La catifa Cati

Un relat de: Mena Guiga
LA CATIFA CATI (no TIFA). Caterina (i de color mandarina).
La catifa Cati va néixer en una ciutat de país asiàtic on milions de persones malviuen entre contaminació i contaminació.
De seguida va ser transportada a Europa.
I col.locada en un prestatge.
Al costat hi havia orinals de plàstic amb la nansa de color beix. Quin mal gust!
La catifa Cati va ser comprada.
El nou lloc era la parada d'un xurrero, en Pergarata, home que no tenia cap altra aspecte que el que era: un xurrero pelut i cepat, de pell gruixuda i greixosa -se li podien comptar els porus, de bruts i oberts com els tenia- que podia suportar les altes temperatures a l'hivern quan, de tant en tant, el fred siberià fot una òstia en una visita mai volguda, però inevitable.
La catifa Cati serviria per col.locar els xurros embolicats en cucurulls de paper amb taques d'oli expandint-se formant una mena d'estampat com el dels troncs dels plataners (aquells que van inspirar els uniformes militars de camuflatge) i que potser algun comprador imaginatiu compararia amb un ram de tiges per al sentit del gust. Exòtics cactus despunxats i fregits?
La Cati va quedar desencisada del seu destí. Era una catifa ben enrotllada i allà, tacada i ensucrada, es floririra de ben segur. Calia canviar el destí.
I aleshores s'ha d'actuar.
La Cati, quan el xurrero era a fer el cafè i l'entrepà de xoriço al bar de la cantonada, va espolsar-se tot aquell xurram que ja la cremava, i, com si fos una serp, amb moviments sinuosos, enrollant-se i desenrotllant-se, feia la via que podia per fugir i millorar la vida.
Una dona de mitjana edat (potser es deia Maricruz) que vivia en la misèria la va guipar. La va agafar i se la va endur a la rulotte mig desestructurada on vivia a les rodalies en un càmping de mala mort.
La Cati faria de porta principal. Com una persiana "quiero y no puedo".
Però aquest tampoc era el destí d'una catifa tan enrotllada!
Desitjava un canvi.
En el càmping de poca pela i sovint poca consciència (només un exemple de variacions de comportament humà segons les característ iques que la vida t'endosa i que cadascú provoca) el lladrocini era més que habitual. La Cati va ser robada i entaforada en un sac. No cal dir que l'autor era el famós home del sac. Com es deu dir?
La va netejar amb aigua de mar i la va estirar a sol i vent per desinfectar-la.
Volia vendre-la. Per això s'hi prenia tantes molèsties.
Va fer paradeta al mercat de Figueres.Venia joguines perdudes, mobles desarrelats, roba de morts,...Trastos i andròmines.
Aviat va passar un home. Va passar de llarg. Un llarg d'un quart de quilòmetre, potser.
Però va recular.
Se la va quedar.
La Cati li havia enviat ones catifones i ell les havia captades perquè tenia aquesta capacitat desenvolupada.
La catifa és ara on li pertoca.
En un espai de terra enfustissat, de sostre alt, entre altres "catis". És en una sala en un centre de ioga-relaxació-meditació.
Un dia va prendre mal i se li va aixecar la pell. Algú, realitzant una sèrie de postures energètiques, li va fer.
Tot i això, segueix allà. Amb molt d'amor l'han arreglada. La Cati no és d'un material ostentós, no ens enganyem. Però la seva ànima és d'alta quallitat.



Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

798 Relats

850 Comentaris

321427 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com