquell altre en que les porteres manen, indefectiblement, més que els del principal. Però no tindria res a veure amb el tema proposat per el concurs.
Tot buscant, buscant i remenant, remenant he trobat a l'arxiu d'universos paral.lels un que s'ajusta al que demanen. Gràcies a Déu n'hi ha per a tots els gustos. Només cal una miquetona de paciència per a buscar-lo a la web www.agup.es .
El que he triat està catalogat amb el nom de: La ciutat de les noves tecnologies on els pets mai fan llufa
Si us haig de ser franc, hauría de dir que no estic subscrit a l'arxiu en qüestió. Molts de vosaltres sabreu que degut a la llei aquella promoguda en el seu moment això dels universos paral.lels es va declarar d'interès general. Per aquest motiu l'empresa privada que gestionava el coi d'arxiu va haver de cedir part dels seus drets a l'estat en benefici dels ciutadants. En l'actualitat, tot això significa que si no estàs subscrit tens dret a una demo de l'univers que hagis escollit. Us ho dic per si a algun internauta l'hi interessa. Doncs ja està; ja ho sabeu.
Si el tema us ha cridat l'atenció valdrà més que primer aneu a comprar unes ulleres d'aquelles que venen quan hi ha eclipsis, per tal de poder copsar amb total nitidesa la demo en realitat pseudo-virtual. Si no em feu cas per vosaltres fareu, però t'adverteixen amb lletra ben grossa que no es fan responsables dels desperfectes que podria causar a la vostra retina. Així que feu-me el favor de no agafar una radiografia qualsevol; que ens coneixem.
Per cert, la meva valoració de l'arxiu i de la demo és de tres estrelles i mitja.
Fetes les aclaracions, digrecions i reflexions pertinents miraré d'explicar el que hi he vist. Ja ser que això demana un esforç d'imaginació suplementari al lector; però què collons voleu que hi foti?
La situació transcorre al Portal de l'Àngel de Barcelona. Jo era un vianant més que podia mirar, passejar i escoltar. Però no podia interactuar amb aquella realitat. Sabeu com el fantasma d'aquell conte de Nadal?. Si, home, aquell en que un home amargat és transportat al passat, al present i al futur i ho veu tot però a ell no el veuen. I que al final el sòmines reconeix els seus errors i es converteix en un troç de pa. Doncs jo era igual que aquell home en aquell conte! Ho he trobat lògic. Imagina't si poguéssim interactuar en una realitat paral.lela! Ui, els físics hi sucarien pa mirant d'establir-ne les posibles conseqüències! Gràcies a Déu que jo no en sóc de físic, i no m'hi haig de trencar la closca amb aquestes coses.
El cas és que jo era tocant a Plaça Catalunya i em disposo a baixar pel Portal de l'Àngel per una cinta transportadora com d'aquelles que hi ha a l'aeroport del Prat, però amb la diferència que hi havia damunt la cinta sofàs d'escai tipus anys 70 on la gent s'hi asseu per fer més còmude el viatge. Francament, més d'agost, tot ple de guiris i de bermudes, una calorada de cal Déu amb sofà d'escai no combina gens (els sofàs fotien un tuf a suat que era massa). Com podeu imaginar l'espai entre sofàs era ínfim, degut, sens dubte, a la gran quantitat de vianants que fan ús d'aquesta via. Doncs bé, he tingut la mala fortuna d'asseurem just darrera d'una rumana amb nen inclòs. A mi, ella, no em veia pas, però a l'home que tenia just al darrere i tan que el veia! Fillets de Déu, i quina manera de donar la murga! Ja la teniu girada tirant-me l'alè a un pam del meu nas. I jo que demanava que el del darrera fes el favor de donar-li alguna cosa. Però no, el del darrera vinga fer morros i dir que ja està bé. Llavors m'he adonat que no podia sortir d'aquell circuit tancat de sofàs a no ser que fos per entrar directament en un portal o en una botiga. M'he ficat, d'una revolada, a Can Jorba, en un rampell de decisió. Si, si; a Can Jorba! En aquesta realitat no canvia a Galerias Preciados per més tard ser el Corte Inglés. Sorprenent, no?.
Hi venien calidoscopis digitals, paraigües d'última generació, barrets per veure-hi clar, samarretes transparents, abrics de mahonesa, titots per a les orelles, enveges pels enemics, placentes pels embarassos psicològics, dubtes raonables, calderes del Pere Gotero, Salsetes del Poble Sec, i jo què ser quantes coses més.
Això si; la sensació de mareig per la gentada de por que hi havia era la mateixa que en la nostra realitat.
I ja està. Enmig de Can Jorba s'ha acabat tot plegat.
Mínim 1500 paraules…mínim 1500 paraules…En porto vuitcentes catorze fins a porto. Ara vuitcentes vint…
Voldria fer una transgressió explícita a les bases del concurs. Voldria que se m'admetés el text amb vuitcentes i escaig paraules. Perquè corro el risc d'allargar-me d'una manera francament innecessària.
En tot cas podria afegir un "com es va fer":
L'altre dia era assegut a l'ordinador i mirava d'escriure alguna cosa amb sentit. Evidentment no se m'acudia res. El tema era sobre l'impacte de les noves tecnologies. De cop i volta se m'apareix l'Arcàngel Sant Gabriel i m'enuncia: "universos paral.lels!"
Em vaig fregar els ulls i ja no hi era. M'aixeco, obro la porta del labavo, obro la porteta de l'armari del labavo i em prenc un altre tripi. És llavors que lligo caps metafòricament parlant i començo a fer salts d'alegria tot empenyent el sofà d'escai que em va regalar la meva tieta. I la resta ja us ho podeu imaginar.
Noucentes seixanta-sis….
Trailler:
(La veu en off és la d'un home que posa veu d'interessant)
Un home i un ordinador. Trepidants històries en universos paral.lels. El repte: 1500 paraules.
Mira, plego. He arribat a les mil. No en puc fer més.