La Cicatriu (Divina Comèdia)

Com un sàtir, contra els llençols,
et replegues en ombres xineses,
de besllum sobre el meu ventre
- senalla de pàmpols i magranes -.

Ens ensumem a rodolons,
udolant, com gossos emmalaltits
llepant-se les nafres cròniques
de pota coixa, crosta i pus.

Ara refusem pa i sardines,
volem flairar ginesta i tarongina:
- "Que surin en la banyera i siguin
escolades com missatges dins d'ampolles!"

I vestim un cangur de núvia,
perquè ja no ens dol la gosadia:
li aixequem per sota l'hàbit
i li fem pessigolles davall els enagos.

Urpes d'ocellot esgarrapen ases
amb pits de dona, i es passegen herois
escumejants, amb baves de cargol,
travessant la Divina Comèdia
que hem engendrat al nostre passadís.

Ja ets alat quan m'obres en canal,
ho fas des de l'àpex de l'esòfag
fins al vèrtex de la pelvis
i hi llisques, amb el cap i una mà,
enfundant-te tot, dins la caixa toràcica.

Crisàlides siameses empàtiques,
abans de prendre els vots,
- novícia esmunyint-se a cuades
com la serp del Cínamom- ,
per no tancar encara la ferida del goig.

Cosint-me de través, i gestant la costura,
tibes amb puntades de cabell fi,
- amorosint la cicatriu que marca el gest - ,
perquè recordi les cavernes del deler
quan senti - com sento - que ja vol ploure.


atram / marta coll