La bruixa que es pentinava

Una bruixa d'edat mitjana que sempre anava abillada tota fosca però amb mitges de colors llampants que enceguen, un dijous a mitja tarda va començar a pentinar-se.

Els cabells de les bruixes no són per passar-hi cap pinta ni cap raspall. Com a molt, a algun bruixot poc delicat li és permès de fer-ho amb els urpiots i de pas se'ls neteja.

Aquella bruixa feia aquella acció inusual, inaudita, perquè se li havia mort el gat i havia d'entretenir el dolor amb alguna cosa, incapaç de plorar com era.
Tampoc podia cantar. Es pentinava i ni plovia ni feia sol alhora, com quan es trobava amb les companyes per gaudir totes juntes de diada de perruqueria tot i portant dol i menjant col llombarda que té un to lilós que les encisa.

La mort del gat picava fort i ella vinga, vinga, vinga pentinar-se. Els cabells li arribaven als genolls, eren enrinxolats, desobedients, gruixuts i secs. Els embulls feien mal de treure i n'hi havia per donar i per vendre. No cridava, la bruixa. S'aguantava i tibava el rostre, apretava les dents que li quedaven i el pèls de la barbeta patien que no es fixés en ells també.

Va voler qui vol que s'esdevinguin les coses que passessin per davant de casa seva una colla de nenes mones que anaven d'excursió amb una monja petitona i rabassuda amb ulleres tapant-li les ulleres.
Anaven penosament taral·lejant 'Un velero llamado libertad' i el cel s'estava emprenyant. Sortosament van callar per aturar-se a berenar pa amb vi i sucre i després, quan anessin un xic pets, riurien i prou. La monja els permetia aquell àpat, allò la posava: duia un porró ben agafat per anar sucant llesques de pa de pagès de quilo i el sucre se l'inventava.

De cop i volta van veure una figura llarga i corsecada que no era el tronc de cap alzina surera pelada.
La bruixa se les mirava. Els seus cabells, bufats pel vent que duia tempesta segura, van anar a parar als rostres de les nouvingudes i els esgarrinxaven. La monja havia menjat massa pa amb vi i sucre i es veia en cor de moltes coses. Va agafar la cabellera de l'ésser que va titllar de maligne i estira que estiraràs va deixar-la mig calba. I tot seguit va esclafir en una rialla gens catòlica ni apostòlica ni romana.

Les nenes de casa rica que tenien càmera feien fotos de l'escena. Les altres contemplaven els esdeveniments amb els ulls tan oberts que un pintor n'hauria fet un quadre que el permetés ser digne d'un sou vitalici com qualsevol polític.

Fins que es va sentir un miol potent i esllanguit que va emetre la boca de la bruixa i que venia de la seva ànima pregona i ferida. I va començar la pluja, que eren les seves llàgrimes: tornassolades com ales d'espiadimonis.

Aleshores la bruixa va abraonar-se sobre aquell ésser amb mals hàbits, la va engrapar pel coll i amb els ulls guspirejant va maleir-la i la va convertir en un gripau granellut. Pocs canvis, al cap i a la fi. Les nenes picaven de mans i una va preguntar si allò eren moments d'èxtasi dels sants i santes dominicanes. La resposta està en el vent, sempre (escoltem-lo kumbaianament), va dir la setciències de la classe (ara ja és vuitciències i segurament tindrà sou vitalici).

La bruixa es va haver de tapar el cap amb l'antic barret que feia com els penells, seguia la direcció de l'aire en moviment. Les col·legiales van tornar al convent i aquella nit van sopar purè de calçots i all tendre mentre la monja-gripau saltava i comptaven els salts. Tot un divertimento.

Ara que...gràcies a aquells tràgics fets la bruixa va treure la pena i diuen que té nou felí i que és ben feliç.