La Casa Gastada

Un relat de: guellson
La Casa Gastada


Els llargs anys d'exili no havien estat suficients per desterrar de la seva ànima aquell sentiment de culpabilitat amb el que havia afrontat bona part de l'adolescència. Ara que es trobava a les portes d'un retorn forçat es preguntava quins eren el motius que el portaven de nou a aquelles terres en les que s'havia sentit embarrancat durant tant de temps. Mentre conduïa sota l'agradable sol del migdia, un estol de gavines es va creuar per davant seu en direcció al gegantesc illot que s'erigia enmig de la plana mar que observava des de la finestreta del cotxe. Feia ja una bona estona que conduïa però no se sentia gens cansat; era com si el seu cor es negués ara a reconèixer com n'era tot de complicat i s'hagués decidit a embolcallar-se d'una serenor que mai abans havia estat capaç de trobar. Va apagar la ràdio, tip de ritmes estiuencs monòtons que amenaçaven en convertir-se en grans èxits amb data de caducitat. Es trobava pràcticament sol a la carretera. Amb prou feines s'havia topat amb un parell de turismes de matrícula alemanya que resseguien l'escarpada costa amb la intenció de trobar una cala allunyada de les multituds que s'apilotaven als pobles més típics. Si parava molta atenció encara podia sentir la remor del mar pentinant la sorra de la platja, aquella mateixa platja en la que feia molts anys havia estat feliç, on havia jugat partits de futbol infinits i s'havia mirat de reüll a les noies que li agradaven, amors d'estiu que sempre s'acabaven perdent entre paraules vagues i massa timidesa. Va fer un glop del refresc que portava a la guantera per intentar amansir aquells sentiments contra els que havia estat lluitant durant tant de temps; per desgràcia, la llauna s'havia escalfat massa i el líquid s'havia convertit en una substància impossible d'empassar. Va escopir per desfer-se d'aquell gust desagradable i va decidir d'aturar-se en el primer poble que trobés.

Intentava rememorar amb penes i detalls el transcurs d'una post-adolescència que mai havia aconseguit entendre. Tants anys a la ciutat l'havien allunyat d'una realitat de la que de petit sempre s'havia vanagloriat. Enyorava ara aquells dies en que semblava estar allunyat de tot i de tothom, dies que, en créixer, no havia sabut apreciar el suficient. Recordava sentir-se estancat, sol, allunyat del món que volia devorar. Volia gent, molta gent, i li semblava que estava perdent la seva infantesa allí, sense fer res. Ara, en canvi, trobava a faltar uns moments que mai se li havien presentat agradables, dies llargs i avorrits, buits, dies de cases blanques i passejades a la vora de la platja i, amb sort, alguna excursió en barca pel moll. Havia canviat tot allò per hores accelerades carregades de paperassa per firmar, sopars hipòcrites amb companys d'empresa que no li queien bé, estressants viatges en metro i pisos pretensiosos en barris de moda. Respirar de nou aquell aire salat feia que es preguntés en quin moment havia decidit renunciar a tot allò, a aquella calma eterna en un paradís que de petit havia promès ser seu però al que havia refusat amb fermesa. S'havia sentit massa allunyat dels cants de sirena d'una ciutat en ebullició, metròpolis de cartró en les que els llums de neó encegaven realitats perverses. Una vegada havia vist què hi havia darrere el teló, les cames li havien fet figa i havia volgut tornar enrere, penedit d'haver cedit tan fàcilment davant ràncies promeses d'una vida havia acabat convertint-se en monòtona.

Es va aturar en un poble el nom del qual li era familiar però en el que no recordava haver estat mai. Va aparcar el cotxe en una placeta envoltada per un mur baix de còdols on hi havia aparcada una furgoneta d'una empresa de gelats. Un camí conduïa cap a la platja; l'altre, el que va seguir, s'endinsava en els carrerons de la part antiga. Si hagués trepitjat aquell poble de petit li hauria semblat avorrit i solitari i n'hauria volgut marxar com més aviat millor. Ara, en canvi, se sentia atret per la màgia melangiosa dels estrets carrers de pedra que el transportaven a una època en la que no existien ni els ordinadors ni les pantalles de televisor davant les quals havia passat embadalit tantes i tantes hores. Era com si el temps s'hagués aturat en sortir del cotxe: sentia que seria capaç d'estar-se allí la resta de la seva vida, dedicant-se només a contemplar els carrers i el cel i les muntanyes que el migdia retallava contra aquell horitzó esplèndid. Havent creuat el carrer va anar a espetegar a la plaça principal i es va asseure a la terrassa de l'únic bar que hi havia. Va demanar una ampolla d'aigua per treure's el mal gust de la boca, se la va empassar amb dos glops i després va demanar un cafè. En fer el primer glop va relaxar els músculs, en tensió després de tantes hores al volant. A part de l'home que l'havia servit, un jove mal afaitat de marcat accent francès, al poble no hi havia ni una ànima. Va clavar una ullada a l'interior del bar per descobrir-hi una estança diminuta, de color de fusta, amb dues taules i una màquina escurabutxaques les llampants llumetes de la qual violaven la quietud que el propietari volia transmetre amb els quadres de motius mariners que hi havia penjats a les parets. Va tardar uns vint minuts a acabar-se el cafè. Després va avisar el cambrer, que estava assegut a la barra llegint el diari, va pagar i va marxar disposat a fer una breu incursió pel poble, tasca que, tal i com havia pensat, no li dugué gaire temps.
Els carrerons que conduïen a la plaça eren passatges sense sortida on s'abocaven balcons minúsculs. La sensació d'estretor desapareixia en arribar al final del carrer principal, on hi havia una vista esplèndida del mar, una vista de la que també podien fruir les habitacions de les cases que tenien la sort d'estar encarades cap a l'exterior. Satisfet amb l'exploració, va refer el camí cap a la placeta on havia aparcat.

A l'entrar de nou al cotxe fou sorprès per una bafarada d'aire calent. Es penedia ara de no haver-se molestat en deixar-lo sota la breu ombra projectada pel solitari roure que estenia el seu brancam damunt la placeta. S'assegué i sentí com si tot ell estigués bullint. Per més que fins aleshores havia estat gaudint del viatge sense gens ni mica d'ansietat, de cop i volta va sentir la necessitat imperiosa de posar el peu a l'accelerador i no parar fins a arribar al seu destí. Va retallar la carretera de la costa a una velocitat temerària, fent de cada revolt un perillós trampolí al buit. La tarda començava a decaure sota un bonic cel de color roig roent quan el poble de la seva infància va aparèixer darrere els últims turons que l'amagaven. Durant una bona estona li va semblar com si per més que s'hi apropava, aquest s'anava allunyant d'ell. Les imatges que el saludaren només d'entrar no distaven en res en les que mantenia en els seus records. Res havia canviat. Les botigues eren les mateixes, regentades per les mateixes persones, que no envellien mai. Casetes que mai ningú s'havia preocupat de restaurar, bars i restaurants on hi seguia asseguda la mateixa gent de sempre, sense preocupacions ni somnis. Tal i com sospitava, el decurs dels esdeveniments s'havia aturat en el precís moment que s'havia acomiadat del poble per última vegada, mirant-se aquelles cases des del seient de darrere del cotxe amb el que els seus pares l'allunyaven d'aquelles terres.
Amb un parell de cops de volant obvià les llampants paradetes de platja que incitaven turistes confiats a comprar xancletes i crema solar a preus astronòmics per desviar-se cap a l'interior, creuant camps de blat a punt de segar, i canviant les cases de primera línia de costa per masies rústiques que seguien entossudides a ignorar el pas de temps. Va aparcar el cotxe just abans que la carretera s'estrenyés per convertir-se en un camí de terra franquejat per espesses acàcies. Es va posar les mans a les butxaques, sense preocupar-se tan sols de tancar el cotxe amb clau, i va avançar a pas lleuger per aquell passeig que ara el sol moribund tenyia d'un roig sagnant. No gaire lluny d'allà, el sobtat dringar de les campanes de l'església del poble va trencar el silenci sepulcral que havia conquerit el paratge.

Les gegantesques fulles de plataner cruixien sota el pes de les seves esportives blanques. Ara que trepitjava un passat que s'havia decidit a valorar com el d'un altre i no com a propi, s'adonava que els seus records restaven indelebles, aliens al menyspreu amb el que els havia tractat al llarg de tots aquells anys. El camí de terra rematava en una àmplia esplanada que no li era gens estranya. Davant seu, una enorme mansió modernista s'alçava desafiant al pas del temps. Tan vella com la recordava i tan malmesa com esperava trobar-la. Bastió d'experiències inesborrables, per més esforç que hi posés. Heures i esquerdes s'esbatussaven per dominar les parets. Les fantasmagòriques finestres observaven el viatger des del silenci: semblava que en qualsevol moment s'hi hagués d'atansar algú i aquella idea el feia aterrir. Que una figura perduda en el temps arrastraria el rostre cadavèric als límits de la finestra per observar qui gosava despertar-lo de la letargia a la que l'havia sotmès l'oblit. Molt a la vora, gairebé cobert del tot per egoistes bardisses, l'esquelet d'un cotxe desguassat esguardava l'escena amb la única esperança de ser el niu d'amor d'una parella que fugís de mirades i judicis. Ampolles, vidres i bosses de plàstic eren clars indicadors de que aquell lloc havia estat ja descobert i s'havia convertit en pati de jocs de marrecs irrespectuosos. L'aspecte del jardí era decrèpit. Semblava mentida que, anys enrere, aquella hagués estat la seu d'hores i hores de diversió: ara l'únic efecte que projectava en ell era terror. El crani mig enterrat d'un gat se'l mirava amb dues conques buides. Malgrat la longevitat d'aquella jornada estiuenca, el capvespre començava a amenaçar de sotmetre el que havia estat un dia esplèndid.

De la butxaca esquerra del pantaló en va treure un paper plegat: l'enfocà amb la llum de la pantalla del telèfon mòbil per poder veure amb claredat les dades que hi havia escrites. La prova irrefutable de que el mal cap de la seva tieta l'havia obligat a quedar-se amb aquella meravella enrunada. De bona gana l'hauria estripat per no saber-ne mai més res però els capricis dels temps moderns l'obligaven a ser cautelós i a seguir les normes, per més que la memòria li repetia que no en tenia ganes. Estava fart de paperassa i formalitats i firmes de notaris. Volia que aquell lloc precís es traslladés anys i anys enrere i no fos més que un nen jugant a pilota mentre esperava que els seus pares el cridessin per anar a dinar des de la mateixa finestra que ara es mirava amb recel. Va fer una pilota amb el paper però un instant abans de xutar-lo cap al camp s'ho va repensar i l'últim bri de responsabilitat va brollar dins el cervell cansat. Mai ningú voldria comprar aquell niu de porqueria, pensava. I ara hauria de carregar no només amb el simbolisme d'un passat que ja era prou dur, si no amb el propi escenari on aquest havia transcorregut. S'havia fet de nit i els fantasmes començaven a cobrar vida. Es va apressar cap al cotxe i va conduir cap al poble amb la idea de sopar a la vella taverna de pescadors on, de petit, el seu avi el portava a sopar cada cap de setmana. Potser amb la panxa plena seria capaç de projectar una mica més d'optimisme damunt els vitralls difuminats del seu tortuós passat. La nit era absoluta.
No gaire lluny, el mar bramava.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

guellson

5 Relats

2 Comentaris

2383 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00