La capsa de galetes de la Sunsion

Un relat de: Montseblanc
La Sunsion era una parenta del meu pare que vivia un carrer més enllà del nostre. Eren finals dels seixanta, principis dels setanta. Ara sé que aquella bona dona es deia, o havien fet que es digués, Asunción, però als meus germans i a mi ens sonava tal com ho he escrit. Era una bona persona i tenia una cosa que a nosaltres els petits ens portava de corcoll, una capça de galetes, sempre en tenia una, gairebé plena...

La Sunsion estava casada amb el Pepet i no tenien fills. Intento recordar-la, per posar-li una edat. En aquells moments en que jo encara l’havia de mirar des del meu metre i escaig i havia d’aixecar el cap em semblava “gran”. Però amb els ulls d’ara veig que no era vella, deuria tenir uns seixanta anys, potser menys...

Jo li havia sentit a dir a la mare que la Sunsion no es trobava bé, mai. No sé exactament el que li passava, ni si algun metge havia fet un diagnòstic. El matrimoni no havia tingut fills i s’atribuïa a la “mala salut” d’ella. Fent un esforç sí que torno a veure la seva cara d’un color fosc i grogós a la vegada, amb unes taques marrons, casi negres, sota els ulls. I el que sí tenia sempre era un somriure, dolç i sincer, per a tota la canallona del barri.

I en aquells temps en que a casa meva només veiem una capça de galetes assortides per la festa major i para de comptar, la Sunsion en tenia una sempre disponible per als nens que passessin per davant de casa seva...

Com que era parent llunyana nostre, de tant en tant ma mare passava per allà, tocava el timbre i ella sortia i xerraven una estona. O potser coincidia que anàvem caminant per aquell carrer i ella era fora al jardí i ens cridava i ens acostàvem. De vegades ens feia entrar al pati de la caseta de dues plantes que compartia amb el Pepet (que després que ella morís es va tornar a casar; amb els meus ulls de nena allò no em va agradar).

Ni els meus germans ni jo no havíem anat mai sols a casa seva. Ens feia vergonya. Per tant, si volíem una galeta d’aquelles que nosaltres només veiem un cop l’any, havíem de tenir la sort de ser els acompanyants de ma mare o de ma iaia. Elles eren les que portaven el pes de la conversa i nosaltres esperàvem en silenci, fent algun somriure si ens deien alguna cosa, amb paciència, perquè sabíem que tard o d’hora la Sunsion entraria dins la casa i en tornaria a sortir amb una capsa de galetes.

La capsa estava sempre oberta però ni faltaven poquetes, ella en treia la tapa davant de les nostres cares i deia “Agafeu una galeta, va...”. I nosaltres enrogíem i fèiem que no amb el cap, quan ens en moríem de ganes. I sentia la veu de ma mare dient “Sunsion, no cal”. I nosaltres pensant que sí, fent llambregades a la capça oberta, per intentar decidir quina agafaríem un cop s’acabés l’estira i arronsa fingit.

Fins que la Sunsion, amb aquella veueta de mel que tenia, que semblava que s’hagués de quedar afònica en qualsevol moment deia “Va, una, que no fa cap mal”. I ens mirava feliç de tenir canallona al pati de casa seva. I llavors jo, si anava sola, o en companyia dels meus germans, estiràvem la ma i intentàvem agafar la millor galeta possible entre aquella varietat meravellosa. Solíem agafar una galeta embolicada, amb l’esperança de que fos de xocolata (que no sempre era així) i no ens la menjàvem davant d’ella, esperàvem a marxar, impacients, completament desconnectats ja de la conversa. No recordo que li féssim cap petó al marxar, només adéu i la galeta a la ma, pensant exclusivament en ella. I un cop al carrer ens la cruspíem en dos segons.

Jo pensava en la sort que tenia la Sunsion de poder tenir una capsa com aquella a casa seva, sempre, podent agafar una galeta cada cop que li vingués de gust, sense haver de posar-se nerviosa per triar, perquè totes eren seves. M’imaginava la capça guardada en un prestatge d’un armari del menjador en penombra. Em veia a mi mateixa fent viatges i viatges a la capça, simplement per observar les galetes amb calma o per menjar-ne fins que ja no podia més. Quina sort tenia aquella dona i que bona que era de compartir-ho amb nosaltres...

Comentaris

  • Bon profit![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-09-2016 | Valoració: 10

    Aquelles imatges que no s'esborren, aquells records duradors, aquells sabors que sempre retornen al paladar. Un retrocés magnífic, Montse, als anys del bon gust i del bon profit. Un relat íntim i proper, que m'ha arribat i m'ha fet venir gana. Una forta abraçada.

    Aleix

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 19-09-2016 | Valoració: 10

    Un relat molt bonic,he pensat en la meva infància teniabunabtia àvia que em donava bombons,bsempre la recordaré

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: