La cabra

En un llogarret enmig del desert hi havia una vella cabana on vivia una família pobre, molt pobra, pobríssima. S'hi comptaven set ànimes. El pare, atribulat amb tanta penúria, trist i capcot anar a buscar consol al bruixot del poblat. Aquest home savi de savis consells escoltà les queixes amb gran respecte i silenci, com manava el seu ofici:

- No puc més, vivim engabiats com animals. No tenim intimitat, ens barallem per no res, els nens ploren tot el dia; de nit, sempre hi ha algú que ens trenca el son amb els seus plors, no podem descansar. Què puc fer? Estic desesperat!-

El bruixot somrigué i li digué:

- Veritat que encara tens aquella cabra vella i seca a l'estable? - L'home se'l mirà amb un posat sorprès i contestà – sí.

- Doncs treu-la de l'estable i endute-la a la cabana. Que visqui amb la teva família i tornareu a ser feliços – La cara d'aquell home ple de desesperació es transformà i cridà

- Com goses demanar-me una cosa així! Ets boig! Serà horrible viure amb la cabra!

El bruixot, sense perdre la calma, replicà: - Et costa gaire provar-ho? Fes-me cas. ¿Perquè has vingut, sinó? Si no t'agrada el que et dic, marxa.

Sense obrir boca, aquell home que havia vingut trist i capcot se'n tornar ben dret i enfurismat: - Maleït bruixot, maleït bruixot! - remugava pel camí de tornada.

Però un cop a casa seva es tornà a deprimir en veure l'estat lamentable de la casa, de l'estretor de tot plegat. S'estremí en sentir els plors del més petits i pensà: - No tinc res a perdre. Agafaré la cabra i viurà amb nosaltres.

Ningú comprengué la decisió del pare de família. No puc descriure amb paraules l'infern d'aquella situació i és ben estrany que puguessin sobreviure més d'una jornada a totes les incomoditats d'aquell animal dins de la casa.

Passat un mes d'haver pres aquella decisió, el pare tornà a visitar el bruixot. Aquest cop no pugué contenir les llàgrimes que rodolaven galtes avall i mullaven el terra enpolsegat de la cabana del bruixot.

- És terrible! - digué somicant – La pudor és insoportable. Ara ja no ens desperten els plors dels nens sinó el bel de la cabra a mitja nit. Es belluga, ens trepitja. Ens aixequem bruts coberts d'immundícies – Aquell home s'enfonsà i abaixar el cap fins a tenir-la entre les mans del bruixot que el consolà així.

- Mira, m'has fet cas i per això, encara que no ho sàpigues ja tornes a ser feliç. Vés a casa, torna a deixar la cabra a l'estable i abraça la teva família. Ho faràs?

- Sí, ho faré.

Ara no us podeu imaginar l'alegria d'aquella família quan va veure que el pare tornava la cabra a l'estable. Els nens, com l'abraçaven tots! La mare, com el besava! La casa ja no feia pudor! Es podien bellugar tots set i no es molestaven! Els plors dels més petits a mitja nit ja no eren un problema. Tot tornava a ser com abans però ara eren feliços.