La Carme del cuixam i del somriure

La Carme Crivilla vivia fastiguejada i tristoia perquè a casa seva s'avorria com una ostra i sense perla netejant sobre net. D'ofici era munyidora de cabres, però des que s'havia casat amb el lampista Dano Crivilla (home de bigoti arrogant amb aires de respectable) havia baixat a viure a la plana, que allà s'embossen més bàters. I perquè s'havia enamorat d'ell (estupideses!).

La Carme es deia de cognom Selsa, pèrò mira ara s'havia de dir Crivilla i això l'acribillava força. Sí, s'havia casat sense pensar amb l'home de cinquanta-vuit anys quan ella en tenia cinquanta (o s'hauria quedat al poblet tota la vida i ja se sabia la mida de les mamelles de les bèsties boges i mides d'altres coses sempre fan de bon provar), quan en Dano va anar a reposar uns dies en una casa rural prop d'on ella gastava l'existència.

Va anar així: en Dano va sortir a fer footing de bon matí i es van veure. Ell amb aquell bigoti i ella amb aquell cuixam! Ell, encaterinat, va dedicar-se a fer voltes a l'estable tot corrent i mirant cada vegada que passava i somrient. Bé, intentant-ho, era un punt dèbil en el seu mostrar-se als altres i estava provant d'arranjar-ho (s'havia comprat una tortuga rondolera del Tròpic, que somriuen quan els dones enciam arrissat ecològic de Tordera i ell se la mirava i l'imitava, alhora que la fotografiava amb una càmera especial detecta-somriures). La Carme sí que tenia un somrís únic. En Dano va desitjar pispar-li (no li diria) alhora que s'havia excitat molt mentre ella estirava els baixos de les cabres amb persistència i ofici, asseguda en un tamboret d'on les cuixes en sortien mig quilòmetre. Li va venir una escalfor digna de canícula...i va voler aprofitar-la.

Arrel d'aquell aprofitament, la Carme, que era verge (ningú és perfecte) va perdre el senderi (els orgasmes causen cada cosa!) i sí, va voler ser la seva dona i van llogar la granja i quan el banc els pagava els interessos (parlem d'una altra època) en Dano se'ls quedava per comprar animals que sapiguessin somriure per imitar-los i deixar de tenir el defecte que el mortificava.

La Carme havia de cuinar tradicionalment i a base de peus de porc, tripa i turba, sobretot. El seu home es delia per aquestes parts càrniques. I ella, que era de verduretes, llegums i alguna truita, pensava que s'havia equivocat. I ho pensava perquè en Dano va acabar els orgasmes d'un dia per l'altre i així li va prendre el somriure a la pagesa. Pla acomplert. Ara podria cardar amb les clientes de més 'buen ver' amb aquell supersomrís Colgate.

I per fi va deixar de fotografiar animals feliços, com una gata quan badallava, la tortuga tropical...o el ximpanzè amazònic.

Els animals els tenia en una cambra insonoritzada i la Carme un bon dia va decidir saber què hi havia allà dins i mentre ell dormia li va agafar la clau (que la tenia penjant del colló esquerre amb una cadeneta d'or que li segava una miqueta però que es podia aguantar).

Era un espai ample i il·luminat mercès a una claraboia i hi havia en una paret un retat d'una tal Clara Boyer. La Carme al·lucinava per un tub: un gran tub ocupava un recó de la cambra i un animal que hi dormia es va despertar i la va mirar encuriosit. Van brillar-li els ulls i va mostrar una dentadura amable i blanca com neu sense estrenar.

Duia una medalla amb el seu nom: Ezequiel. I el seu grup sanguini.

El mico es va acostar a la dona, li va abaixar les malles que portava i se les va posar. Així li quedava tot més ben posat, semblava que digués, pidolaire i simpàtic. Ella, rient, li va apretar els collonets (el mico no tenia res més) i ell va tenir un atac d'èxtasi. Ella també. S'havien enamorat (hi ha tants tipus d'enamoraments i alguns tan inclassificables...qui coi classifica i en base a què?).

La Carme va afanyar-se a despertar el carallot d'en Dano. Tenia bèsties en captiveri, com ella mateixa. Volia abandonar-lo i dir-li-ho a la cara.

En Dano no hi era. Hi havia una nota: ' Ho has descobert tot. Tant li fot. Ara seré míster Cleany'. I així va ser. Avita va aparèixer a la tele anunciant un dentifrici amb desfici.

La Carme va tornar al poble amb l'Ezequiel i els altres animals, alguns sense alegria (aquell malhome els l'havia presa a còpia de fotos). Encara hi és, munyint cabres, asseguda al tamboret.

El seu rostre és serenitat.

I ningú n'ha de fotre res de com s'ho monta amb el primat, que si el lampista ho sabés...cauria de cul!