La cangur assassina (relat PC)

Un relat de: peres

El senyor Miraprim ho ha vist i ho ha sentit, però no ha pogut evitar la desgràcia. Si hi ha accidents és perquè la gent els busca, assegura. Són dos quarts de nou del matí, a la ronda del Mig de Barcelona, en la cruïlla amb els carrers Saragossa, per la banda mar, i Ballester, per la banda muntanya. El senyor Miraprim ve de casa seua, a Gràcia, i va cap al Putxet, on treballa. Travessar la ronda en aquest punt significa paciència: un semàfor per arribar a la mitjana, i un altre per acabar de passar, i tots dos semàfors no van pas conjuntats. El senyor Miraprim creu que ho fan així per evitar que algú que abans de travessar veu que el verd comença a fer pampallugues no tingui la temptació de posar-se a gambar per fer tota la ronda d'una corredissa. Abans d'arribar a l'altra banda, diu ben gràficament, seria mort, gairebé segur, o si més no provocaria una trencamenta prou grossa de cames, braços, columnes, retrovisors, parabrises i parafangs. Cal tenir en compte, explica el senyor Miraprim, que els veïns d'aquest vial de Barcelona tenen encetada de fa temps una batalla amb l'Ajuntament per protestar de la velocitat amb què hi circulen els cotxes. Els balcons i finestres de la ronda, en aquesta zona, són plens de rètols -fets tots per la mateixa mà, diu el senyor Miraprim, això és veu de lluny, però ara no fa al cas- amb missatges del tipus: "Volem un carrer, no una autopista!" "L'Autopista del Mig", que en diuen els veïns i veïnes de Sant Gervasi, pobretes i pobrets, especifica el senyor Miraprim.

De tota manera, la decisió de fer un pas de vianants en dues etapes, mentre no s'arregli el problema de fons, al senyor Miraprim li sembla un criteri almenys ben intencionat, pensant en els balanços de l'Institut Català de la Salut i en els comptes de resultats de les companyies asseguradores de persones, cotxes i motos. També es podria haver dissenyat aquest pas d'una altra manera, diu, per tal que els vianants no tinguessin la sensació constant que són els últims micos en les prioritats del trànsit. Però ara no s'hi vol embrancar, el senyor Miraprim, que perdria el fil.

El senyor Miraprim, deia, avui, com cada dia, espera que es posi verd el semàfor a la vorera de la banda mar de la ronda, cantonada amb Saragossa. No se li acut mai, i ara!, travessar el carrer maleït amb el semàfor en vermell, quan va cap amunt, perquè, com ja ha dit i també diuen els veïns, els cotxes hi passen molt de pressa i des de la vorera de la banda de mar, on és ara el senyor Miraprim, no hi ha prou visibilitat. (El senyor Miraprim també és molt ecologista, no caldria sinó, i per aquest motiu va sempre a peu a la feina, que això encara no ho havia dit. I per això avui, com cada dia, és aquí.) Des de la mitjana de la ronda, en canvi, si va de muntanya a mar, potser sí que pot veure si no ve cap cotxe des de prou lluny com per atrevir-se a creuar. El senyor Miraprim reconeix que de vegades ha pecat, ho ha fet, venint de la banda muntanya, hi insisteix, però diu que no ha travessat mai ni en un sentit ni en l'altre, podria jurar-ho, si ha vist que hi havia un nen o una nena a la seua mateixa vorera o a la de davant, tant si la nena o el nen anava acompanyat per un adult o adulta com si no l'acompanyava cap adulta ni tampoc cap adult. (Pot semblar una mica punyeter, diu el senyor Miraprim, això del llenguatge no sexista, però cal esforçar-s'hi, ens hi juguem molt. Cal que tots siguem políticament correctes, o exquisidament correctes els anarquistes i els qui no creuen en la política.)

Avui, aturats a la mitjana, hi ha una dona jove amb un nen d'uns tres o quatre anys. (És una dona amb un nen, no un home amb una nena, especifica el senyor Miraprim. Avui, almenys, és això el que veu el senyor Miraprim: una dona amb un nen. No descarta que demà els protagonistes de la desgràcia puguin ser uns altres de composició diversa d'edats i sexes, però avui, diu, hi podeu pujar de peus, és com ell diu: una dona amb un nen.) El senyor Miraprim està distret, esperant com cada dia, mirant enlloc. De sobte, sent el nen que crida: "Està vermell!" Mira, i veu la dona que ha baixat ja de la vorera i estira el nen pel braç. No, no pot ser la mare, ha de ser la cangur, pensa el senyor Miraprim. Una mare no faria això. I un nen no cridaria a la mare d'aquesta manera, desautoritzant a crits la seva decisió, entre altres motius perquè deu haver estat la mare, justament, la mare de debò, qui un bon dia va ensenyar al nen, bon minyó, que no travessés mai dels mais cap carrer si hi havia semàfor vermell. Malgrat els crits del nen, la cangur -perquè segur que és la cangur, diu el senyor Miraprim- travessa el carrer -"l'Autopista del Mig"!- arrossegant el nen, amb el semàfor vermell. "Està vermell!", continua cridant. És clar que no passen cotxes, i és clar que la noia deu tenir motius per anar amb pressa, explica el senyor Miraprim, però s'escandalitza que aquesta acompanyant de lloguer, aquesta mercenària desassenyada hagi maltractat amb la seva decisió tan desafortunada i precipitada el bon criteri d'aquest nen. És com si li hagués violat la consciència!, s'exclama el senyor Miraprim.

El senyor Miraprim ha mirat la noia amb cara de desaprovació infinita. Què més podia fer? Ella ni se l'ha mirat. Tenia pressa, la tia -se li ha escapat al senyor Miraprim-, volia dir la noia, ha rectificat de seguida, o la senyora o senyoreta. El senyor Miraprim ha tingut una sensació horrible d'impotència enfront d'un crim que es cometia davant els seus ulls, a plena llum. Si no fos tremendament descortès fer-ho, explica el senyor Miraprim -i amb aquesta expressió recorda Tom Hanks a "The Ladykillers"-, potser li hauria d'haver clavat un bon moc: "Assassina!" No, això no. Però almenys: "Matadora d'innocències infantils!", sentencia.

Però no ho ha fet. Ha pensat: "I si ‘ella' és la mare de la criatura?" Pobre pare, quin disgust.

Comentaris

  • Em recorda[Ofensiu]
    pèrdix | 14-12-2004

    una anècdota inversa que em va pasar a mi. Un matí, vaig creuar, en vermell, un semàfor del carrer Balmes per què no passava ningú. A l'altre vorera hi havia un nen de la mà de la seva mare que va fer l'intent de creuar el carrer com ho feia jo. La mare el va retenir i el va renyar: "no has de creuar MAI el carrer com ho ha fet aquest nen, entens?".
    Malgrat la satisfacció de tornar a ser "nen" em vaig sentir com una autèntic monstre.

    Això també és la societat, no? interaccions d'individus i els seus actes. Un aprenentatge continu.

    Està bé el relat.

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154382 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com