La cambra de no estar

A casa dels meus pares, a més a més de les habitacions que són comunes a totes les cases, n’hi havia una que nosaltres anomenàvem la cambra “de no estar.” No era pròpiament un rebost, tot i que s’hi guardava alguna cosa relacionada amb l’alimentació. No era tampoc un magatzem, en sentit estricte, per bé que hi havia la caixa d’eines i altres objectes de tota mena. No era un vestidor ni un armari, però també feia aquesta darrera funció. No era res en concret, però alhora ho era tot. S’hi entrava, de tant en tant, però només s’hi estava el temps just de fer allò que s’hi anava a fer. No s’hi feia estada, justificant així el nom de “cambra de no estar ”.

Tot i que hi havia una petita finestra, essencialment per ventilació més que no pas per donar claror, el lloc era fosc. La cambra no era massa gran. Hi havia llum elèctric penjat al bell mig del sostre, però la làmpada era de poca potència, cosa que provocava el contrast extrem entre llum i ombra, sense penombres ni matisos. Més aviat tenia un ambient de tenebrisme que ens imposava i atreia alhora.

Quan era petit, aquella cambra m’estimulava la imaginació. Em suggeria tota mena d’aventures que desprès, a la nit, somiava amb plenitud de detalls i amb una vividesa que, al despertar-me, es fusionaven amb la realitat. No sabia ben be on començava la realitat i on acabava el somni. Era la concreció de la felicitat, de la felicitat que pertocava a aquella edat infantil.

Ara hem hagut de buidar el pis i, és clar, també la “cambra de no estar”. Han reviscut records i han despertat pensaments. Al mirar aquell espai, per última vegada, he sentit una mena de nostàlgia indefinida que m’ha fet reflexionar sobre el sentit de la vida. I, mentrestant me n’anava amb l’ànima encongida per la buidor que deixava enrere, el meu cervell argumentava que la “ cambra de no estar ” be podia reflectir conceptualment una resposta a les meves elucubracions intel•lectuals: “Estar, te sentit de permanència. No estar, ho te d’absència. És com la vida, un espai temporal entre l’absència del no existir (abans de néixer) i l’absència al deixar d’existir, (desprès de la mort ) És un instant en comparació entre el no ser fins al ser, i del deixar de ser a l’eternitat.”

Però al sortir al carrer, el brogit del trànsit, la gent que anava i venia, el soroll del camió netejant les voreres, van llençar la realitat a sobre meu. Aquell instant elucubrat deixava pas a la vida, la vida que calia viure al marge dels nostàlgics records.