Cercador
La calavera jueva
Un relat de: jorge Montolío Millán- Compartir:
La calavera jueva:
Jo era un nerd, un pringat, un perdedor, un jueu al barri cristià de Berlín, proper a les pellisses dels meus “companys” d'institut: una persona molt intel·ligent, amb ulleres, baixet i amb grans color vermell caramel de crema catalana poblant el rostre. Ara aquesta escena es potser més normal als instituts, però llavore'ns corrien els anys trenta a una Alemanya envaïda pel nacional socialisme.
Agafa un llibre d'història política o esprem el teu cervell: jueus + nacional socialisme alemanys = mal rotllo.
Però tranquil: encara faltaven uns anys per a que el genocidi comencés, i Hitler era només un polític més, de dretes, però un polític més.
Els jueus igualment estàvem mal vistos, ens refugiàvem en els nostres barris, jo era apallissat al institut, i la gent ens saluda escopint-nos a la cara... Però mai varem creure que la cosa acabaria així!
I a mí m'hagués agradat viure a un barri jueu, anar a una escola jueva, estar amb els meus, però no: la meva mare era tan tacanya que no volia abandonar els eu pis, que era al barri cristià, o ens tiraven tomàquets i ous al balcó.
Ui, sí, la meva mare! Era grassa, rodona, esfèrica. Els seus ulls, com closques de tortuga, amb pupil·les com discos de vinil, com craters, com forats cap a la seva bogeria. Parlava molt poc, amb una veu aspre. A mí em recordava a un mussol. Era un maleït mussol: girava el coll en 360º. Segons ella, l'efecte secundari d'un accident que va tenir de xica. A més, ho volia controlar tot:
-Ludwig, tu no et drogues, oi?
-No tinc diners per a fer-ho...
-Doncs millor.
Ai, sí! Els diners li encantaven, a la meva mare. No sé si els mussols es guarden les presses per si venen les vaques flaques, però la meva mare sí: guardava tots els diners que tenia.
Era una dona semi-invencible: tot era poc per ella:
-Ens estan llençant ous.
-Ja tenim sopar.
-Uns companys del cole em volen pegar i he vingut fins aquí corrents.
-Així baixes el berenar.
-Mai em fas berenar.
-Per estalviar, Ludwig, per estalviar diners.
Manteníem una relació d'amor-odi, me l'estimava, però sempre vaig témer que, no sé, un dia em fiqués al olla i em mengés, o, tot bullit, em vengués i es guanyés uns diners.
Però no li va donar temps: un dia vaig arribar a casa després de fugir acaloradament d'uns que buscaven brega, i la vaig trobar morta al terra de la sala d'estar, amb una bretxa al cap: vaig poder deduir, en els tensos moments “post- trobar a la teva mare morta” que s'havia enfila't a una cadira i s'havia caigut.
-Òstia.
Vaig córrer, vaig córrer molt, vaig baixar les escales entre plors, mentres el ulls se'm tornaven opacs, se'm embrutien de salnitre 100% jueu desesperat.
Vaig esmunyir-me enter la multitud que m’escopia a la cara, poblada de grans color rovell d’ou fregit.
Vaig mirar al cap, i vaig deduir per un moment que les coses per als jueus ens anirien malament, molt malament. Em va semblat veure un cel comprimit, desesperat, com un cinturó curts en una panxa grossa com un neumàtic. Em semblava que el cel, gris i poblat de núvols es comprimiria tant que acabaria explotant i caient sobre nostre, a bocins.
I ja fora de Berlín, al camp, al paisatge brutal, inundat d’esquerdes de les que sortien arrels dures i crues com llaços de pedra y fusta que em volien segrestar, vaig diluir el plors i la desesperança, i vaig avistar un carpa lluminosa, de la que en sortien fums, llums i sorolls.
El lloc pretenia ser un tros de cel i fer que una tarda allà fos la millor de la teva vida. Però a mi només em va semblar confortable, una mica familiar: era un circ.
Ara que ho penso, no feia falta sortir corrents de la ciutat, fer aquell paperet i acabar en aquell circ. Podria haver enterrat a la meva mare, haguérem traslladat al barri jueu, fer-me l’ajudant del rabí, viure en un piset bohemi, buscar una xicota... Oh, sí! Desitjava una xicota, que em comprengués, que m’abracés, que em consolés, que em deixés palpar-la, tocar-la, explicar-li tot i cada uns del seus sentiments.
Jo estava enamorat de Martta Gatsbrug, una noia de la meva classe, una guapíssima noia de la meva classe. Per davant era una mica plana, però per darrere li sobresortia un cul magnífic, que s’emblava que mantega! Ulls blaus, cabells grocs recollits, cara neta i blanca raça ària: es notava a dos cents metres que era alemanya.
Però allò era cosa el passat, i jo ara era a dos cents metres, no de Martta Gatsbrug, sinó d’aquells circ.
El primer que vaig conèixer va ser el Klim, l’home bala. Va ser una primera impressió una mica forçada: jo em mirava el circ en la llunyania quan vaig veure com venia cap a mi en Klim, expulsat pel canó.
El tipus va caure prop meu, socarrimat i desmembrat, i mort, es clar. Quan el que després descobriria que era l’amo del circ va apropar-se per comprovar si l¡home bala seguia viu, va reaccionar de la manera més frívola però tendre que mai he vist: li va treure el casc socarrimat al cadàver d’en Klimb i me’l va posar ami:
-Ja tenim substitut!
Aquell acte d’humor negre no pretès em va enamorar del lloc. Cada dia hi havia una sorpresa:
-Aquest es l’Invencible Gorge- m’explicava l’amo i cap del circ.
-Invencible?
-Sí: el varem trobar a un hospital irlandès fa uns cinc anys. No, George?
-Four, four years- feia aixecant quatre dits amb resignació, com si fos un incomprès.
-I què li passa?- vaig preguntar- Jo el veig normal.
-No es com es PER FORA- m’explicava- es com es per dins.
-I com es per dins?- vaig preguntar fart de preàmbuls.
-En George té l’escorbut, la grip espanyola, la còlera, el tifus, l’erisipela i l’escarlatina, així com la clorosi, la cianosis, la gota serena, la necrosis el tètanus, la perlesía, i l’epilèpsia.
-Mare de Déu!-vaig exclamar.
-I el tiu no es mor- va dir-me tranquil i orgullós, senyalant a l’ Invencible George, que esbufegava fart de que el valoressin per això: ell era un gran saxofonista, vaig descobrir més tard, però tothom es fixava en la seva immortalitat.
L’amo, en Kojak, era un home gras i amb bigoti marxista, espès e imponent, un d’aquells bigotis amb els que es impossible beure sopa.
-Veus? Aquets son el germans enans siamesos coreans.
-Ah.
-I aquets el germans siamesos llatins, que un es nan i l’altre no, i el nan està sempre peus en l’aire.
-Guaita tu.
-I aquest es l’Stephen, el domador. Groga als elefants, però no als corbs: el numero els corbs es mèrit seu.
-Ostres.
-I aquet es el Buenaventura: es espanyol: es un anarquista que, en veure que perdria la guerra amb els feixistes es va fer passar per mort i s’ha exiliat.
-Com m’has dit que es diu?
-Buenaventura: Buenaventura Durruti.
-I de què fa?
-Es pallasso, i també té un grup de lleons que doma: segueix amb els mateixos ideals, saps?
-Ah...
A aquell circ tenien de tot: nans, faquirs, domadors, pallassos, ventrílocs, i, es clar, un home bala: jo.
I al final la cosa va acabar en rutina, i, com sempre, els anys van passar, i jo vaig créixer entre boixos: llums, colors, pallassos, públic, feres, accidents, ballarines en corsés, primera experiencia sexual desastrosa, alcohol, amor, i al final, ZAS:
La Guerra i el genocidi jueu.
I al final, ZAS:
Martta Gatsbrug a primera fila, amb uns pits com medalles olímpiques, amb trenes i caçadora de cuir: la seva etapa universitària, sinó em fallaven els càlculs: estava realment molt sexy.
-Mar...!-no vaig poder dir més: jo era dins d’un canó i el canó es va disparar. Un cop vaig tornar al circ i vaig rebre el rugits del públic, vaig anar al camerino i vaig pensar: Li dic alguna cosa? La saludo almenys? Me’l intento lligar o què? Pensava massa: em vaig omplir una ampolla de whisky i me la vaig fotre d’un glop:
-Marttaaaaah...-la vaig saludar quan sortía de la carpa un cop acabat l’espectacle.
-Ludwig!-em va abraçar i vaig notar el seus pits com magdalenes sota el cuir, i vaig tornar a enamorar-me:
-Vols venir al camerino?
En cinc minuts érem dos joves de vint anys tancats en un espai tancat que disposava de llit. La tensió sexual era palpable, i la Martta també ho era.
He traduït la conversació, no sols a català, si no a l’argot més familiar i actual dels joves, no sé, per comprendre millor la situació:
-Ludwig: feia segles que no et veia! Creiem que t’havies traslladat a un altre ciutat!
-Doncs ja veus: sóc un home bala. Whisky?
-Beus whisky?
-Bec whisky. Whisky?
-Només una mica, eh...
En uns minuts el gel ja s’havia fos:
-I el teu pare?
-Ui, es al front!
-Al front?
-Al front nazi! No es soldat, es calr: fa els uniformes als soldats.
-Pobre home...- tenir que treballar amb aquella xusma em va semblar terrible.
-Pobre? A casa estem molt contents!
-Ah clar- vaig intentar solucionar la conversació de besucs-: li paguen bé.
-Sí, també, però home: Es que es el front nazi! ES tot un honor, no?
-Però si estan matant gent!
-Ei, compte amb el que dius: Hitler ho fa pel bé d’ Alemanya.
Coi, ara, ara ho entenia tot: la Martta no sabia que jo era jueu! I jo no sabia que ella era nazi! Però es que a sobre portava l’estràbica bordada a la jaqueta de cuir!
Vaig intentar oblidar-ho a cop de whisky, i la cosa va acabar per ultra moralitzar-me:
-Estás molt més bona, saps?
-Va, calla, tonto.
-Estàs realment tractiva, Martta- va riure i la vaig mirar als ulls-. Estic calent.
Va parar de riure, es va poar seriosa, va mirar a una altre banda:
-Follarem?- llenguatge com aquest va ser el que no varem utilitzar.
-Home, suposo... Whisky?
I al final, treu-te la roba Martta, corre estirat al llit, corre i baixat als pantalons i...
-Ostia, si tens la pell retallada -la Martta es referia al meu prepuci, retallat al estil jueu-. No deus ser un putu jueu no? Mira que aviso al meu pare!
-Nononono: no, joder, no: es que.. em van operar de petit! De fimosi es clar. Per això es així. Jo jueu? Jo xusma d’aquella?-així som els homes, podem renunciar a la nostra religió i raça per tres minuts de plaer carnal.
I al final sí: em va oferir el seu cos, els seus pits, el seu cul de mantega, els seus llavis (els de dalt i els de baix) i al final vaig sentir una experiència tan colossal com el tanc nazi que, dos dies després, va esgarrar la carpa del circ en ple espectacle.
El públic creia que era part de l’espectacle fins que va veure als lleons morir aixafats sota les rodes del tanc, veure els ulls sortir disparats, tancant de sang la sorra i els rostres dels clients de la primera fila. Heu cargolat algun cop un tub de pasta de dents fins que el tap ha sortit volant? Doncs una cosa semblant va passar amb els amics felins.
Del tanc, un home alt i amb bigoti, que em senyalà i m’acusà de jueu. I allà va començar la carnisseria: els amic del circ, en guerra amb els soldats nazis: la guerra en estat pur: notar els ritmes de la guerra sota la pell, sota les conques oculars, entrant-te pels porus, que s¡obren i es tanquen com esfínters.
Durruti va robar una metralleta a un soldat i va venjar als seus lleons i a tots als republicans morts a la Guerra Civil matant a aquells feixistes, l’elefant Boris va aixafar el tanc amb la pota, en George l’Invencible va deixar de ser-ho amb un tret al cap, els germans siamesos van morir al ser tallats per la meitat amb un sable, els corbs van treure els ulls als soldats quan encara estaven vius, el bigoti d’en Kojak es va tenyir de sang quan una bala li entrar per la boca i li sortís per la nuca. I jo, al final, jo al final vaig matar al pare de la Martta Gatsbrug amb les meves pròpies mans.
Quan només quedava el general, en Boris va morir dessagnat i va caure sobre seu, aixafant-lo i deixant com a guanyadors al bàndol del circ. A una banda, en Durruti. A l’altre, jo.
Els únics supervivents.
Varem córrer a una estació de tren, i varem fugir sobre rodes aquella mitjanit.
FI
Jo era un nerd, un pringat, un perdedor, un jueu al barri cristià de Berlín, proper a les pellisses dels meus “companys” d'institut: una persona molt intel·ligent, amb ulleres, baixet i amb grans color vermell caramel de crema catalana poblant el rostre. Ara aquesta escena es potser més normal als instituts, però llavore'ns corrien els anys trenta a una Alemanya envaïda pel nacional socialisme.
Agafa un llibre d'història política o esprem el teu cervell: jueus + nacional socialisme alemanys = mal rotllo.
Però tranquil: encara faltaven uns anys per a que el genocidi comencés, i Hitler era només un polític més, de dretes, però un polític més.
Els jueus igualment estàvem mal vistos, ens refugiàvem en els nostres barris, jo era apallissat al institut, i la gent ens saluda escopint-nos a la cara... Però mai varem creure que la cosa acabaria així!
I a mí m'hagués agradat viure a un barri jueu, anar a una escola jueva, estar amb els meus, però no: la meva mare era tan tacanya que no volia abandonar els eu pis, que era al barri cristià, o ens tiraven tomàquets i ous al balcó.
Ui, sí, la meva mare! Era grassa, rodona, esfèrica. Els seus ulls, com closques de tortuga, amb pupil·les com discos de vinil, com craters, com forats cap a la seva bogeria. Parlava molt poc, amb una veu aspre. A mí em recordava a un mussol. Era un maleït mussol: girava el coll en 360º. Segons ella, l'efecte secundari d'un accident que va tenir de xica. A més, ho volia controlar tot:
-Ludwig, tu no et drogues, oi?
-No tinc diners per a fer-ho...
-Doncs millor.
Ai, sí! Els diners li encantaven, a la meva mare. No sé si els mussols es guarden les presses per si venen les vaques flaques, però la meva mare sí: guardava tots els diners que tenia.
Era una dona semi-invencible: tot era poc per ella:
-Ens estan llençant ous.
-Ja tenim sopar.
-Uns companys del cole em volen pegar i he vingut fins aquí corrents.
-Així baixes el berenar.
-Mai em fas berenar.
-Per estalviar, Ludwig, per estalviar diners.
Manteníem una relació d'amor-odi, me l'estimava, però sempre vaig témer que, no sé, un dia em fiqués al olla i em mengés, o, tot bullit, em vengués i es guanyés uns diners.
Però no li va donar temps: un dia vaig arribar a casa després de fugir acaloradament d'uns que buscaven brega, i la vaig trobar morta al terra de la sala d'estar, amb una bretxa al cap: vaig poder deduir, en els tensos moments “post- trobar a la teva mare morta” que s'havia enfila't a una cadira i s'havia caigut.
-Òstia.
Vaig córrer, vaig córrer molt, vaig baixar les escales entre plors, mentres el ulls se'm tornaven opacs, se'm embrutien de salnitre 100% jueu desesperat.
Vaig esmunyir-me enter la multitud que m’escopia a la cara, poblada de grans color rovell d’ou fregit.
Vaig mirar al cap, i vaig deduir per un moment que les coses per als jueus ens anirien malament, molt malament. Em va semblat veure un cel comprimit, desesperat, com un cinturó curts en una panxa grossa com un neumàtic. Em semblava que el cel, gris i poblat de núvols es comprimiria tant que acabaria explotant i caient sobre nostre, a bocins.
I ja fora de Berlín, al camp, al paisatge brutal, inundat d’esquerdes de les que sortien arrels dures i crues com llaços de pedra y fusta que em volien segrestar, vaig diluir el plors i la desesperança, i vaig avistar un carpa lluminosa, de la que en sortien fums, llums i sorolls.
El lloc pretenia ser un tros de cel i fer que una tarda allà fos la millor de la teva vida. Però a mi només em va semblar confortable, una mica familiar: era un circ.
Ara que ho penso, no feia falta sortir corrents de la ciutat, fer aquell paperet i acabar en aquell circ. Podria haver enterrat a la meva mare, haguérem traslladat al barri jueu, fer-me l’ajudant del rabí, viure en un piset bohemi, buscar una xicota... Oh, sí! Desitjava una xicota, que em comprengués, que m’abracés, que em consolés, que em deixés palpar-la, tocar-la, explicar-li tot i cada uns del seus sentiments.
Jo estava enamorat de Martta Gatsbrug, una noia de la meva classe, una guapíssima noia de la meva classe. Per davant era una mica plana, però per darrere li sobresortia un cul magnífic, que s’emblava que mantega! Ulls blaus, cabells grocs recollits, cara neta i blanca raça ària: es notava a dos cents metres que era alemanya.
Però allò era cosa el passat, i jo ara era a dos cents metres, no de Martta Gatsbrug, sinó d’aquells circ.
El primer que vaig conèixer va ser el Klim, l’home bala. Va ser una primera impressió una mica forçada: jo em mirava el circ en la llunyania quan vaig veure com venia cap a mi en Klim, expulsat pel canó.
El tipus va caure prop meu, socarrimat i desmembrat, i mort, es clar. Quan el que després descobriria que era l’amo del circ va apropar-se per comprovar si l¡home bala seguia viu, va reaccionar de la manera més frívola però tendre que mai he vist: li va treure el casc socarrimat al cadàver d’en Klimb i me’l va posar ami:
-Ja tenim substitut!
Aquell acte d’humor negre no pretès em va enamorar del lloc. Cada dia hi havia una sorpresa:
-Aquest es l’Invencible Gorge- m’explicava l’amo i cap del circ.
-Invencible?
-Sí: el varem trobar a un hospital irlandès fa uns cinc anys. No, George?
-Four, four years- feia aixecant quatre dits amb resignació, com si fos un incomprès.
-I què li passa?- vaig preguntar- Jo el veig normal.
-No es com es PER FORA- m’explicava- es com es per dins.
-I com es per dins?- vaig preguntar fart de preàmbuls.
-En George té l’escorbut, la grip espanyola, la còlera, el tifus, l’erisipela i l’escarlatina, així com la clorosi, la cianosis, la gota serena, la necrosis el tètanus, la perlesía, i l’epilèpsia.
-Mare de Déu!-vaig exclamar.
-I el tiu no es mor- va dir-me tranquil i orgullós, senyalant a l’ Invencible George, que esbufegava fart de que el valoressin per això: ell era un gran saxofonista, vaig descobrir més tard, però tothom es fixava en la seva immortalitat.
L’amo, en Kojak, era un home gras i amb bigoti marxista, espès e imponent, un d’aquells bigotis amb els que es impossible beure sopa.
-Veus? Aquets son el germans enans siamesos coreans.
-Ah.
-I aquets el germans siamesos llatins, que un es nan i l’altre no, i el nan està sempre peus en l’aire.
-Guaita tu.
-I aquest es l’Stephen, el domador. Groga als elefants, però no als corbs: el numero els corbs es mèrit seu.
-Ostres.
-I aquet es el Buenaventura: es espanyol: es un anarquista que, en veure que perdria la guerra amb els feixistes es va fer passar per mort i s’ha exiliat.
-Com m’has dit que es diu?
-Buenaventura: Buenaventura Durruti.
-I de què fa?
-Es pallasso, i també té un grup de lleons que doma: segueix amb els mateixos ideals, saps?
-Ah...
A aquell circ tenien de tot: nans, faquirs, domadors, pallassos, ventrílocs, i, es clar, un home bala: jo.
I al final la cosa va acabar en rutina, i, com sempre, els anys van passar, i jo vaig créixer entre boixos: llums, colors, pallassos, públic, feres, accidents, ballarines en corsés, primera experiencia sexual desastrosa, alcohol, amor, i al final, ZAS:
La Guerra i el genocidi jueu.
I al final, ZAS:
Martta Gatsbrug a primera fila, amb uns pits com medalles olímpiques, amb trenes i caçadora de cuir: la seva etapa universitària, sinó em fallaven els càlculs: estava realment molt sexy.
-Mar...!-no vaig poder dir més: jo era dins d’un canó i el canó es va disparar. Un cop vaig tornar al circ i vaig rebre el rugits del públic, vaig anar al camerino i vaig pensar: Li dic alguna cosa? La saludo almenys? Me’l intento lligar o què? Pensava massa: em vaig omplir una ampolla de whisky i me la vaig fotre d’un glop:
-Marttaaaaah...-la vaig saludar quan sortía de la carpa un cop acabat l’espectacle.
-Ludwig!-em va abraçar i vaig notar el seus pits com magdalenes sota el cuir, i vaig tornar a enamorar-me:
-Vols venir al camerino?
En cinc minuts érem dos joves de vint anys tancats en un espai tancat que disposava de llit. La tensió sexual era palpable, i la Martta també ho era.
He traduït la conversació, no sols a català, si no a l’argot més familiar i actual dels joves, no sé, per comprendre millor la situació:
-Ludwig: feia segles que no et veia! Creiem que t’havies traslladat a un altre ciutat!
-Doncs ja veus: sóc un home bala. Whisky?
-Beus whisky?
-Bec whisky. Whisky?
-Només una mica, eh...
En uns minuts el gel ja s’havia fos:
-I el teu pare?
-Ui, es al front!
-Al front?
-Al front nazi! No es soldat, es calr: fa els uniformes als soldats.
-Pobre home...- tenir que treballar amb aquella xusma em va semblar terrible.
-Pobre? A casa estem molt contents!
-Ah clar- vaig intentar solucionar la conversació de besucs-: li paguen bé.
-Sí, també, però home: Es que es el front nazi! ES tot un honor, no?
-Però si estan matant gent!
-Ei, compte amb el que dius: Hitler ho fa pel bé d’ Alemanya.
Coi, ara, ara ho entenia tot: la Martta no sabia que jo era jueu! I jo no sabia que ella era nazi! Però es que a sobre portava l’estràbica bordada a la jaqueta de cuir!
Vaig intentar oblidar-ho a cop de whisky, i la cosa va acabar per ultra moralitzar-me:
-Estás molt més bona, saps?
-Va, calla, tonto.
-Estàs realment tractiva, Martta- va riure i la vaig mirar als ulls-. Estic calent.
Va parar de riure, es va poar seriosa, va mirar a una altre banda:
-Follarem?- llenguatge com aquest va ser el que no varem utilitzar.
-Home, suposo... Whisky?
I al final, treu-te la roba Martta, corre estirat al llit, corre i baixat als pantalons i...
-Ostia, si tens la pell retallada -la Martta es referia al meu prepuci, retallat al estil jueu-. No deus ser un putu jueu no? Mira que aviso al meu pare!
-Nononono: no, joder, no: es que.. em van operar de petit! De fimosi es clar. Per això es així. Jo jueu? Jo xusma d’aquella?-així som els homes, podem renunciar a la nostra religió i raça per tres minuts de plaer carnal.
I al final sí: em va oferir el seu cos, els seus pits, el seu cul de mantega, els seus llavis (els de dalt i els de baix) i al final vaig sentir una experiència tan colossal com el tanc nazi que, dos dies després, va esgarrar la carpa del circ en ple espectacle.
El públic creia que era part de l’espectacle fins que va veure als lleons morir aixafats sota les rodes del tanc, veure els ulls sortir disparats, tancant de sang la sorra i els rostres dels clients de la primera fila. Heu cargolat algun cop un tub de pasta de dents fins que el tap ha sortit volant? Doncs una cosa semblant va passar amb els amics felins.
Del tanc, un home alt i amb bigoti, que em senyalà i m’acusà de jueu. I allà va començar la carnisseria: els amic del circ, en guerra amb els soldats nazis: la guerra en estat pur: notar els ritmes de la guerra sota la pell, sota les conques oculars, entrant-te pels porus, que s¡obren i es tanquen com esfínters.
Durruti va robar una metralleta a un soldat i va venjar als seus lleons i a tots als republicans morts a la Guerra Civil matant a aquells feixistes, l’elefant Boris va aixafar el tanc amb la pota, en George l’Invencible va deixar de ser-ho amb un tret al cap, els germans siamesos van morir al ser tallats per la meitat amb un sable, els corbs van treure els ulls als soldats quan encara estaven vius, el bigoti d’en Kojak es va tenyir de sang quan una bala li entrar per la boca i li sortís per la nuca. I jo, al final, jo al final vaig matar al pare de la Martta Gatsbrug amb les meves pròpies mans.
Quan només quedava el general, en Boris va morir dessagnat i va caure sobre seu, aixafant-lo i deixant com a guanyadors al bàndol del circ. A una banda, en Durruti. A l’altre, jo.
Els únics supervivents.
Varem córrer a una estació de tren, i varem fugir sobre rodes aquella mitjanit.
FI