Cercador
La casa amb el nombre 100
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Molta humitat, aquests dies, la vorera és una tira enganxifosa de flux llustrós per més sol que faci a les hores de l'astre dalt de tot de la piràmide de la llum i l'escalfor.
Ja és mitja tarda i l'hivern i el recolliment s'apoderen d'un intent de planxar que s'esterilitza: el fluorescent de la cambra no funciona.
I penso que potser que escrigui una estoneta amb la il·luminació guaridora d'una làmpada de sal que a l'estiu es torna parenta de la vorera. I penso que potser que escrigui una miqueta. No pas un relat que semblo no acabar que passa dels vint minuts i que fa de mal fer forçar-s'hi. Quina pressa hi ha d'haver mai per a res? No té raó aquell -qui?- que va dir 'qualsevol actitud no contemplativa de la vida és un programa d'infelicitat'? Prou i força que en té, i ho entenc, també, des de l'honestetat que em convé i m'ajuda (tot i que exagero aplicant-ho).
O sigui, que més val que escrigui.
Avui he vist una masia deshabitada, la façana havia estat blanca i ara és del color que el temps li atorga amb els embats d'ell mateix sumant cada dies i estacions i anys. Té el nombre 100. Un pati al davant amb un pal i una cistella de bàsquet i uns gronxadors on el rovell hi va fent festí.
Un cactus com una descomunal cuca verda creix arrapat a la cara de la casa, com fent de cicatriu vegetal, adossadíssim. Ha de tenir una edat...i cap gelada no l'ha malmès? O sí i, tossut, persisteix, les nafres es curen, es dissimulen, s'obliden i a seguir. Potser el seu pinyó fix és assolir la teulada (o només és un quart o mig objectiu)...
Potser en una altra vida va ser un garrofer de fruit negre que quan es fa de nit no se li acosta ningú si aquests algú saben que el diable apareix polimòrficament per atrapar alguna ànima, sempre amb ànims. Per això el van tallar i ara li ha tocat ser el que és. Qui sap.
En aquell jardí decadent d'habitacle en un carrer fent pujada (o baixada, segons com s'hi passi) vés a saber quins sers hi existeixen, a estones o sempre, incògnita recòndita.
Però avui aquestes imatges perviuen.
Un tallat amb poca estona al cafè no prova ni s'amortitza quan un nen pre-adolescent mig plora desitjant estona d'ordinador. Aleshores aquesta parada a corre cuita millor no haver-la feta, diners llençats. Sort d'una ensaïmadeta amb crema catalana al damunt: quin plaer, quin gust, quin cruixir el sucre cremat! I el poder anotar en una llibreteta llibreteteta llibreteteteta els esboços de la casa del 100, que també m'ha faltat observació, per a la meditació, per a la novel·lació. Va com va.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436191 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com