La caseta

Un relat de: Montseblanc
La caseta és vella i petita, sense cap encant, però a la Cristina li va agradar des del primer moment en que l’home de la immobiliària li va ensenyar. L’ha llogat per un any. Per fora es veu força atrotinada, deu fer uns cinquanta anys que la van construir, quan començava el boom de la immigració i la construcció al poble. Inicialment sembla que era d’una família de Barcelona que hi anava a passar els caps de setmana.

Una sola planta, amb un petit jardí descuidat que li dona la volta sencera. Pintada de color salmó amb la porta i les finestres de color blau elèctric. La Cristina la va trobar alegre tot i ser conscient de que l’arrebossat queia a trossos a la part baixa, la que era més a prop de la humitat de la terra i que algunes teules havien marxat amb les ventades. A dins hi ha dos dormitoris, un bany, una cuina i el menjador. Tot petit, però reformat i en bones condicions. Es veu que ja fa uns deu anys que la lloguen i hi han passat diferents llogaters.

La Cristina té quaranta-dos anys, en fa dos que es va divorciar, sense fills, va trobar feina a una indústria del poble i no ha dubtat a canviar la seva residencia, cent quilòmetres més avall. Total, al seu poble, n’estava farta que se la miressin amb llàstima. Pobreta, que el seu home l’enganyava, que ho sabia tothom menys ella, i pel treball no havien pogut tenir fills... I com que els pares ja feia anys que eren morts i el seu germà viu a Roma, li va semblar una bona idea canviar d’aires.

S’hi sent bé a la caseta, com una joveneta que comença la seva vida independent. Les cases situades a dreta i esquerra estan ocupades per matrimonis grans, que la miren amb curiositat quan surt al jardí a arrencar herbes, a plantar les cebes de les anemones o a prendre el sol.

Treballa de sis del matí a les dues de la tarda i la feina li va força bé, res de l’altre món, però és un sou i ella tampoc pot aspirar a més amb els pocs estudis que té.

Ja fa un mes que viu i treballa al poble quan arriba la primera carta. Fins ara, a la bústia, només hi havia trobat propaganda, però avui hi veu un sobre amb un nom i l’adreça de la casa.

“Josep Vilanova Camps”

Pensa que deu ser l’anterior llogater i deixa el sobre sense obrir damunt la tauleta de l’entrada. Té gana. Es fa el dinar i menja els macarrons mentre mira la novel•la a la tele. Tot el mobiliari i els electrodomèstics anaven amb la casa. Ella només hi ha posat la roba i quatre possessions que ha amuntegat en el dormitori que queda lliure.

Al cap de tres o quatre dies arriba un nou sobre a nom de “Josep Vilanova Camps” i la Cristina el posa junt amb l’altre. Segurament deu ser propaganda i li fa mandra anar a la immobiliària a portar-les.

El diumenge plou casi tot el dia. La Cristina ja ha netejat tot el que es podia netejar, ha llegit, ha planxat i s’avorreix. Eixugant la pols troba les dues cartes i decideix obrir-les. Una és d’una cadena de botigues de roba d’home, informant-lo de que li faran descomptes especials per ser bon client i l’altra és d’un garden center que li ofereix les plantes a meitat de preu per ser-ne soci...

Propaganda. Ja ho havia pensat. És clar. Soci d’un garden perquè tenia cura del petit jardí. És clar, comprava roba bona, elegant... Deu ser un home no gaire jove, guapot, que va llogar la casa temporalment per motius de feina i que ha tornat a casa seva. Sí, és clar... I la Cristina es passa la resta del dia imaginant una vida pel desconegut que habità la casa abans que ella.

El dilluns pel matí, a la feina, li ve com un llamp, l’evidència de que “el Josep” va viure exactament on viu ella, no sols la casa, dormia al seu llit, menjava a la seva cuina, el seu cul seia al vàter que ara ella fa servir... I una mena d’angoixa la fa esborronar. És com si haguessin conviscut, només que el factor temps està desordenat, però els objectes, les parets, la llum... són els mateixos.

Quan arriba a casa a quarts de tres, mira la bústia, res, obra la porta i es com si hi entrés per primera vegada. Veu al Josep fent el mateix, apujant les persianes perquè entri la llum, apreciant a través del vidre de la finestra del menjador que els rosers ja estan brotant, rentant-se les mans al lavabo, mirant-se al mirall on es mira ella, imatge sobre imatge.

I la Cristina es pregunta quina olor devia fer ell, quin menjar li agradaria, si es masturbaria com fa ella de vegades al llit, per foragitar el silenci que li murmura coses a cau d’orella.

Home, també podria ser que no visqués sol a la casa... Però no. El de la immobiliària li va dir que per la capacitat de la caseta només la llogaven a persones soles. No, el Josep vivia sol com ella, viu sol com ella.

Arriben dues noves cartes. La Cristina ja no imagina si és propaganda o no. Les agafa de la bústia i corre a dins a obrir-les, vigilant que els veïns no l’hagin vist, sentint que fa alguna cosa mal feta.

Una carta d’una cadena de perfumeries, oferint regals a canvi de compres. I una altra informant de la programació mensual del teatre del poble. Només és publicitat però la Cristina ja veu al Josep, el seu Josep, ben vestit amb la roba de la cadena de botigues, perfumat, assistint al teatre, o tot bronzejat al jardí, el tors nu i musculat mentre cava per arrencar els fonolls indesitjats.

Dorm, mitjanit, de cop obre els ulls, s’incorpora, fa un crit. Però com no ho havia pensat?! Posar el nom d’ell al Google. Segur que té Facebook, o és al Linkedin, o potser ven un cotxe i ha posat el seu nom i cognoms a la xarxa!

Són una mica més de les dues de la matinada quan s’aixeca i posa en marxa el vell ordinador portàtil que ja era del seu home. Abans d’escriure el nom no pot evitar una esgarrifança de por davant el que pugui trobar. Ho vol saber, de veritat? I si és lleig, o està casat, o només té vint anys? Però no, ella intueix que el Josep deu tenir uns cinquanta anys ben portats, elegant, culte, solter, un senyor de Barcelona...

Triga deu minuts a decidir-se a polsar l’intro i quan ho fa no hi ha cap resultat. La Cristina gairebé se n’alegra, no té l’ànim per a disgustos. Somriu, se’n torna al llit i a les fosques s’abraça ella mateixa com si fossin els braços d’ell, i diu el seu nom baixet. Jooosep, Jooosep, Jooooseeeep...

Han passat un parell de mesos des de la primera carta quan la Cristina decideix anar a l’oficina on li van llogar la casa, no pas per portar-hi les cartes, que han anat arribant i ella ha obert i després guardat al calaix de la tauleta de nit, no. El que vol, ja no pot aguantar més, és que algú li parli del seu Josep.

Però a l’oficina hi ha un empleat nou, el que va fer els tràmits amb ella ja no treballa allà i el substitut l’únic que pot fer és confirmar-li el nom de l’anterior llogater però no hi pot afegir cap més dada, ni adreça, ni telèfon. I li pregunta a la Cristina si és que el seu predecessor s’ha deixat algun objecte, que què passa? I ella envermelleix, diu que només volia confirmar el nom, que té unes cartes a casa, que ja les hi portarà un altre dia, i surt esperitada com si fos una nena de quinze anys que el pare ha enganxat festejant amb un enamorat.

Ja fa sis mesos que la Cristina viu a la casa. En fa un que ha perdut la feina. La van fer fora, per baix rendiment, perquè sempre era als núvols, per manca de concentració... Però a ella li és igual, així té més temps per estar a casa, per a compartir-la amb el Josep, per tocar el que ell tocava, per respirar l’aire que ell va deixar.

Les cartes continuen arribant. Correus comercials que la Cristina fa servir per anar vestint la personalitat del Josep, per anar polint i perfeccionant un ésser viu que mai ha vist però que ella sent que viu amb ella. Mai s’havia sentit tant feliç, tan acompanyada.

“Mira que anar a trobar la meva mitja taronja just aquí!”, pensa mentre somriu il•lusionada.

Ja no surt ni a comprar. Fa la comanda al súper per telèfon i li porten els queviures. També ha deixat de netejar i endreçar, de rentar-se. Eren coses que li treien temps d’estar amb ell. Vigila cada dia si ve el carter a portar una carta. S’espera a que l’home la deixi a la bústia. Aguanta quieta cinc minuts més després que ell marxa. I surt, corrents. Les mans li tremolen, fa pudor de suat i porta els cabells enganxats al clatell. El millor és quan arriben cartes de llocs nous. Lo de la roba, la perfumeria, el garden... tot això ja ho té vist. Avui n’arriba una d’una casa de mobles. Pensa que potser el Josep ha pensat en comprar un llit més gran ara que l’ocupen tots dos.

Decideix prendre el sol a la part del darrera de la casa. Estén una tovallola al terra, sobre l’herba que creix lliure i s’hi estira en biquini, que li va gran, s’ha aprimat... Els rajos de sol li escalfen la pàl•lida pell mentre ella no deixa d’enraonar, li explica al Josep com eren els estius que passava amb els seus pares i el seu germà a Palamós. Per cert, que el seu germà no para de trucar-la al mòbil, és clar, com que ella no l’agafa, però no vol interferències.

L’Antoni, el veí de la casa del costat, observa a la Cristina mig amagat rere uns rosers emparrats. La veu com parla sola, com somriu a l’aire. I es pregunta si ja hauria de trucar a la policia. L’ha sentit com parla amb un tal Josep, no para de dir el seu nom. Josep era el nom de l’anterior llogater, el que van haver d’internar en un psiquiàtric, perquè parlava sol, amb una tal Laura, que curiosament era el nom de la llogatera que va precedir al Josep.

L’Antoni pensa que potser esperarà una mica més, a veure si la cosa millora. Però tampoc es vol distreure, no li passi com amb la Laura, que va esperar massa i quan va trucar a la policia ja la van trobar morta d’inanició al llit, abraçada al coixí, amb un macabre somriure de felicitat a la cara.

Comentaris

  • Original i ben lligat[Ofensiu]
    Magdala | 22-01-2017 | Valoració: 10

    Una paranoia individual amb indicis de col·lectivitat, molt ben lligat l'argument.

  • De pel·licula![Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 15-01-2017 | Valoració: 10


    Si ho sé no l'obro. Quina angoixa i por m'ha fet passar! Com la pel·licula Mientras duermes. Però quina brillant idea! Fes el Copyright perquè aquest relat és un pou de diners a llarg termini.

  • Sí que...[Ofensiu]
    Montseblanc | 15-01-2017

    ...fa posar la pell de gallina veure que la bogeria pot ser tan quotidiana, que ens pot atrapar tan fàcilment. I no cal anar pel carrer amb un embut posat al cap, ni fer xiscles esfereïdors, ni perseguir els veïns amb ganivets esmolats. Només cal soledat, ganes d'estimar i de que ens estimin i una casa que ens estigui esperant amb la porta oberta i l'aire dels altres...

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 13-01-2017 | Valoració: 10

    Fas posar pell de gallina

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: