La Cita Eterna

Un relat de: Akeron343
Com cada divendres al vespre sortia a corre-cuita de la feina, agafava el metro fins el centre de la ciutat i arribava amb tres quarts d’hora d’antelació a la sessió de les vuit del Cinema Modern.

Com podeu suposar pel seu nom, el Cinema Modern era l’última moda en sales de cine... per allà els anys 50. Tot i el pas del temps, tot i que era evidentment un lloc vell i desllorigat on que sempre hi feien pel•lícules antigues, passades de moda, ràncies, que ja només volien veure quatre gats, estranys, nostàlgics, cinèfils, romàntics, ancorats a qui sap “on i quan”, aquell vell cinema encara tenia una aura de temple antic, una àgora d’homenatge a l’art que els abraça tots, era com un temple perdut a l’Amazones clamant al cosmos per ser redescobert. Per sobre de tot, era el seu refugi. Allà on es fonien les negrors de la seva ànima, allà on s’oblidava de la seva solitud, de la seva vida gris i invariable, de la seva incomunicació.

En arribar, anava directe a l’espaiós hall, tot folrat de moqueta d’una qualitat d'aquelles que ja no se’n veu, i es passejava per davant dels cartells de les pel•lícules que es projectarien a la sessió contínua. Encara que el seu cor triés amb rapidesa a quina de les dues sales voldria entrar, sempre s’estava una estona allà, observant amb detall, el finíssim treball dels cartells fets a mà, l’anar i venir de la poca gent que s’aventurava a les projeccions, fent veure que estudiava a fons la informació de cada film i ponderava profundament la seva decisió.

A continuació, es dirigia a la taquilla, per comprar dues entrades (no eren cares, s’ho podia permetre) i després es quedava a l’entrada a fer com si esperés algú, aquell (bé, millor aquella) algú a qui el destí portés a la seva vida. Esperava una llarga estona, mirant amunt i avall de la vorera, veient passar els vianants apressats, captius dels seus pensaments, perduts en les seves vides, carregant les seves càrregues... Sota la mirada de l’acomodador i la taquillera, matrimoni de seixanta i escaig que el miraven amb tendresa, amb llàstima, amb amor, esperant ells també a viure el dia que una Ingrid Bergman s’aturés davant d’aquell xicot educat, dolç i solitari, li somrigués amb la seva cara angelical, i entressin junts a la sala per iniciar una vida de tendresa, sensibilitat i màgia.

Però això, ell ja ho sabia, ja li ho havien dit sempre, només passa a les pel•lícules. Mai ningú no apareixia en la nit, per agafar-se-li del bracet i entrar tots dos a la sessió feliços, dolços, units per l’amor i el cosmos. Com cada divendres, amb la fatalitat de la certesa, havia de rendir-se un dia més i amb desencís i tristor, es dirigia a la paradeta de llaminadures, saludava educadament a la noia que hi despatxava, i comprava un pot gran de crispetes dolces i un refresc sense sucre. Aleshores, amb el ritual tocant a la seva fi, entrava a la sala, mostrava la seva entrada a l’acomodador, que el mirava amb els seus ulls profunds esculpits al llarg d’una eternitat d’observar felicitats i desencisos, il•lusions i fracassos, que l’acaronava amb un somriure lleu i càlid com una carícia arrossegada pel vent. El guiava il•luminant amb la petita llanterna, el camí que tots dos podrien haver recorregut amb els ulls embenats i s’acomodava al seu seient, al seu passaport per a viatjar fora de la seva vida, fora del seu cos castrant i limitador.

El projectista s’esperava pacientment a que els pocs assistents acabessin d’entrar, gairebé tots coneguts d’allà, habituals de les sessions, desencaixats socials que no sabien on més podrien amagar-se de la resta del planeta, dels déus, de l’univers, del destí. Ell esperava que s’apaguessin els llums, i en visualitzar el primer trailer (de pel•lícules estrenades feia 25 anys) menjava amb fruïció i felicitat les seves crispetes dolces, de manera que quan començava la pel•lícula ja estava tot en marxa.

Allà estant, podia sentir que l’univers engranava altra vegada sense ell, i podia deixar marxar lliure el seu esperit, perquè anés a passejar-se entre els fotogrames, a flotar amb les bandes sonores, a entortolligar-se amb les trames i a fondre’s amb els personatges. En estat catatònic es sentia desaparèixer del món per unes hores... i a ell ja li estava bé. Ja s’havia acostumat a ser ell mateix.

Comentaris

  • La felicitat de la rutina[Ofensiu]
    Montseblanc | 15-11-2018

    Deixar-se viure. Ho vaig llegir a un relat de la Sara Serra i és el primer que em ve al cap en acabar de llegir el teu relat. De vegades no ens deixem viure. Perquè pensem que les coses han de ser d’una determinada manera, que hem de fer o no fer, que la vida ha de ser d’una forma definida. És cert que tal com està muntat tot en aquest món en el qual vivim, ens porta a creure que hem de fer i viure segons unes normes escrites i no escrites. PERÒ NO. Deixem-nos viure. Deixem-nos ser tal com som. No pervertim el que sentim. El que fa el protagonista del relat les tardes del divendres és molt maco. Sí que tot plegat té un to romàntic, decadent, trist... Però el protagonista gaudeix. Gaudeixen tots els personatges que hi surten, del plaer de la rutina, de fer les coses com sempre, de tenir un lloc i un desig. Potser sí que seria maco que un dia aparegués una noia a les portes del cinema. Però no se sap mai, això no és una peli de les antigues, potser portaria més problemes que felicitat. I a més, perquè aparegués una noia, el protagonista hauria d’haver estat prou valent per haver-la citat. I sembla que no ho és. Que ja li agrada jugar amb això, però sense cremar-se. Viure com en una pel•lícula en blanc i negre amb una banda sonora que arrossega l’ànima. Es deixa viure tal com és. Amb les seves pors i les seves il•lusions, senzillament.

  • Redundància en el temaaaaaaaaaaa...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 08-09-2018

    De la solitud, de l'amor romàntic obsolet que el mateix cinema antic reforça.
    Hi ha un repetir la disciplina d'una espera, d'una il·lusió. Una addicció a això, que enganxa les crispetes a l'ànima i llavors peten i fan mal. Sortosament, apareix la consciència: el SABER (en definitiva, l'analitzar) les possibilitats del 'somni' improbable, tot i que el marge mai és 0. Ara, realísticament, i sanament: la reflexió final ajuda, és important. Així les crispetes poden passar bé i ser...(ehem, a l'excusat).


    Jo dixit

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Akeron343

Akeron343

16 Relats

24 Comentaris

3747 Lectures

Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:
Enginyer introspectiu amb vocació d'arqueòleg i redescoberta passió per la Filosofia i la Psicologia.
Havia estat relataire en una etapa anterior, amb dos pseudònims diferenciats, de relats eròtics i de relats introspectius, vaig esborrar perfils perquè pensava que començava una nova etapa vital, net de passat, un punt zero, però sembla que hi ha càrregues no acaben d'alliberar-nos, lliçons que no acabem d'aprendre.

Nova etapa d'exploració, literària i interna meva. Escric perquè em va bé, em centra, em focalitza, m'allibera... sobretot, em fa sentir que puc expressar-me, que algú pot arribar a comprendre qui sóc, i de passada, compartir sensacions, imatges i percepcions, per si ajuden a algú o per si rebo nous punts de vista que m'ajudin a créixer.

Per correccions, suggerències i proposicions indecents em podeu trobar al correu Saoirse343@hotmail.com