Cercador
La casa que respirava
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Aquella casa no tenia res d'especial. Construïda sense gràcia, amb cap element decoratiu, tancada a l'exterior per manca de finestres en plural i amb una porta passa com puguis. Façana pintada de blanc ja pelat perquè les pluges no perdonen. Teulada fent panxa endins pel pes del temps. Habitants desmemoriats per arreglar-la. Manca de diners i poques ganes d'esforç. Carrer de cases impersonals com ella mateixa, també. Carrer ple de merdes de gossos que ningú no recollia.
La casa, però, respirava.
Si de nit passaves per aquell carrer per passar-hi depressa senties aquell aire amb aquell so. Un so mai sentit abans. I percebies que venia de la casa lletja. No eren els de dins que ronquessin o suspiressin fort.
Era la casa, ella mateixa.
Respirava per viure. En el respirar deia coses. Coses que no sé si tothom captaria. Jo, un pèl excèntric, les vaig captar. No me'n vanto. Només que va ser així.
La casa em comunicava:
"Quan la pluja m'amara, visc. Quan el sol m'escalfa, visc. Quan el vent m'empenta, visc. Quan m'obren la finestra, visc. Quan la porta peta per mal tancada, ric. Quan el de dins parlen i dormen i mengen i netegen, sóc. Quan tinc flors al pati, creixo. Quan els gats visiten la teulada, somric. Quan sé que t'ho puc dir, tot això, perduro."
La casa, però, respirava.
Si de nit passaves per aquell carrer per passar-hi depressa senties aquell aire amb aquell so. Un so mai sentit abans. I percebies que venia de la casa lletja. No eren els de dins que ronquessin o suspiressin fort.
Era la casa, ella mateixa.
Respirava per viure. En el respirar deia coses. Coses que no sé si tothom captaria. Jo, un pèl excèntric, les vaig captar. No me'n vanto. Només que va ser així.
La casa em comunicava:
"Quan la pluja m'amara, visc. Quan el sol m'escalfa, visc. Quan el vent m'empenta, visc. Quan m'obren la finestra, visc. Quan la porta peta per mal tancada, ric. Quan el de dins parlen i dormen i mengen i netegen, sóc. Quan tinc flors al pati, creixo. Quan els gats visiten la teulada, somric. Quan sé que t'ho puc dir, tot això, perduro."
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435787 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com