La Catedral de Laggerdenthfall

Existeixen coses meravelloses al món: persones, animals, llocs i conceptes que de tanta admiració que ens desperten ens resulten incapaces de definir. Segur que sabeu a què em refereixo. En el meu cas, es tracta de la Catedral de Laggerdenthfall. Ningú sap exactament on es troba, cap gps en té les coordenades i no hi ha mapa ni guia que indiqui com s’hi pot arribar. Direu que, per tant, aquest lloc no existeix o és una carallotada metafísica figurada i, sí és així, us equivocareu. Existeix, i tal com us he dit, és meravellosa. Per trobar-la s’han de de complir dos requisits: el primer és voler-la trobar i el segon la necessitat de fer-ho.
El camí és tan llarg que les cames s'omplen de ferides i gairebé no et pots aguantar.
La soledat que t'hi acompanya crea punxons psíquics a mesura que discorre el viatge i te'ls clava al cor.
Creues per tants llocs i veus tantes coses que, invariablement, fan que guardis una quantitat de records amargs i dolorosos superiors a tots els altres, així que quan arribes tens restes de llàgrimes resseques a les galtes.
El camí fa molt mal, mai ningú n'és prou preparat. Però si decideixes de no rendir-te, tant si t'has sobreposat a l'adversitat com si has après a conviure amb els fantasmes que et segueixen, després d'un pantà malalt extens com les setanta nits que es tarda a creuar-lo s'obre una explanada immensa amb una gorja al mig.
Ja que a l'explanada hi creix exuberant l'herba, molts viatgers passen per alt la gorja i giren cua. Alguns la veuen i no són capaços d'afrontar el descens abismal que suposa. Les pedres són dures i es claven a les mans però a molts llocs fas peu i quan agraeixes el descans el terra es trenca sota teu.
I si malgrat tot això arribes d'una sola peça al fons veuràs una caverna i una xemeneia que porta la llum del sol a les profunditats d'aquell racó del món i la vessa, blanca i daurada, sobre el sostre de la
Catedral de Laggerdenthfall.
Haureu sentit que és un edifici mil·lenari en ruines, inundat i a mig menjar per incomptables heures i males herbes. No és cert. Tota la seva arquitectura va ser pensada i construïda així quan el temps era a punt de néixer, i a dia d'avui mostra tota la glòria d'aleshores. Recordo que vaig passar entre les portes, sempre obertes i malmeses, sense pany i la buidor del lloc em va omplir al fer els primers passos dins del vestíbul. Era com si un piano esculpís notes suaus sobre una melodia melancòlica de violí.
Vaig passar molt de temps recorrent les sales i els passadissos de la Catedral de Laggerdenthfall. No sé en quantes ocasions vaig perdre el rumb, el nord i vaig caminar en cercles.
Tantes vegades com vaig orientar-me de nou.
I un bon dia tot era clar.
Les ferides de les cames no dolien.
Els punxons del cor s'havien desfent deixant les cicatrius a soles.
El sender de les llàgrimes no era una brutícia, era un tatuatge que conciliava a dins meu el pes dels bons i dels mals records.
Els fantasmes que m'havien acompanyat eren amics meus.
Mai havia respirat tan alleujat.

Amb recança, vaig tornar a les portes d'entrada de Catedral de Laggerdenthfall, i al vestíbul m'hi vaig trobar una persona jove que em mirava desconcertat. Vaig passar pel seu costat sense dir-li res.

-Hola -va dir-me sense gaire seguretat-. Vostè se'n va?
-Sí. Ja he vist les meravelles de Laggerdenthfall.
-De què li han servit?
-Ara estic preparat per afrontar la vida.
-Però si vostè és vell! Més que la vida, li serviran per afrontar la mort.
Potser sense aquella observació hagués abandonat el lloc sense haver tastat la darrera meravella. Tenia raó, era jove quan vaig entrar-hi i al marxar les arrugues em delataven.
-Sí. Sí, tens raó. I precisament per això agraeixo el que la Catedral de Laggerdenthfall ha fet per mi.
Molta sort, jove.