La cartera... Qui els va parir!

Un relat de: Joan Colom
Feia poc que el pas de vianants estava en vermell i vaig veure que s'aproximava el meu autobús. Encara era lluny però sabia que, quan el pas canviés a verd, ja l'hauria travessat, aturant-se a la parada, intercanviant el passatge i prosseguint el seu trajecte.

Així que vaig posar-me a primera fila dels que esperaven per passar a l'altra banda, damunt de la vorada. Després de mitja dotzena de motos a punt de creuar el pas de vianants, s'apreciava un tram de calçada net de vehicles fins al gruix dels que precedien l'autobús. Tan bon punt va acabar la desfilada dels destacats, vaig arrencar a córrer temeràriament, oblidant que un pinçament del nervi ciàtic em podia deixar garratibat i a mercè dels que ja s'acostaven. (Sempre dic que és suïcida i que no ho he de tornar a fer, i sempre acabo reincidint.)

Amb tota l'atenció concentrada en els cotxes que venien, no va ser fins arribar a pocs metres de la vorera contrària que se'm va ocórrer mirar al front i em vaig trobar amb una apretada muralla humana que abastava tota l'amplada del pas. Com que no vaig distingir la menor fissura i tampoc no hi havia temps per assajar fòrmules de cortesia demanant que em deixessin una escletxa, instintivament vaig girar el tors per ocupar menys espai i vaig saltar contra la parella que esperava just al davant. L'impacte va ser tan demolidor que tots tres vam anar a terra. M'hauria volgut fondre: tan gran era la vergonya que sentia per comportar-me com un brètol amb unes persones que, per l'edat, haurien pogut ser fills meus. Potser per això, ells es van poder aixecar de seguida i a mi em va costar més d'incorporar-me. No sols em van ajudar a fer-ho, agafant-me per les aixelles i molestant-se a espolsar-me la roba, sinó que, en comptes d'increpar-me, em van preguntar si m'havia fet mal. Davant de tantes atencions em vaig sentir confós i no parava de repetir que tota la culpa havia estat meva.

Encara els hauria donat més explicacions, però, més enllà de la rotllana de gent que ens envoltava, vaig veure com passava l'autobús. Així que, deixant-me d'històries, vaig córrer com un esperitat cap a la parada, a temps de trepitjar l'estrep abans que el conductor tanqués la porta i seguís la marxa. Recolzat en una barra vertical, vaig prendre alè mentre amb la mà dreta buscava la cartera a la butxaca interior de la jaqueta, per treure la targeta multiviatge. Però la butxaca estava descordada i era buida. Impossible que s'hagués obert amb la caiguda, però... I de seguida vaig comprendre el perquè de tanta amabilitat. Qui els va parir!

Comentaris

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 30-04-2018

    Poder confiar en poca gent és trist. Però si no poguéssim confiar en ningú, això ja seria insuportable.

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 30-04-2018 | Valoració: 10

    No podem confiar en ningú es trist. El teu relat es molt real et llegiré

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 26-04-2018

    No vas desencaminat, perquè no sols és que posi en perill la seva vida, creuant el carrer en vermell i cames ajudeu-me, sinó també la dels demés. Però que li hagin pispat la cartera no em sembla un càstig proporcionat. Potser una bona multa...

  • Potser no ho hauria de dir[Ofensiu]
    llegiresviure | 26-04-2018

    Però ja li està bé al protagonista del relat el que li passa hahaha.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: