Cercador
La calicó poruga
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
On sóc?
S'ha despertat i sent dolor al ventre, en una orella, sota els ulls. El notarà més quan l'anestèsia deixi de fer efecte. Es troba enquibida en un espai força estret amb el terra tou: una flassadeta. Borrosament veu un emmarcament reixat, la porta del transportador. Percep sons i olors desconegudes. Una mà obre i fa per tocar-la. Esbufega dèbilment.
Què m'ha passat?
Lentament, mentre es va recuperant, recorda. Aquell menjar flairós gens habitual que l'ha atret, tant de passar gana. El camp del pagès i el solar a tocar abandonat procuren ratolins i insectes varis, però no en nombre suficient per a una colònia de mig centenar de felins. Aleshores cal aventurar-se al carrer, jungla amb vehicles letals, i assolir els contenidors tant de dia com de nit. Li passa pel cap un dels seus germans esclafat mentre un cotxe aparcava. Aquell cos belluguet rebentat. Li ve una fiblada gens física.
Què m'han fet?
Ignora que mai no podrà gatinar, que no podrà llepar els menuts i transportar-los agafant-los pel clatell, ni els podrà alletar, ni jugar amb ells: una seducció que li plaïa més enllà de l'instint animal i que l'esterilització ha mutilat.
Però ha fet sort. Aquesta gata de tres colors amb el blanc imperant, una calicó, atrapada pels de la protectora i duta al veterinari a operar i marcar (si es veiés en un mirall copsaria que li han tallat un trosset d’una orella) és volguda per una família d’humans. El nen ha plorat d’alegria perquè la felina és tan igual a la que se’ls ha mort fa uns mesos i que procedia del mateix lloc. Quan s’ha adonat dels tall profunds dels filferros de la trampa tan a prop dels òrgans de la vista se li ha trencat el cor. L’ha volguda alliberar.
Què faig?
Esgarrapa el nen que s’aparta. Salta i fuig com una exhalació. Ha anat d’un pèl: el pare tanca d’una revolada la finestra, la gata hi topa i, com boja, corre fins a amagar-se sota un moble.
Amb confiança i paciència s’hi adaptarà. Tindrà prou llibertat i molta seguretat. I, el millor: amor.
S'ha despertat i sent dolor al ventre, en una orella, sota els ulls. El notarà més quan l'anestèsia deixi de fer efecte. Es troba enquibida en un espai força estret amb el terra tou: una flassadeta. Borrosament veu un emmarcament reixat, la porta del transportador. Percep sons i olors desconegudes. Una mà obre i fa per tocar-la. Esbufega dèbilment.
Què m'ha passat?
Lentament, mentre es va recuperant, recorda. Aquell menjar flairós gens habitual que l'ha atret, tant de passar gana. El camp del pagès i el solar a tocar abandonat procuren ratolins i insectes varis, però no en nombre suficient per a una colònia de mig centenar de felins. Aleshores cal aventurar-se al carrer, jungla amb vehicles letals, i assolir els contenidors tant de dia com de nit. Li passa pel cap un dels seus germans esclafat mentre un cotxe aparcava. Aquell cos belluguet rebentat. Li ve una fiblada gens física.
Què m'han fet?
Ignora que mai no podrà gatinar, que no podrà llepar els menuts i transportar-los agafant-los pel clatell, ni els podrà alletar, ni jugar amb ells: una seducció que li plaïa més enllà de l'instint animal i que l'esterilització ha mutilat.
Però ha fet sort. Aquesta gata de tres colors amb el blanc imperant, una calicó, atrapada pels de la protectora i duta al veterinari a operar i marcar (si es veiés en un mirall copsaria que li han tallat un trosset d’una orella) és volguda per una família d’humans. El nen ha plorat d’alegria perquè la felina és tan igual a la que se’ls ha mort fa uns mesos i que procedia del mateix lloc. Quan s’ha adonat dels tall profunds dels filferros de la trampa tan a prop dels òrgans de la vista se li ha trencat el cor. L’ha volguda alliberar.
Què faig?
Esgarrapa el nen que s’aparta. Salta i fuig com una exhalació. Ha anat d’un pèl: el pare tanca d’una revolada la finestra, la gata hi topa i, com boja, corre fins a amagar-se sota un moble.
Amb confiança i paciència s’hi adaptarà. Tindrà prou llibertat i molta seguretat. I, el millor: amor.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436317 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com