La casa

Un relat de: Josep Ventura


El camí anava pujant abrigat per les branques de les alzines, altes, gruixudes, amb molts anys a l'escorça, i que s'havien salvat d'anar a fer carbó, més amunt es trobava un pi immens, ratllat de dalt a baix per la serp del llamp que feia temps l'havia acariciat, seguint pel mig d'aquell bosc s'arribava a dalt del collet.
El turó gros, alt, punxegut quedava a l'esquerra, a mig camí del sot, en un tros de pendent més plana, s'ubirava, les teules vermelles de la teulada de la casa, així s'arribava a la part soleia de la muntanya, on el pi era l'arbre que dominava.
En arribar a la casa es trobava un porxo per la carreta, al fons una escala de volta de rajols vermells, gastats pel vent del temps, portava dins la païssa, plena d'herba seca i teranyines grises penjant del sostre, al donar la volta per ponent trobàvem un petit pati i l'entrada a la part del masover, una volta de pedra i una porta de fusta vella, gastada deixa veure l'entrada d'un terra natural, gresa viva, al fons a l'esquerra un pedrís, dos fogons, i una aigüera de pedra amb una aixeta de llautó envellit.
Al fons a la dreta, la cor de les vaques, que havien d'entrar i sortir per l'entrada mateixa. Al costat del pedrís de la cuina una escala estreta portava a una sala i a les tres cambres que hi havia amb un terra enfustisat, ple de forats, si seguien per el de fora al arribar al sud-est, es trobava l'entrada a l'estanca de l'amo, un petit pati, una reixa de ferro treballat, deixava pas a una porta de fusta ven cuidada, una petita entrada amb uns rajols ceràmics de dibuixos blaus i vermells, que seguien per tot el terra del bany, la cuina, on a més les parets també tenien rejoles de colors fins a una certa alçada i seguien havent-hi a l'escala i a les dues cambres de la part de dalt. Era una casa de pagès petita, quatre feixes de sequer, una basa d'aigua pel bestiar. A l'ombra d'una gran noguera, de branques llargues, plenes de fruits, més amunt un safareig gran per rentar la roba i regar un petit hort,
al costat una mina des d'on sortia la canonada de plom que per desnivell portava l'aigua a un dipòsit dins la casa, per l'amo i els masovers era una bona cosa no haver de poar l'aigua amb galledes d'un pou.
Els veïns més propers, per corriols i dreceres a una hora de camí, el poble gran, pitjor per dreceres i corriols a vuit quarts llargs. Davant la porta de l'amo, al marge del pati, al costat d'una pedra plana que feia de banc i creixia un pi immens era més alt que la casa, era el veí que hi faltava, l'amic amb qui poder parlar. Ell i jo ens miràvem i ens enteníem, quant el vent bufava les seves branques em deien; tranquil, estic aquí, vigilo la nit, els sorolls estranys i els teus somnis de nen acabat de néixer. M'explicava el dia que havia vist en Lluís i el seu vailet marxar als vols de mig dia, depressa, nerviosos, on anaven?, amb aquell fred i amenaçant pluja i neu.
Era pel desembre el dia més curt de l'any, quant ja feia estona que era fosc, els va veure arribar, els acompanyava, dalt del carro guiant el cavall, negre, brillant, un home d'un poble veí i una dona que va baixar amb un salt i corrents es ficà dins la casa.
La nit era fosca, freda, plujosa i llarga, al cap d'una estona, va sentir allò que el va fer tremolar, un crit diferent, no era pas com el dels cabrits acabats de néixer, d'aquests n'era arbre savi, era el plor d'una criatura; llavors va donar totes les branques al vent perquè les mogués amb força.
A la casa hi vivien els meus pares, els pares de la meva mare, un germà de la mare i jo que vaig arribar aquella nit, la més llarga de l'any.
Vaig estar-hi cinc anys amb els pares, avis i oncle. Els records d'aquests anys són molts, no tants com jo voldria, alguns es perden en els núvols del temps.
El meu oncle es cuidava d'un ramat de cabres, les munyíem i a les cinc del matí amb una ruca que teníem, anàvem a portar els pots de llet al

poble, que la recollia un camió; de nit, corriols de bosc, tant si plovia com si feia fred, dues hores per anar i després tornar. Eren temps de sacrificis.
Teníem una cabra diferent a les altres, era de color marró i més petita, era la meva preferida, m'agradava acariciar-la i jugar amb ella. Quant les teníem tancades al corral jo agafava un tupí que em donava la meva avia i m'hi acostava, ella ja sabia de que anava el joc i marxava corrents i jo al seu darrera fins que es cansava o devia pensar que ja ni havia prou. M'assentava al terra, li agafava una meta i a omplir el tupí, quan el tenia ple me'l bevia i a tornar-hi fins que estava tip d'aquella llet espumosa, tant deliciosa, tant exquisita, tan blanca, tan tèbia, les sensacions d'aquell gust i aquells moments mai m'abandonaran, alguna vegada, les meves mans petites i inexpertes li devien fer mal, em donava una coça i ja em veies al pot i a mi per terra i a tornar a començar.
D'aquella llet de cabra la meva àvia en feia un mató que era deliciós. Feia bullir la llet i quant bullia hi posava unes gotes de vinagre, quant la llet estava trencada la colava i anava posant la part sòlida que anava sortint sobre un drap de brí, després el lligava com si fos una pilota i el penjava perquè s'anés assecant.
Jo no el perdia de vista, quant estava sec el desembolicava i quedava una pilota blanca enlluernadora, el partia i me'n donava un tros. Si teníem mel, que no era sempre me n'hi posava un raig, el gust que tenia allò? ho deixo a la vostra imaginació.
L'àvia en sabia molt de cuinar, d'ella en va aprendre la mare. Un plat que m'agradava molt i que recordo molt bé son les farinetes de blat de moro, un cop fetes quedaven al plat com una sèmola espessa, trobava exquisit el seu detall de fregir a la paella un tros de pa amb oli i banyar-ho al plat, era boníssim, deliciós.


La mare, explicava que un dia que estava rentant al safareig que estava al costat de la mina, li va sortir una serp que ella no n'havia vist mai cap de tant gran, hi n'havia vist moltes, la serp se li anava acostant i ella espantada va marxar corrents cap a casa, la serp la va perseguir molt de tros, va tenir un bon espant.
Es pensaven que podia ser per l'olor de la llet, doncs era el temps que hem donava el pit.
Era molt divertit quant donàvem sal a les cabres, hi havia unes pedres planes a la rostada de sota la casa hi posàvem una capa fina de sal a sobre i l'oncle o l'avi feien un xiulet especial.
Les cabres venien corrents i saltant de tal manera que semblava que tots els esperits de la muntanya les perseguissin, llepaven aquella suculenta golosina amb tantes ganes que fins i tot amb el temps les pedres s'anaven erosionant.
Als vespres, assegut sota el gran pi em tenien intrigat, els punts de llum que es veien en la foscor de la muntanya, grans, petits, llunyans, eren la gent que treballava al bosc que es quedaven a viure tota la setmana a la barraca que s'havien fet amb troncs i branques, després coberta de terra i a sobre si en tenien, unes rusques de suro com a carener de la teulada, per matalàs, posaven un tronc gruixut entravessat i l'omplien de branques de bruc, a sobre un sac i ja tenien el llit a punt, algun més còmode es portava un sac de palla de casa seva.
Netejaven el bosc uns quants metres al voltant per que no hi hagués perill pel foc, i feien un rec al voltant de la barraca perquè l'aigua no s'hi embasses quant plovia.
Dins la barraca guardaven el fato que havien portat cada dilluns; aigua, vi, patates, fesols, cansalada, botifarres, llonganissa, peus de porc, ossos de pernil per fer escudella, arròs, fideus, nous i avellanes. Deunidó com anaven carregats, amb sacs i cabassos per aquells camins de bosc a peu des dels pobles o cases de pagès fins a la campanya on treballaven, fent carbó, rodells o pelant suro.
Tenien un foc a davant de la barraca que no se'ls apagava mai mentre ells hi eren, cadascú tenia la seva olla, la seva paella i els seus plats, i era responsable del menjar que es preparava, només algunes vegades quant treballaven lluny hi havia un encarregat de vigilar que el foc no s'apagues i d'afegir aigua a les olles, també l'anaven a buscar a la font més propera si se'ls acabava.
També a vegades a mitja setmana n'hi havia un que anava al poble a buscar carn o el que faltes, normalment pit de xai que el feien a la paella amb samfaina.
Al matí el primer que feien era una torrada per menjar amb un tall de xocolata, un tupí de vi hi ha treballar.
Els dies de molt fred per aguantar-lo millor fregien un trosset de cansalada a la paella hi afegien vi negre i així bevien vi calent, d'una gran energia.
Si un dia plovia feien el foc a l'entrada, dins la barraca. No hi ha res que esmoli més la intel·ligència que la necessitat.
Tot hi haver tanta gent treballant, fent foc i fumant mai havia vist un incendi, sabien el que es feien.
Quant es feia fosc, anaven a sopar davant la barraca, feien el cigarret i explicaven les seves històries.
Alguns que treballaven vora casa venien a dormir a la païssa, sobre l'herba seca pel bestiar.
Quant es veien aquells petits forats de foc a la foscor de la muntanya, feien companyia, sabies que en aquells boscos hi havia gent sopant a la vora del foc, fent la petar, esperant que passes la nit per tornar a començar, això no evitava que em vingués una esgarrifança de por quant la veu del vent em portava els crits de la guilla per les carenes, o les xiscladisses dels senglars barallar-se a l'alzinar que hi havia a la muntanya davant la casa.

La mare i l'àvia feien préssec amb almívar per llepar-se els dits i tornar-hi, tallaven els préssecs collits dels presseguers que hi havia als marges dels camps, a talls llargs i estrets que passessin dins una ampolla de xampagne, s'hi posava sucre i es tapava amb un tap de suro ven fort, es posaven a una olla amb aigua i es feien bullir una estona, ja teníem postres per alguns quants diumenges.
El problema venia alhora de treure'l de dins les ampolles, el préssec no sortia ni a cops. Hi havia una manera molt original que no l'he vist ah fer mai més, tampoc és ne
cessari ja que de seguida hi va haver pots de vidre amb el broc més ample per aquestes menes de conserves.
El pare i l'oncle agafaven un cordill prim i molt fort, li donaven la volta al mig de l'ampolla i anaven estirant un per a cada costat molt de pressa. Quant creien que el vidre estava prou calent per el lloc on hi havia el rosec amb el cordill, posaven l'ampolla dins una galleda d'aigua freda i l'ampolla es partia per la meitat com si l'haguessin tallat amb una serra.
Ja podien gaudir d'aquelles excelents i naturals postres, per donar-hi un toc de paradís s'hi tirava un raig de moscatell. Simplement deliciós.
Així amb petites coses van anar passant fins que vaig tenir cinc anys. A la casa no es podia prosperar, quedaven molt lluny de tot. Jo aviat hauria d'anar a l'escola.
Els va sortir una casa per arrendar més ven situada, varen enganxar el jou a la carreta a les dues vaques velles que tenien i més una jove i uns quants trastos, poca cosa, em semblava que anàvem molt lluny, tot plegat era a una hora de camí, darrera la muntanya, més cap a la vall.






Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Josep Ventura

Josep Ventura

116 Relats

491 Comentaris

95346 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Vaig néixer abans de l’any del fred entre Barcelona i Girona, em varen obligar a aprendre una llengua i es varen oblidar de la meva.
El meu vici es llegir, la meva il•lusió escriure.
Sóc un enamorat del mar, apassionat de l’Emporda, i caçador de la muntanya.

Llegir es la gana insatisfeta del pensament.

Les paraules foren inventades com primitives armes contra la desesperació.

regastell@hotmail.com