La chopinera i el vescomte de Folla

En un intent de ciutat en temps de pre-ciutats i pre moltes coses que millor -algunes- que s'haguessin quedat pre, hi va haver una dama més baixeta que la tensió arterial quan et permet prendre cafè i olives a dojo. Es deia Romualda i la família i coneguts l'anomenaven Alda.

L'Alda tenia un cos sinuós i desitjable i ella ho sabia. Però buscava qui més li ho pogués fer notar. La monja-institutriu que l'havia educada bé li ho deixar ben gravat, això, i quan la bona dona va morir d'una sífilis sense estar de filis la va plorar com quan se li va morir un gosset de pedigree d'importació que no li va durar ni dos mesos i que no l'importava massa.

Vivia en una casa de cara al canal més canalós de Venuzzia i va aprofitar per fer saber el que necessitava veus quasi d'òpera de gondolers que no anirien a més. Allò àdhuc va escandalitzar l'arquebisbe, que en arribar-li a les orelles va tallar una redempció d'infidels lituanes via oral més efectiva que afectiva.

Ningú no gosava donar el primer pas. Rebia notes d'excusa repetida escrites per mans masculines covardes que volien comoditat. Patien reuma no drenat i la humitat de carrers i canals els impedia sortir de les cases amb llars de foc funcionant més temps que les vint-i-quatre hores del dia.

L'Alda se'n feia creus. Estava fastiguejada. Feia mesos que li picava una coseta i no es volia esperar més. Ja hi aniria, ella, a triar el que li convenia, com qui va de botigues per recordar què és amb eufòria renovada quan internet no xuta.

És clar que no era plan embrutar-se els magnífics vestits de teles exquisides amb què anava abillada. L'Alda havia de presumir de cap (amb un pentinat de monyo suprem decorat amb plomes d'aus del paradís) a peus (entaforats en xinel·les brodades per mans de novícies, puresa de marca).

Fins que, tota cervell pràctic, se li va acudir, arrel de recordar un calçat turc per anar al bany vist en unes il·lustracions d'un llibre antic, d'incorporar a la seva indumentària un calçat elevat que li fes de plataforma. Va dibuixar-se-li un somriure pervertit intuïnt-ne altres usos que desconeixia. Les va fer fabricar a un gondoler mil oficis, que era un pobre segur. Les hi va cobrar a canvi d'un petó, secretament enamorat de la bella Alda, dels sues llavis carnosos i d'una piga sensual prop d'una comissura. La dama hi va accedir, però des de les alçades de les sabates noves. El gondoler no era tap de bassa com ella i només va haver de posar-se de puntetes (o potser de cometes). Un petó allargat amb llengua que va crear una escalfor i unes sensacions tant agradables que el van repetir. I van anar a més i a més. Segurament van instaurar el 'chopisutra' (però l'egoisme burleta de la Història el dóna per perdut i no el contempla després d'haver-se'n sadollat).

Així doncs, l'Alda no va haver de menester travessar la ciutat pidolant res. Aquell home era el vescomte de Folla, un ves-noble avesat a besar buscant la dona de la seva vida, i que havia estat educat pel germà de la monja traspassada, mort venèriament però amb un respectuós 'venerablement' que s'hauria fet escolar a l'esquela que no va tenir.

Així va ser com la venuzziana Alda Chopines (aquest era el seu cognom) va gaudir dels plaers carnals in crescendo amb la persona indicada. La pre-ciutat sencera els sentia i es moria d'enveja, alhora que callava com putes i aviat fèmines i no fèmines van copiar les passades a dir-se 'chopines', senyal de desfogament en alça i alça aquí si no en tenia unes d'amagades àdhuc l'arquebisbe, que s'hi pot posar la mà al foc.