La bruixa xerrameca, el lloro passiu i els cargols voladors.

Un relat de: Mena Guiga
La Valpúrgia era una bruixa incontinent verbal. Sí: havia pres a un lloro de plomes de to moradenc i turquesa la facultat de la parla contínua un xic buida amb un encanteri que l'havia atordit. L'au va acabar semblant un mort vivent sonàmbul. Deambulava per l'habitacle escarransit, mena de cabana feta de bruc expandit i perfumat amb ruda allunya-segons-què. Ho feia amb les ales desplegades endavant, rectes encartonades rígides anquilosades com enguixades i amb els ulls quasi en blanc. Anava cap aquí cap allà cap allà cap aquí com un modern aspirador d'aquells que en xocar contra un moble o una paret (àdhuc un esperit?) girava i continuava, invariable, la seva monòtona tasca.
La bruixa havia desitjat la capacitat inacabable de parla parla parla de l'ocell adoptat (com que no havien calgut pràcticament papers ni haver de passar per cap sedàs legal i d'educació social havia estat fàcil obtenir-lo). Ella volia atabalar-se i atabalar -sovint amb seducció i enginy ben ancestrals- els homes que atreia a la seva vida i dels quals, això sí, n'extreia el millor energèticament i anímica...físicament no l'importava tant si no era en base a la fòrmula tàntrica que sovintejava: estar-se amb el mascle escollit un mínim d'onze hores plenes, molt plenes, on, paradoxalment, callava força i s'entregava màgicament a l'amant. Ara que...mai mai dels mais ell aconseguiria assolir-li la llenca més entranyable de l'ànima, la més pregona i autèntica, que la Valpúrgia protegia, en cas de perill, amb una allau de paraules originades majoritàriament en la part de ment apropiada d'Annaliso, el lloro. I és que experimentar l'amor amb majúscules podia ser la fi de la dona. Per tant, la cuirassa de mots era prudència i, ella creia, coherència.
Atipava l'animal amb cargols que agafava de zones rieroleres després de pluges malparides en època de canvi estacional i que més d'una vegada afegien l'exagerada presència de formigues reina, plaga que s'adossava a les closques dels mol·luscs perquè tenien les ales enganxifoses com si l'aigua del cel fos fixador. A la Valpúrgia aquell fet li feia gràcia i prou.
Aisss...hi havia d'haver parat més atenció!
El lloro Annaliso arrencava (amb incoscient consciència) les ales a les formigues mortes quan no estava en estat estupiditzat. A més, per algun motiu kàrmic, li feien fàstic, cosa tirant a comprensible però només explicable per ell mateix (en una altra vida, quan esdevingués escriptor alternatiu). Superposava ales i més ales fins a aconseguir un gruix consistent que va col·locar en certs punts de la closca de dos dels pobres cargols-aliment que va triar a l'atzar i que no va menjar. Aquell parell de cargols van esdevenir, de resultes, voladors. La cosa és va mantenir ben secreta. Van fer saber a l'Annaliso , amb el llenguatge de baves sobre fulles de morera -material òptim per a fer-lo llegible- que s'anomenaven Gil i Ambròs (reminiscències d'altres existències?). I l'au, la poca estona que no deambulava fantasmalment, va copsar-ho, cosa admirable, exhaurit de facultat comunicativa com es trobava (era un càstig?).
Fins que en Gil i l'Ambròs, farts de la situació ofegaire, van gosar provar les ales i fer cap al cos de la bruixa quan estava dormint. Dormia la mona, la Valpúrgia, després d'haver begut un gra -i dos i tres- massa licor de farigola, regal d'un rodamón constant mig budista que practicava la tolerància i l'antimaltracte però que s'havia subjugat als encants de la fèmina d'ulls encisadors i somriure magnètic. Aquell home mig àngel mig diable li havia llegit el caràcter i molt més i havia estat a punt a punt a punt de fer-la desfer d'unió nirvànica, cosa que a laa bruixa no li convenia gens. Per això l'havia despatxat oficialment fent-li saber que desitjava vergues de dictador. Si ell ho va creure...això seria una altra història.
La bromera lluenta que els cargols van impregnar a la pella de la bruixa era...l'antiencanteri per a l'Annaliso.
Quan la Valpúrgia va obrir els ulls i de seguida, com era habitual, engegava a parlar pels descosits...no va poder. Només era capaç d'articular expressions de sentiments, d'emocions, amb total transparència i vulnerabilitat. De l'ensurt, les canes gruixudes se li tornaren rínxols rogencs similars a ressorts de rellotgeria fina. La dona es va posar cap per avall i aquelles molles cabelludes començaren a saltar i la van transportar al món de les bruixes vençudes i serenes. Ni va plorar. Va girar el cap per mirar el lloro i li va picar l'ullet, en senyal de comiat i va somriure'l i ell li va atorgar un perdó simpàtic.
A data d'avui en Gil, l'Ambròs i l'Annaliso viuen junts. Uneixen les seves essències un cop al dia a base de meditació atàvica.
No s'obliden d'enviar amor a la bruixa. Contacten amb sers que emeten vibracions aque també -malgrat que potser ni ho saben- els cal...una ajuda ben peculiar.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434477 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com