La ciutat buida

-No, no pot ser!, vaig cridar en sortir de casa. I vaig insistir obsessivament amb l’esperança que algú em digués alguna cosa, encara que fos un retret per haver-lo despertat. Però el silenci va recollir el meu crit i me’l va tornar en forma d’un eco sord, esglaiador, apocalíptic.
-On són la gent, els animals, els automòbils? Absolutament res, ni rastre de vida.
-Segur que és un somni, vaig pensar cercant aquella tranquil·litat que atorga la certesa. Instintivament vaig pessigar-me als braços i vaig temptejar els ulls per si estaven ben oberts. No, no era cap somni. Sens dubte. Què passava, doncs?
Precisament avui, el dia del meu cinquantè aniversari. Recordo que fa alguns anys m’havien connectat a una màquina revitalitzadora. Tot havia estat programat minuciosament perquè em despertés just al moment elegit per mi mateix. El cas és que ni els savis creadors de l’enginy ni els especialistes en medicina vital podien esperar que el despertar fos tan traumàtic. Què havia succeït mentrestant?
Després de caminar com un dement en totes direccions, pujar als terrats, sortir als descampats intentant trobar possibles indicis en els confins de la ciutat i després de no veure ni una ànima vivent, la desesperació s’anà apoderant de mi. Aquesta manca de senyals de supervivència em va fer pensar en alguna mena d’hecatombe misteriosa, incruenta però fatal. Ai, com fantasieja un cervell aterrit!, em rondà pel cap. Així i tot, extenuat i abatut, m’asseguí en un banc i, amb la cara entre les mans, em vaig posar a plorar com un nen que no localitza sa mare...


-Tallem!, es va sentir alt i clar des d’algun punt indeterminat de l’indret.
-Tallem, tallem, tallem..., respongué la veu monòtona de l’eco.