La Cerimònia

Havia estat plovent tota la matinada. El cel restava encara nuvolat, però els núvols negres i amenaçadors no emetíen gota d'aigua. L'ambient era fresc i humit i no tenia permisa l'entrada a la cuina. Darrera el finestró, entelava els vidres i no es veia res més que ombres i llums difusses.
Dins, Sam romania estés, descansant d'una nit intranquil·la, plena de trons i llamps. Amb la mirada perduda, semblava una estatua de guix, inmóvil. Res no l'angoixava.
Sam ha vist sense moure's com les ombres de la nit han deixat pas a la lluminària del dia. Malgrat tot, avui és un dia fosc i metàlic. Sam guaita. Ajagut, quiet, espera que el rellotge del menjador piqui les nou. Ara sonen les campanes i de cua d'ull mira l'escala. Un, dos, tres minuts. Res. Cluca els ulls i espera parsimoniosament que el vell rellotge de cu-cut torni a picar. Tan! Tan! Dos cops! "Ara sí que són les nou". Sam s'estira amunt, avall. Gira el cap enrera i es mira l'esquena: una mosca ha aterrat a sobre seu. S'alça un poc i l'animalot surt volant cap a la claror del vidre, on queda aturat. En un altre moment Sam intentaria matar l'insecte. Però no pas ara.
Quan torna a la realitat atansa la seva mirada obliqüa i verda cap a l'escala de l'edifici. Aquesta seguéix en penombra. En Sam no perd la calma. Es grata darrera l'orella. Ara la dreta, ara l'esquerra. Es mira les ungles. Torna a jeure i tanca els ulls. Mentrestant, toquen tres quarts al vell rellotge del menjador i en Sam rememora el ritual. Les nou s'acosten cada cop més. Es llepa els bigotis. En Sam sap que ella ja no pot trigar massa.
L'escena fixa de tots els matins es reflexa al fons dels seus ulls. Un espurneig els travessa i ara.... Ara sí !
En Sam s'alça i a l'escala. A l'escala ! Tot s'enlluerna, el fluorescent de l'escala dóna lloc a la llum groguenca de la bombeta pelada i insuficient del rebedor. En Sam escolta la fressa de les trepitjades femenines: tendres, suaus, gairebé imperceptibles. En unes altres condicions, en Sam hagués sortit a rebre la Lola. Però no pas ara. Ell espera pacient i fidel. Les trepitjades cada cop se senten més aprop. En Sam tanca els ulls i aviat sent com un raig elèctric li recorre tota l'esquena. La Lola l'ha trobat. Li acarona el clatell. En Sam es tomba i la Lola li refrega el pit. En Sam s'excita. Sap que el ritual ja ha començat.
La Lola va cap a la nevera. L'obre i treu un tros de cuixa de pollastre i un altre -no se sap de qué- més petit. Li dona la salsitxa a en Sam. I ella comença a menjar amb les mans la cuixa. Amb els ulls clavats en en Sam, la Lola devora amb delit la carn. No se n'adona del regalim de sang roent que li raja per les galtes, de tant pendent que n'està de la salsitxa d'en Sam. Aquest deixa el seu llit i es llença cap a la jaça que conté el membre. D'una queixalada arranca el gland -ara cerós- de l'arrel, i aquest es queda amb l'orifici ureteral mirant la Lola, tot desafiant-la, mentre ella babeja sang i mira embadalida aquell membre flàccid, que tantes nits l'hi ha fet fruir.
Sam, sense fer-ne cas de la Lola, comença a cruspir aquella massa de carn i quan se l'acaba, s'acosta cap a la seva mestressa i li atansa les potes perquè la Lola l'agafi i li faci tot d'aviciadures i carantoines pel llom.
La Lola es neteja amb el drap de la cuina i guarda a la nevera el tall de cuixa sobrer.
Sam s'adorm ajagut sobre les cames de la Lola i aquesta recorda que dès de que una salsitxa li semblà un penis mai més no volgué tastar-ne'n.

Call de Barcelona, 1986 (durant el primer any de casada del meu primer matrimoni, jajajaja)