La Cita Eterna

Com cada divendres al vespre sortia a corre-cuita de la feina, agafava el metro fins el centre de la ciutat i arribava amb tres quarts d’hora d’antelació a la sessió de les vuit del Cinema Modern.

Com podeu suposar pel seu nom, el Cinema Modern era l’última moda en sales de cine... per allà els anys 50. Tot i el pas del temps, tot i que era evidentment un lloc vell i desllorigat on que sempre hi feien pel•lícules antigues, passades de moda, ràncies, que ja només volien veure quatre gats, estranys, nostàlgics, cinèfils, romàntics, ancorats a qui sap “on i quan”, aquell vell cinema encara tenia una aura de temple antic, una àgora d’homenatge a l’art que els abraça tots, era com un temple perdut a l’Amazones clamant al cosmos per ser redescobert. Per sobre de tot, era el seu refugi. Allà on es fonien les negrors de la seva ànima, allà on s’oblidava de la seva solitud, de la seva vida gris i invariable, de la seva incomunicació.

En arribar, anava directe a l’espaiós hall, tot folrat de moqueta d’una qualitat d'aquelles que ja no se’n veu, i es passejava per davant dels cartells de les pel•lícules que es projectarien a la sessió contínua. Encara que el seu cor triés amb rapidesa a quina de les dues sales voldria entrar, sempre s’estava una estona allà, observant amb detall, el finíssim treball dels cartells fets a mà, l’anar i venir de la poca gent que s’aventurava a les projeccions, fent veure que estudiava a fons la informació de cada film i ponderava profundament la seva decisió.

A continuació, es dirigia a la taquilla, per comprar dues entrades (no eren cares, s’ho podia permetre) i després es quedava a l’entrada a fer com si esperés algú, aquell (bé, millor aquella) algú a qui el destí portés a la seva vida. Esperava una llarga estona, mirant amunt i avall de la vorera, veient passar els vianants apressats, captius dels seus pensaments, perduts en les seves vides, carregant les seves càrregues... Sota la mirada de l’acomodador i la taquillera, matrimoni de seixanta i escaig que el miraven amb tendresa, amb llàstima, amb amor, esperant ells també a viure el dia que una Ingrid Bergman s’aturés davant d’aquell xicot educat, dolç i solitari, li somrigués amb la seva cara angelical, i entressin junts a la sala per iniciar una vida de tendresa, sensibilitat i màgia.

Però això, ell ja ho sabia, ja li ho havien dit sempre, només passa a les pel•lícules. Mai ningú no apareixia en la nit, per agafar-se-li del bracet i entrar tots dos a la sessió feliços, dolços, units per l’amor i el cosmos. Com cada divendres, amb la fatalitat de la certesa, havia de rendir-se un dia més i amb desencís i tristor, es dirigia a la paradeta de llaminadures, saludava educadament a la noia que hi despatxava, i comprava un pot gran de crispetes dolces i un refresc sense sucre. Aleshores, amb el ritual tocant a la seva fi, entrava a la sala, mostrava la seva entrada a l’acomodador, que el mirava amb els seus ulls profunds esculpits al llarg d’una eternitat d’observar felicitats i desencisos, il•lusions i fracassos, que l’acaronava amb un somriure lleu i càlid com una carícia arrossegada pel vent. El guiava il•luminant amb la petita llanterna, el camí que tots dos podrien haver recorregut amb els ulls embenats i s’acomodava al seu seient, al seu passaport per a viatjar fora de la seva vida, fora del seu cos castrant i limitador.

El projectista s’esperava pacientment a que els pocs assistents acabessin d’entrar, gairebé tots coneguts d’allà, habituals de les sessions, desencaixats socials que no sabien on més podrien amagar-se de la resta del planeta, dels déus, de l’univers, del destí. Ell esperava que s’apaguessin els llums, i en visualitzar el primer trailer (de pel•lícules estrenades feia 25 anys) menjava amb fruïció i felicitat les seves crispetes dolces, de manera que quan començava la pel•lícula ja estava tot en marxa.

Allà estant, podia sentir que l’univers engranava altra vegada sense ell, i podia deixar marxar lliure el seu esperit, perquè anés a passejar-se entre els fotogrames, a flotar amb les bandes sonores, a entortolligar-se amb les trames i a fondre’s amb els personatges. En estat catatònic es sentia desaparèixer del món per unes hores... i a ell ja li estava bé. Ja s’havia acostumat a ser ell mateix.