La casa Haunted

*
La Laura es va posar la motxilla, es va lligar els cordons de les vambes, es va mirar per últim cop al mirall i va sortir de casa en direcció a la casa Haunted. En arribar allí, la Sara i el Miquel ja l'esperaven davant la porta. Tots tres van entrar a la casa disposats a demostrar que totes les històries de fantasmes que s'explicaven sobre aquella vella casa que feia temps que ningú visitava, eren falses. Havien estat parlant molt de temps d'aquell lloc. La gent deia que hi vivia l'esperit de la propietària de la casa que vigilava que no hi entrés ningú, o bé que el majordom encara rondava per la casa, i altres històries d'esperits, dimonis o bruixes que espantaven a la gent del poble. Però a ells no. Ells no creien en històries de fantasmes i, encara menys, en cases encantades. Així que tots tres van decidir entrar a la casa i investigar en quines habitacions dormirien.
El vestíbul tenia el sostre alt, en el costat esquerra hi havia un mirall i un tocador antics, tots plens de pols, a l'altra banda un paraigüer amb uns quants paraigües trencats. A la sortida del vestíbul hi havia unes llargues escales per les quals el Miquel va anar a parar a un llarg passadís fosc amb moltes portes a banda i banda i, al final de tot, una porta més gran per on va decidir anar la Sara. A la dreta, va anar la Laura. A l'altra banda de la porta per on havia anat la Laura hi havia una gran cuina amb uns armaris que arribaven fins el sostre. En una banda, hi havia uns petits fogons, vells i rovellats. La Laura es va dirigir a un dels armaris i el va obrir: hi havia tot de pots de cuina ordenats un damunt de l'altre. En un calaix estava la coberteria. A la resta d'armaris hi havia vaixella i gots. En una cantonada de la cuina hi havia una porta de fusta vella. La Laura s'hi va acostar i la va obrir. Unes escales baixaven a una mena de soterrani fosc. La Laura va començar a baixar fins al final de tot de tot, va obrir la seva bossa, i en va treure una llanterna. Davant seu es van il·luminar tres llits vells i desgastats, estaven en bon estat i les mantes no semblaven brutes. La nena va mirar el rellotge, quedaven cinc minuts per a les set, tenia que tornar al vestíbul per reunir-se amb els seus amics.
Va tornar a l'entrada, els tres es van asseure al terra i van començar a parlar sobre el lloc.
-A dalt hi ha les habitacions, però la majoria dels llits estan trencats o molt bruts, també hi ha un petit lavabo. -va dir en Miquel.
-Per on he anat jo hi ha un menjador, una saleta d'estar, una biblioteca i una sala amb un billar.-va dir la Sara- però... si els llits que has vist estaven en mal estat on dormirem?-va dir mirant en Miquel.
-Jo he estat a la cuina. He trobat una petita porta que donava a un antic soterrani. Allí hi havia uns llits nets on podríem dormir...-va afegir la Laura.
Els tres nens van anar a mirar els llits on dormirien aquella nit. Després es van dirigir al menjador i van començar a sopar el que havien dut de casa: una bossa de patates fregides i una botella de Coca Cola.
En acabar, els nens van agafar les seves motxilles i jaquetes i van baixar al soterrani.
Els nens es van dormir ràpid. Estaven molt cansats. Malgrat això els tres, a mitjanit, es van despertar: una noia cantava una cançó des de la cuina. Es van espantar. Es van aixecar i van començar a pujar les escales per mirar qui més era allà a part d'ells. Quan van obrir la porta es van trobar amb una nena d'uns dotze anys rossa i d'ulls foscos, la nena estava pàl·lida i anava amb una roba antiga: un vestit blau que li arribava fins sota els genolls. La nena els va mirar.
-Vaja! No sabia que tingués visita! Perdoneu, em dic Síria, i vosaltres?
Els nens no van contestar.
-Fa molt que esteu aquí? -va tornar a preguntar la nena.
-Des de les sis de la tarda- va dir finalment la Sara.
-Ah, jo acabo d'arribar.
-I tu que hi fas aquí?- va dir en Miquel.
-Sóc pobre, no tinc lloc on viure, així que cada nit vinc aquí, dormo, agafo roba neta i torno al carrer.
Els quatre nens van tornar al soterrani per tal de seguir parlant.
-Sabeu que aquesta casa està maleïda? -va preguntar la nena
-Nosaltres no ens ho creiem, això! -va dir la Laura.
-Saps... la teva cara em sona molt. Recordo haver-te vist en algun lloc...-va dir en Miquel
-Potser sí, en fi jo visc al carrer.
-Sí, però... El retrat! A una de les habitacions hi havia un retrat d'una nena que havia viscut aquí feia cinquanta anys o més!
-Cent anys en realitat...-va dir la nena- fa exactament cent anys que vaig néixer i noranta que vaig morir...
Els tres nens es van apartar immediatament del llit i van començar a córrer cap a la porta. Volien escapar immediatament de la casa.
Van córrer i córrer per habitacions i passadissos que semblaven interminables. Quan per fi van sortir i van comprovar que la nena no els seguia es van donar una forta abraçada, però... alguna cosa no anava bé. En Miquel! No havia sortit de la casa!
La policia el va buscar durant molt de temps però no el van trobar mai. Però ara, quan passa algú per davant la casa sent les veus de dos nens rient, com si juguessin.