La Calaixera

Feia anys que la Carlota es dedicava a restaurar mobles vells.
Feia veritables obres d'art. Algunes peces els hi encarregaven, d'altres les comprava o li donaven.
Al taller se li amuntegaven i quan tenia temps en buscava alguna que li cridés l'atenció, i si dedicava amb cos i ànima.
Un bon dia, va optar per una vella calaixera que sempre havia estat allà, doncs s'havia quedat com a taller, la casa dels seus avis.
Abans de començar cada obra, la desmuntava i repassava de dalt a baix.
Quan va treure el primer calaix, ja es va adonar de que tenia una motllura cisellada a cada costat, diferent dels altres calaixos.
Quins detalls tan treballats i plens d'art, es deia a ella mateixa.
Quan de sobte es va adonar que semblaven tenir discontinuïtat amb la resta de la peça central i aquell calaix, tenia menys cabuda que els altres.
Després de posar en pràctica tot el seu art i la seva força, va aconseguir que aquelles motllures cedissin, i un doble fons va sortir a la llum.
D'allà van aparèixer un feix de cartes engroguides que van copsar tota la seva atenció.
Un cop escampades, es va posar les ulleres per no perdre'n detall i va procedir a llegir-les.
Eren d'una trista història d'amor entre la seva àvia i un escriptor molt conegut, per això no diré el nom, que no es va poder dur a terme pel mal cap del meu besavi, que li va prohibir aquella relació, segons ell sense futur, amb un bohemi, que no tenia on caure mort i no seria mai ningú, fent-la una desgraciada. I tant que li va fer, ja que mai va poder oblidar-lo.
El secret de l'àvia va sortir a la llum, però no vaig voler mostrar-ho a ningú, perquè si l'àvia ho hagués volgut dir, ja ho sabríem.
Per tant aprofitant les últimes brases que cremaven a la llar de foc, ho vaig reduir a cendres.


Feia anys que la Carlota es dedicava a restaurar mobles vells.
Feia veritables obres d'art. Algunes peces els hi encarregaven, d'altres les comprava o li donaven.
Al taller se li amuntegaven i quan tenia temps en buscava alguna que li cridés l'atenció, i si dedicava amb cos i ànima.
Un bon dia, va optar per una vella calaixera que sempre havia estat allà, doncs s'havia quedat com a taller, la casa dels seus avis.
Abans de començar cada obra, la desmuntava i repassava de dalt a baix.
Quan va treure el primer calaix, ja es va adonar de que tenia una motllura cisellada a cada costat, diferent dels altres calaixos.
Quins detalls tan treballats i plens d'art, es deia a ella mateixa.
Quan de sobte es va adonar que semblaven tenir discontinuïtat amb la resta de la peça central i aquell calaix, tenia menys cabuda que els altres.
Després de posar en pràctica tot el seu art i la seva força, va aconseguir que aquelles motllures cedissin, i un doble fons va sortir a la llum.
D'allà van aparèixer un feix de cartes engroguides que van copsar tota la seva atenció.
Un cop escampades, es va posar les ulleres per no perdre'n detall i va procedir a llegir-les.
Eren d'una trista història d'amor entre la seva àvia i un escriptor molt conegut, per això no diré el nom, que no es va poder dur a terme pel mal cap del meu besavi, que li va prohibir aquella relació, segons ell sense futur, amb un bohemi, que no tenia on caure mort i no seria mai ningú, fent-la una desgraciada. I tant que li va fer, ja que mai va poder oblidar-lo.
El secret de l'àvia va sortir a la llum, però no vaig voler mostrar-ho a ningú, perquè si l'àvia ho hagués volgut dir, ja ho sabríem.
Per tant aprofitant les últimes brases que cremaven a la llar de foc, ho vaig reduir a cendres.