La carpeta

Mentre pujava l’escala mecànica creia haver percebut que un home se’l mirava fixament des de la barana de l’andana superior. En finalitzar la pujada, una empenta de dues noietes que reien i corrien de manera esbojarrada, el va fer trontollar. Ell, però, no havia deixat anar la carpeta de cuiro negre que duia sota el braç. La va prémer amb més força. Va ser llavors que es va adonar d’aquells ulls grossos de pupil•les dilatades que miraven la carpeta. Va caminar de pressa fins al seu destí i una porta giratòria l’endinsà a un vestíbul ampli. De sobte una figura alta, escardalenca s’atansava cap a ell. Aquelles pupil•les! A qui li recordaven? Eren uns ulls blaus d’un blanc enrogit per mil i una venetes com si fossin el símbol d’un malson. Duia una jaqueta gris marengo i uns pantalons blau marí esmorrellats dels baixos. Tornà a caminar de manera ràpida. Gairebé el tenia davant per davant quan la figura escardalenca s’allisà els cabells tan esclarissats que se li veia la pell del crani. Fins que no van ser un davant de l’altre, no es va fixar que també duia una carpeta negra de cuiro sota el braç. Exactament com la d’ell! Per Déu! El desconegut, potser, li vol canviar la carpeta amb la documentació del pis que el banc li ha d’embargar!
─Senyor, perdoni. Vol sortir davant del mirall? És la porta d’entrada als serveis del banc ─li deia una senyoreta treballadora de l’entitat bancària.