La burra també hi serà

Un relat de: Mena Guiga
-La burra també hi serà.

Ho deia amb ferma esperança o fervorosament desitjós, l'avi, uns dies abans del comiat. Ho va repetir unes quantes vegades, com un mantra improvisat, però que tenia dins seu des de feia tant.

-La burra també hi serà.

Jo volia que la burra fos amb mi, també.

Hi ha de ser. Recordo, avi, només, haver saltat sobre la seva merda, al cobert, sent una nena petita. Em van aturar. Com t'han quedat, les sabates!

Jo, menuda, saltant sobre les boles de caca de la burra.

Inconscientment m'arrapava al fet de fer salts sobre les defecacions d'aquell animal sa, fort, resistent...i tossut? Per ser burra burra, jo.

-Sempre li va quedar 'una cosa'- havia sentit a dir a l'àvia, que ja no hi era, parlant-me d'aquel ase femella que havien tingut.

L'avi era a la saleta. Li vaig posar un ram de dàlies magnífiques, taronges i liles, sobre la taula de superfície de vidre de davant la butaca on encara podia estar-se assegut. Hi havia algunes formigues que, en trobar l'aigua del gerro i no la terra, anaven com boges. I mira que havia espolsat les flors abans de tallar-les al jardí.
No caldria l'esprai i ruixar-les. Aquella fortor no era convenient. Tenien el niu massa lluny. Si aconseguien sortir del pom, no m'havia de preocupar. Vaig tornar-me a centrar en l'avi. Volia que estigués content amb la vista de les dàlies que ell, durant anys, plantava i cuidava. Va estirar-se per tocar-les sense evitar sentir el pessigolleig dels insectes als que jo tenia tírria.

El ventilador de sostre girava fluix i el de terra, també. La calor no la sentia tan intensa, l'home gran.

Jo acabava de rentar els plats.

-La cuina ja l'he esterrejada, avi!

Aquell mot, 'esterrejar', après d'haver-li sentit, em traslladava a la seva infantesa en una casa humil de principis de segle amb paviments rudimentaris.

-Parla'm de la burra, avi.

Em vaig agenollar al seu costat, li vaig agafar una mà, la que més ballaruca manifestava de tant en tant, quan li venia l'atac de 'parkinson de vell'. L'escalfor de la seva mà no feia suar i la calor de la canícula se'n sentia envejosa.

-T'ha deixat les ungles molt bé, la Carme, avi. No podràs dir que se te'n vegi cap de...escorxada.- i tornava a usar un dels seus mots.

-Parla'm de la burra, avi.

La seva mirada era de pollet afable. Les pupil·les s'havien aclarit, esdevingut celeste grisencs.

-D'on la vas treure?

-Vaig anar a Girona, a un tractant d'animals. Li vam mirar les dents. Pobreta, acabada de sortir de mare!

-Pobreta!

-Es va fer grossa i vaig haver de comprar un altre carro.

-Per què?

-El que teníem se l'enduia volant!- va somriure amb els ulls fixos en la imatge que havia retingut i jo l'hi veia a través d'ells.

-Quan regava el pla l'enganxava a la sínia. Pobreta, sempre es va portar molt bé. Anava girant girant girant i així es regava el pla.

-I què menjava?

-Moltes fesoleres seques. Quan les arrencàvem, a l'hivern es feia un fart de fotre-se-les!

-Què va passar avi, amb la pobreta?

Vaig notar que una llàgrima em regalimava, com ell.

-La vam haver de vendre.

-Per què, avi?

-A vegades m'estampava contra la paret del cobert. Sentia una moto pel carrer, s'espantava. Deuria enyorar la caseta del camp. El cobert amb el terra emporlanat no li plaïa. Fugia cap el final del jardí, m'ho trobava tot trepitjat. Per fer-la seguir costava, jo tenia l'esquena de vidre. La van venir a buscar uns pagesos de Sant Genís. Jo patia que si la farien pencar excessivament. La meva burra-menja-fesoleres-seques!

'Aquella cosa' que l'avi tenia presa es deia amor. Em vaig adonar que me l'havia ben transferit, encomanat...des de sempre.

-Avi, la burra...la veus, oi? Pobreta, es deixa acaronar. Quines orelles, quins ulls, quin morro, quin pèl, quina panxa forta...és la teva burra, avi, és la de casa.

L'estàvem retrobant, tots dos, agafats de la mà.

De cop vaig sentir-ne la flaire de les boles de femta de la burra de casa.

No vaig poder aixecar-me per saltar, saltar, saltar...desfer aquell dolor de l'ànima...ho estava fent plorant a raig sense deixar la mà de l'avi, que s'havia...adormit.



Comentaris

  • He...[Ofensiu]
    Montseblanc | 19-03-2018

    ...viscut aquesta escena tendra, alegre i trista a la vegada, que tan bé descrius, entre avi i néta. Les dàlies, les formigues, els records compartits... Interpreto que la nena sap que l’avi s’està morint i l’acompanya en els darrers moments, cercant un record comú, la burreta, mirant que ell marxi en pau, agafats de la mà. Commovedor.
    Tant de bo que sí, que la burra també hi sigui.

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434428 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com