LA CARGOLINA

Monestir de Sant Benet de Montserrat, abril 1937



Dirigida a la Mare Superiora del Convent de Sant Benet.

Estimada Mare Celeste,

Pau i bé,

Quan llegeixi aquesta carta, estaré ja lluny de les nostres muntanyes. Deixo els hàbits, mai tan ben dit, plegats sobre el llit de la meva cel•la.
M’he unit a un grup de milicians i de milicianes de Olesa de Montserrat. Deixo la Moreneta en bones mans, n’estic ben segura, però d’altres prioritats m’omplen el cor i l’anima, potser és que no sento prou la crida de Déu i més la del meu poble…

No em jutgeu si us plau. No ha estat una decisió fàcil la que he pres. Deixar la seguretat del convent, la protecció dels seus murs i la vida contemplativa no m’ha estat gens senzill.
Seguiré portant l’anell i la creu rebuts el dia de la meva consagració com a monja. Nostre Senyor, Jesucrist, i les meves pregàries seguiran amb mi i em protegiran allà on vagi intentant portar el consol tant com pugui a les animes perdudes i desconcertades que em trobi pel camí.

A partir d’ara, compartiré les precarietats de la vida d’aquest grapat de somiadors que lluiten per la nostra estimada Catalunya. Compartirem nits al ras, fogueres dins de coves, fred, pluja i gana però al menys tindré satisfet el meu desig d’estar lluitant per la nostra terra i la nostra gent.

Són uns temps ben ximples que ens ha tocat viure i vull viure-ho des de primera línia. Vull sentir que les meves mans poden ajudar i portar calma i repòs als ferits, als perduts, als vulnerables, als petits…

Sòc una dona de pau però no puc permetre que la gent lluiti d’amagat; que com David s’enfronti a aquest gegant monstruós que sembla invencible, lluiti i mori per mi…
Crec amb fermesa que el meu deure és estar amb ells i és així que he deixat rere meu la pau i la tranquil•litat de Sant Benet pels trets, la por, el cansament, la fam que viu als budells i les llàgrimes de ràbia i d’impotència que compartiré amb el poble.

Li prego discreció i confio plenament en la seva bondat per amagar a la meva família un patiment inútil, per tant, els farem creure que segueixo dins la nostra comunitat. He deixat unes quantes cartes escrites del meu puny i lletra sobre la taula del meu habitacle. Faci feliços uns pares enviant-los-hi setmanalment un sobre amb trossets de la meva vida monacal. Intentaré fer-vos arribar noticies meves sempre que pugui perquè segueixi alimentant la tranquil•litat d’una molt bona gent, d’una gent ferma com la meva terra de Lleida.

Vestida de civil semblo realment un home amb els meus cabells curts. Els meus pits, menuts, son fàcils d’amargar i amb la boina que porto semblo un noiet encara imberbe.

La germana Hortènsia és ara una “roja” que viu com una cabra espantada en la foscor. La germana Hortènsia es converteix en “cargolina”, en la Cargolina. Aquest és el meu nom clau que sols vostè podrà vincular amb mi.
La nova “jo” accepta a partir d’ara tenir com a límits les parets i el sostre de la nit, la remor del vent entre les fulles dels arbres com a matines i el cant dels mussols com a vespres.
La caragolina surt de la seva closca per caminar lentament però decididament per el llarg i tortuós camí de la llibertat d’un poble, el nostre poble.

Que la pau us acompanyí, Mare Celeste, i doneu-me la vostra benedicció.
Per Jesucrist el Nostre Senyor... Visca la República!

Cargolina.