La carícia del temps.

La carícia del temps.


La carícia del temps
té la mà freda, m'esborrona.
La proximitat té muralla...
Em parla a poc a poc
i en veu baixa.
Els llavis s'obren a la vida.
I sembren ressecs
i mai no sumen dos...
Les mans com una aixada
caven el cos per sembrar-hi
la carícia que ha de florir
o fruit o flor...
És temps de tu i de jo.
És temps de camí i carreró.
I plorem i gemeguem
fins fer-ne una cançó...
La solfa escriu la seva música
a la partitura de tot el cos.
La mà del temps encara és freda,
la seva carícia encara m'esborrona.
Sonen les trompetes de final
de guerra, però cap guerra no té final,
sempre queden els morts,
i els ferits de guerra,
i els ferits d'ànima...
I tot té mil colors,
però tots tenim el nostre dibuix.
La carícia encara no es tèbia
duu fred i dolor...



onatge