La Casa de les Mentides

No és pas algú original. Ni la seva tristesa és més angoixosa que la de qualsevol altre. Que segurament la d'ell. Però a mi em va colpir tant veure-la amb ell en aquella cambra terriblement assedegada de blancor! Ella asseguda en una cadira que abans havia estat blava; ell, dret davant les lleixes de llibres. Tots dos sense mirar-se als ulls, perduts davall una carcassa de banalitat, confessant-se mútuament, com embriagats per un esperit de revelació, la seva tristor amb paraules tan planeres, tan fàcils d'abraçar, que només podien donar lloc a una mirada de desdeny i una ganyota d'incomprensió involuntària.
Així és com es desenvolupen els dies i les coses a La Casa de les Mentides. Vista des de fora podria semblar la casa d'una família ben avinguda: feliços quan brollen les alegries; units quan van mal dades. A l'hora del sopar, el pare comenta les notícies més rellevants del dia; la mare dóna el seu punt de vista i corrobora la idea sobre que n'és de difícil portar una empresa manllevada de la mirada del marit; l'àvia explica, a petició del fill, què ha fet durant les hores de solitud, i la néta escolta, i de tant en tant, es fa notar amb alguna experiència de la vida d'estudiant que duu. La televisió parla; els llavis es mouen per inèrcia; els ulls, callen. Les reflexions, a La Casa de les Mentides, s'amaguen darrera la revista de la premsa del cor; els secrets es mantenen intactes al costat de la xerrameca dels reality televisius; els crits d'auxili s'ofeguen en bosses d'aire per mantenir la pau.
Ningú gosa dir res que pugui alterar el fràgil equilibri de les mentides. El pare no expressa el seu cansament perpetu i el desengany que el persegueix des de fa anys. La mare no vol recordar la insatisfacció d'una rutina a la qual s'hi ha acostumat tant bé ni la lluita que perd i guanya cada dia a la feina. L'àvia ni tan sols vol mostrar la feixuguesa d'un marit que ja no hi és. I ella, venuda a les mentides, també menteix sense parar. Ella busca, de la mateixa manera que ho fan els altres, el seu refugi inversemblant que, de tant repetir que és el pou de la tranquil·litat, acaba resultant versemblant del tot.
Tots esperen quelcom dels altres, però cap d'ells s'atreveix a confessar-ho obertament. Són experts en l'art de camuflar, però maldestres en demostrar. S'abraçaran, es faran petons i carícies, però tots aquests gests seran tan sols l'excusa per llevar-se l'endemà i creure que, efectivament, tot va bé si tot continua al seu lloc. Si, al final del dia, tots continuen admetent que el pare comenti les notícies més rellevants del dia; la mare doni el seu punt de vista i corrobori la idea sobre que n'és de difícil portar una empresa; l'àvia expliqui què ha fet durant les hores de solitud, i la néta es faci notar amb alguna experiència de la vida d'estudiant que duu. Si, al final del dia, cap d'ells s'ha mirat als ulls durant una llarga estona.
És evident que per trobar, abans és necessari buscar amb tots els sentits. Potser per aquest motiu, quan ella es va veure davant d'ell, confessant-se l'inconfessable, no va poder retenir les seves paraules, i l'únic que van trobar un de l'altre va ser una indiferència sota el poder avassallador de les mentides. Una indiferència que, llançada contra l'altre i hores més tard, feia més mal que no pas la pròpia tristesa. La Cambra de la Blancor, com l'anomeno jo, és el seu punt de trobada quan, mancats de desequilibri, ella i ell volen crear un nou equilibri farcit de secrets, records, mals presagis, desigs i pors per un futur que, malgrat no reconèixer-ho, saben que no es podrà sustentar en les mentides, encara que siguin aparentment legítimes.