LA CASA VISCUDA

acobles sentiments viscuts en silenci.

Llegint el poema he passejat per cada racó d’aquesta casa que tens tan arrelada dins el cor. Sense adonar-me’n he sentit els silencis i els sorolls crònics de casa meva, he vist i tocat amb els ulls clucs espais que suren dins meu. M’has deixat la sensibilitat a flor de pell.

Emotiu, íntim i profund.

Una càlida abraçada
Núria

Un poema tendre i sincer, on expresses amb la teva gran sensibilitat, moments quotidians que la majoria de persones percep però no expressa, no qüestiona. Saps copsar tant les sensacions i sentiments que fas sentir com a propi el que sents.
Com sempre un plaer llegir-te

que la teva casa és tan acollidora i tan bonica com ho són els teus poemes.
Tot ell és bonic però el final,sobretot, m'ha acaronat l'ànima.
Una abraçada, Aurora.

Un paral•lelisme molt bonic aquest de casa teva i tu, perquè a totes les cases hi ha escletxes i silencis. És bonic això de envellir dolçament...

M’ha agradat molt i m’ha fet pensar en un que vaig escriure fa temps en el mateix sentit, (potser més trist, però no t’apuris és de fa temps i són moments....)

Gràcies per passar pels meus poemes. A mi també m’agrada molt com escrius.
Una abraçada

----------------


No ho sé

Des de que vaig pintar la façana de casa
voleien per la sala terribles papallones
entre el fogons s’ha fet un safareig ple d’aigua
i a dins del bany un llac per què hi nedin els peixos.

No sé per què a la cambra hi han nascut escletxes
d’un sutge gris i negre i uns bolets de ciment
que encobreixen el temps i a dins del temps s’amaguen.

No sé per què el silenci ha envaït casa meva
si tinc en el jardí entre mig de l’asfixia
un gira-sol ferit i unes petúnies d’or.

No sé per què la casa resta ara tan callada.

Els espais tenen vida, la que nosaltres els encomanem. Cada topant, cada racó, cada objecte queden impregnats pels bocins de vida que hi anem deixant. I, al mateix ritme que nosaltres ens fem grans, ells ens acompanyen, silenciosos i dòcils. En especial, la casa, mentre emmarca tots i cadascun dels moments, la casa i jo ens habitem l’una a l’altra. És una convivència discreta, estoica i íntima, silenciosament fèrtil.

Veig que segueixes fidel al teu estil, observant i poetitzant la quotidianitat. Ai, si les parets parlessin!

Bon estiu, Aurora.

Una descripció elegant i acurada d'un paisatge exterior, la casa, i d'un d'interior, un moment de la vida on la serenor no s'allunya gaire d'una tristesa plàcida. El poema és preciós, però m'agafem unes ganes boges d'obrir les portes i les finestres d'aquesta casa , de tapar les escletxes i pintar les parets de colors alegres i de canviar cortines i mobles. Una abraçada, Aurora.

d’acord la casa on em viscut o vivim molts anys ja forma par de nosaltres.
Aquí tens unes lletres del meu últim llibre
Salutacions

Entro a la cuina per un portal sense porta, encara hi ha la cortina de boga que sempre s’enganxava quan entraves la llenya. Ni banc ni taula ni escon. Em sembla que ho veig tot més petit. Plantat allà al mig per uns moments torno enrere, recordo quan el pa es daurava dins del forn roent o quan els vespres d’hivern, asseguts a l’escon, fèiem companyia al foc tot explicant contes, llegendes i records mentre l’aigua del perol penjat al clemàstecs anava fumejant, una olla de fesols anava bullint sobre els tres peus, una llesca de pa de dos quilos s’anava torrant al torrapà de mànec llarg i en unes brases amagades de cendra s’escalfava un tupí de vi negre

Hola,
Com veuras no estic de vacances,on més m'agrada pasar l'agost és a casa, massa gent ,massa calor (bé quet any no).
El lloc on vius, la teva llar té i diu molt de tú. i si fa temps que no t'has mudat, llogicament tot agafa la teva d'histoira, aquesta rajola tans cops trepitjada, tantes emocions viscudes ha vist pasar... en fi algunes cases agafen olor a vell però en el teu cas no dubto que continues obrint les finestres, possanti flors o plantes, sommian i escrivint...
i deu tenir una flaire romantica i dolça.

Anna