LA CANA, EN ZAMFONISCALUMCASPIRONSQUICLE I LA FRANCIS

Un relat de: touchyourbottom
La Cana -dir-se Franciscana la franciscanejava massa- va sentir a dir que hi havia hagut, en un passat només un xic passat, una mula anomenada Francis. I li va venir un desig gran, com de lluna plena, d'informar-se'n. Va sentir un francis-èxtasi, amb tot plegat. Anava bé.

L'esperit de l'animal li demanà que, alhora, fes alguna cos per ajudar tristes, opressives i maltractades vides (i destins) dels animals al món des de que l'ésser humà existeix. Per fer-li-ho entendre li envià, en qüestió de segons, sensacions i imatges infinites i condensades, totes marcades pel dolor. Aquell fet passà factura als cabells de la dona: la seva preciosa cabellera llarga i ondulada de color castany clar es tornà grisa de cop i volta.

La Cana, canosa.
La Cana, canosa.
Emanava una bellesa inefable captable només per escassos captadors d'aquest do.
Ella que, amb edat de tenir cabells blancs, fins aleshores no se li havien manifestat!

La gran motivació la va fer demanar vacances quan no tocava. Qui vendria panets forts -tous dos dies abans- als pobres que encara tenien prou bona dentadura? (com que acabava en 'dura', era el que excusava que poguessin rosegar-los). El 'jefe' va accedir-hi, gens content, amb l'exigència que si volia que li guardés el lloc de treball aquell mes no el cobraria.

La Cana canosa sentí una nosa al baix ventre, al ventre-ventre, al pit, a la gorja, al cap, a l'ànima. Va voler engegar-lo. No obstant, va haver d'empassar-se els mots protesta i defensa, en temps de precarietat laboral. Ho va contrarestar anant a cagar merda ocre al pati d'una de les residències de l'home aprofitant que el jardiner estava despistat podant uns mínims que requeria un magnolier i també parlant-hi no verbalment.

Una fulla de magnòlia?

Havia estat el nom d'una publicació que un homenet polifacètic havia encetat feia uns lustres i que havia quedat en l'oblit, farcida d'escrits per créixer somrient i decréixer agraint. La Cana l'havia conegut...com es deia? Brauli! Com el carrer on ell vivia, carrer de Sant Brauli. Posar noms de sants a les vies gens pures? Aquell en concret supurava d'establiments que no aportaven res a l'esperit. Des d'una sala de joc, una de foc (el 'Torrid's Club'), uns quants estancs il·legalment massa junts, les primeres tecnoshops, les primeres infoshops, gelateries que congelaven les cèl·lules de la veritat profunda, botigues de souvenirs per a parar uns quants trens, etcètera. Sobretot els etcètera. En Brauli s'afectà amb tant, tant, tant. El piset era barat, compatible amb la seva irrisòria economia, una ajuda d'una tieta bondadosa vers el nebot que no era normal, que titllava de 'torçat' i 'tronat'. Tot depenia del punt de vista. Ella, sortosament, també tenia l'altre: el de l'amor. Per tant, li feia arribar una pensioneta.

A en Brauli el desencís i l'atabalament que la mostra capitalista li oferia day after day el va fer aparcar la revista -qui la llegia?- que feia imprimir i repartia ell. Era a dues tintes i amb paper reciclat. La butxaca s'escurava. Només un nombre minso de vegades, 'Una fulla de magnòlia'. Algú en va fer cucurutxus per a castanyes gens gustoses. Algú la va trepitjar sobre bases olioses de benzina. Algú...Algú...Algú...La Cana les agafava i llegia.

En Brauli, immers en una crisi profunda, va tocar el dos a entrellaçar-se més íntimament amb un cercle holístic i transpersonal. S'havia despertat massa i aquell despertar era despietat amb qualsevol actitud anterior, no perdonava, calia molta més evasió. Va necessitar canviar-se el nom que ell no havia triat per:

-Zamfo...
Se li presentava solet, a poc a poc.
-Zamfoniscalum...

Seria llarg, sense ser cadena: l'alleugeria!

-Zamfoniscalumcaspironsquicle!-exclamà, com qui es desfà d'un cagarro llarg i pesarós (que, paradoxalment, era molta merda antiga) i inspira amb cara de felicitat davant el mirall del lavabo.

Zamfoniscalumcaspironsquicle no seria ni escurçable ni perllongable. Romandria inalterable. Protecció contra amistats líquides, solidificació del seu ser. Com que costava recordar-lo i cansava haver-lo de pronunciar sencer, les males relacions es retallaven soles.

Llavors li va venir al cap la Cana, aquella dona amb qui havia pres cafès de tant en tant en un bar de pescadors.

-Sóc una ànima vella- havia dit ella.
-Sí, és clar, t'has carregat de fills i això erosiona, desgasta. No tenir-te és col·laborar, que el futur serà més patiment i desgràcia.
-I tu t'has carregat de fulles de magnòlia!
-Melancòlic, magnòlic...deixa'm.
-Sí, més val. Hem parlat molt, hem tingut moments callats magnífics, a tocar del so dels cargols marins.
-Però estàs lligada, carregada de fills. El planeta està superpoblat. Que inconscient! La negror intesa dels teus baixos és un deliciós cel de tempesta, n'és el causant, oi?

En Brauli va fer una ganyota per dissimular que punxava ferit per la pèrdua d'ella i tot el que li suposava. Una cançó de fons: " I si vols l'amor, desplega les veles vers l'horitzó...". La Cana el que va desplegar van ser els braços per abastar l'home i la seva àura. Els colors d'ell i d'ella es van fondre, com dues vegades en què dins d'una barca, tapats amb un cel cosit d'estels, havien assolit estats excelsos de meditació conjunta, sorpresos, fitant-se amb un interrogant de goig.



La Cana es picà les galtes, les inflà per picar-les, com qui rebenta un globus. Prou de recordar en Brauli, tornar al moment real. Els set fills havien campat i ella, amb seixanta-dos anys, vídua, vés per on, se sentia empesa a indagar sobre l'híbrid d'un ase, aquella mula Francis.

Però no aniria a buscar sobre ella a cap font tradicional. Li va venir, llavors, un posar-se a imitar un trot i un galop i tirar coces, es va imaginar un barret de palla al cap, va estirar el coll per menjar una pastanaga que...penjava d'una branca del magnolier? Tot abstracció? En penjava, la hortalissa, sobre allà mateix on la Cana acabava de defecar i embolicar la femta amb papers de regal diferents, per estampar-li al jefe el que els àngels pensaven d'ell. La Cana i les seves simbologies i cripticitats!

-Meticulós i miraculós, això que fas, hehehe! T'he vist!

Va saltar de l'arbre, mig rient.

-S'ho mereix, el paio explotador, fastigós!

La Cana va voler evaporar-se, però en comptes d'allò va acabar de menjar la pastanaga. Feia un bon solet. De cop, la pell li agafà un bronzejat to oliva preciós. El jove ho advertí i repetí:

-Meticulós el que fas, miraculós el que trobaràs!

Que peculiar expressant-se! Tindria ganetes de rimetes i mandangues així, coses del ser infantil que duia a dins, segur!

Anava vestit blanc, camiseta i pantalons, vambes i mitjons. I una gorra, també. Un blanc que 'havia estat blanc'.

-Quin despropòsit, fer-te anar clar si feineges amb terra i plantes! No li diràs pas què has vist i què he fet. No saps qui sóc.
-Si te'n vas...m'oblidaràs. M'oblidaràs. I ja no pot ser.-ell contestà.
-Has pres res col·locaire, noi?
-Tu: tu ets qui m'incita a parlar així.
-Bé, jo estava en el pas previ per descobrir Francis-coses.
-A joc amb tu?
-Hahahaha! Com farien els meus fills: mola, és guai!

I que estúpida es notà.

Pel porxo, precisament, l'esmentat animal, s'apropava.

-Ho és! En quina àrea onírica estic situada?
-Cap. Són les fulles de magnòlia que l'han anada a buscar. Contenta?
-Brauli?
-Era el meu pare. Aquest nom el va abandonar. Em va demanar perdó per haver-m'hi introduït. No l'aguantava més, el meu pare. S'asfixià de pena respirant els gasos del tub d'escapament d'un cotxe que va engegar la meva mare, qui l'havia engegat a dida, per massa eteri. Saps? L'única herència d'ell és com em dic: Zamfoniscalumcaspironsquicle.
-Que genialment estirat!
-Per segons qui és un inconvenient. Quan el vaig aprendre, de petit, però, no em va ser cap problema.
Digue'l tu.
-Zamfo...
-Vas bé. Segueix.
-Zamfoniscalum...
-Continues bé.
-Zamfoniscalumcaspironsquicle.

Acabat de dir-lo, que la Francis incorpòria però visible es posà al seu costat. Tenia un aire equino-hippy. I moltes ganes de comunicació. Parlava magnoliès.

-Ara em volen dir Muletízia-explicà- Quin horror! Em volen calçar ferradures reials i tornar-me una aberració maniquí que somriu falsament!

-No ets un esperit? Quin càstig és, aquest?

-Sí i no. M'ha tocat una reencarnació en una reina burra. Fotrà guitzes per tal de cridar l'atenció i anant amb compte amb barbeta, pòmuls i cony, que se'ls haurà arreglat, no fos cas que es ressentissin i tornessin a la forma original. Quin desastre de karma! Què vaig fer, jo?

En Zamfoniscalumcaspironsquicle acaronà l'aire que ocupava l'espectre.

-Sembles un homenet de massapà enfortit!-exclamà la Cana.

-T'equivoques. S'ha superposat una imatge del meu pare. El concepte mitja taronja no va existir, no hi va haver amor dependent. Per què us vau estimar? No vareu esdevenir dues esferes viatjant juntes.
-Et va parlar de mi...
-Calen mots? Traspues tot el que va ser.
-Bé, canviem de tema, m'afecta i em guardo el plorar per quan et deixi.
-Si no em deixaràs! Has vingut a trobar-me. El teu últim tram al món serà vitalici acomodatici, serè i ple. Estaré al teu costat.

La Francis renillà perquè estiguessin per ella.

-Heu de cercar un lloc on redimir el maltracte i la mort dels animals des de fa tant. Jo haig de convertir-me energia defensora que evitarà els atacs externs. Us indicaré ara, sota aquest magnolier en concret, el punt on es troba un tresor enterrat. Només es materialitzarà si capta que anireu pel camí que us he demanat. Hi confio. Sinó, per a què em vas cridar, Cana? De retruc, el cos humà on se m'ha plantificat i que vull acomiadar -ara està dormint, per això m'he traslladat aquí i ara amb vosaltres-
patirà un ictus egolàtricus, mira, tu, un més al sot, sent com és, alleuja el fetge de la Terra, que ha de filtrar massa brutícia, oi?

El consens existia entre ells des de l'infinit. L'univers que vetlla per qui pateix, sí, que inspira, que propulsa. Que fa que es faci.

Una pau i un somriure de milions de sers sacrificats s'estengué, defensor del que la Cana, en Zamfoniscalumcaspironsquicle i el fantasma de la Francis, que esdevindria omnipresent, van conjuntament crear: el temple de la igualtat animal i el nou i sa paradigme mundial.






Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

284 Relats

131 Comentaris

83528 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).