La ciutat de les bicicletes

Amb una sensació de felicitat, recorde els dies previs a la revolució. Ha quedat, per a la posteritat, la imatge de centenars de ciclistes nus circulant per l’avinguda principal de la ciutat. Una estampa històrica. Demanàvem la instauració del sentit comú: la fi dels mitjans de transport contaminants. I oloràvem la proximitat del canvi des de les nostres xarxes de complicitat, de solidaritat; des d’una superioritat ètica —cal dir-ho, podem emprar les paraules de l’enemic perquè és així. L’elevació de la bicicleta com a símbol d’una societat avançada va acabar penetrant en les masses.

El Govern del municipi va haver de cedir davant una empenta imparable i pacífica alhora. El procés va lliscar amb naturalitat, i els qui lideràvem el moviment vam ocupar l’Ajuntament entre l’aplaudiment general. Amb una immediatesa admirable, vam començar a exhibir els nostres valors, convertint la bicicleta en mitjà de transport públic i gratuït. Una eficaç distribució del vehicle en punts estratègics de la ciutat va possibilitar el seu ús per part de tothom.

Sempre vam ser coherents amb els principis originals. La paraula «prohibir» no formava part del nostre vocabulari. Davant el primer desafiament —un cotxe circulant per un barri perifèric—, vam actuar amb intel·ligència, afavorint la salut de la comunitat. Jo formava part de la patrulla de ciclistes que es va encarregar de punxar les rodes d’aquell automòbil amb una navalla.

Tanmateix, la proliferació d’aquesta mena de conductes tòxiques ens va obligar a perfeccionar els mètodes. Des dels nostres vehicles ecològics, però també des de posicions ocultes en edificis, vam haver de disparar contra motocicletes i cotxes en marxa, eliminant així les cèl·lules malignes. Mantenir la utopia, el somni fet realitat, requeria respostes expeditives.

Hui tinc les idees tan clares com abans. Sent l’honor d’haver contribuït a escriure una pàgina de justícia en la història. No em falten paraules per a expressar-me, amb dignitat, davant els tribunals.