Cercador
La caseta dels estímuls
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Van construir la caseta entre branques gruixudes de morera centenària com a base i una base, quan és bona, bona base és. Per tant, aguantaria. La caseta va ser feta de material divers: fustes amb gust de salt d'un vaixell que no faria cap més mar, fusta de melis sobrera dels de la casa rica, taulons trobats aquí i allà, algun tros de ferralla rovellada, etc. Va quedar bufona, la tenien endreçada i polideta i comptaven amb espai per a prestatges per a llibretes on escriure els secrets, sobretot, secrets mai sobrers sobre mil temes i segellats en sobres sobre una taula rodona per després de saber-los encara més poder-los traslladar a les llibretes.
Així van passar l'estiu, la Fina i en Rafel. Compartien aquell habitacle genialment amagat i dissimulat amb fulles hàbilment envescades per tal de dissimular-lo ben dissimulat. Els ocells refilaven com sempre...no s'espantaven de cap moviment massa brusc i així tot era perfecte...quasi perfecte. Perquè a principis de setembre la Irene va seguir-los i va descobrir el lloc de trobada. Va pujar-hi i els va sorprendre fent volar plomes de cadernera. Quina bestiesa! I per què reien tant? Els va mirar amb odi i, com que era més gran, els va fer fora. A més, tenia unes tisores molt esmolades, les de la classe de costura. Van marxar plorant.
La Irene va fotocopiar propaganda de l'ús que ella en faria de la caseta: l'espai pels estímuls. I els preus no serien ni alts ni baixos. Molts nois de la comarca i dels encontorns s'hi presentaven, a hores convingudes i nocturnes, i la Irene s'embotxacava calerons.
Fins que, per fi, la Fina i en Rafel, ardits, van gosar dir als grans tot allò. I no se'ls creien, que la Irene cus com els àngels i broda encara millor. Sí, sí...
El nen i la nena van agafar la màquina fotogràfica de la tieta i, silenciosos com gats, van pujar a la caseta i van fer fotos una nit de lluna plena per la única finestra. Les oïdes els feien mal pels sons que sentien que eren de la Irene i tres nois: ho van saber en comptar els parells de sabates deixades a fora.
Quan van tornar a tenir la caseta...ja no era el mateix. Hi havien quedat, adossats arreu, els estímuls...
Així van passar l'estiu, la Fina i en Rafel. Compartien aquell habitacle genialment amagat i dissimulat amb fulles hàbilment envescades per tal de dissimular-lo ben dissimulat. Els ocells refilaven com sempre...no s'espantaven de cap moviment massa brusc i així tot era perfecte...quasi perfecte. Perquè a principis de setembre la Irene va seguir-los i va descobrir el lloc de trobada. Va pujar-hi i els va sorprendre fent volar plomes de cadernera. Quina bestiesa! I per què reien tant? Els va mirar amb odi i, com que era més gran, els va fer fora. A més, tenia unes tisores molt esmolades, les de la classe de costura. Van marxar plorant.
La Irene va fotocopiar propaganda de l'ús que ella en faria de la caseta: l'espai pels estímuls. I els preus no serien ni alts ni baixos. Molts nois de la comarca i dels encontorns s'hi presentaven, a hores convingudes i nocturnes, i la Irene s'embotxacava calerons.
Fins que, per fi, la Fina i en Rafel, ardits, van gosar dir als grans tot allò. I no se'ls creien, que la Irene cus com els àngels i broda encara millor. Sí, sí...
El nen i la nena van agafar la màquina fotogràfica de la tieta i, silenciosos com gats, van pujar a la caseta i van fer fotos una nit de lluna plena per la única finestra. Les oïdes els feien mal pels sons que sentien que eren de la Irene i tres nois: ho van saber en comptar els parells de sabates deixades a fora.
Quan van tornar a tenir la caseta...ja no era el mateix. Hi havien quedat, adossats arreu, els estímuls...
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435551 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com