La bruixa que es descontrolava massa

Va decidir fugir de tot i tot era tant que feia mal.
Tocava benvolguda letàrgia: anhelava l'assiduïtat d'aquell estat.

Va voler arraulir-se en una cabana mig enrunada poc amagada i de seguida va sentir una emoció pensant en Daudet i el molí provençal um pèl enrunat on l'escriptor francès s'havia inspirat -feia molt i no feia tant- àvid de mots, xuclant natura i immortalitat.

La bruixa conservaria encara més el penós (per què?) costum de rentar-se els cabells cada setmana i mitja. S'ho podia permetre, ressecs com els tenia, i amb aquell to de coure que confessava una no-malignitat -o només una mica? Qui se'n salva, si es duu a dins?- aconjuntat amb la mirada intensa que tenia l'arximania de protegir sota ulleres tronades de disseny excèntric, un altre reflex d'aquella dona que amb l'escombra invisible s'entestava en anar a contracorrent, cosa que podia semblar un condemna, però no: era el peatge per ser com era. I s'estimava.

I així anava.

El llindar al món psíquic considerat anormal se li dibuixava sovintejairement, amable i melós, clar i fluint com el rierol que centellejava, element aigua addicte als somriures -amb tota la gamma dels blaus- i a la col·lecció de còdols en el seu transparent pòsit preciosista.

La bruixa sentia progressivament una escalforeta: era la serenitat, com un trànsit continu que la feia acceptativa i abraçaire. Què més podia desitjar? Respirava Molp ,que pesava, perniciós i aviciat en ser present en els pulmons de tot ser vivent. Si li capgirava el nom... intoxicava més. Per això s'inventava aquelles enganyifes que la feien riure mentre s'explicava històries -o les contava a la munió de felines tricolor que mantenia, per amors arrelats a aquestes bèsties (de ben segur n'havia estat una en una altra existència).

La felicitat era allà. L'haver d'aprendre a no dependre. Tot i que impulsos i satisfaccions, que no eren la majoria tresors, els tenia sumats i guardats en el cofre de l'obrir-se sol o quan es vol i això no li treia ningú ara que es decantava per l'addicció a un plàcid abandó, sense considerar massa res, desinhibint l'ego més autèntic.

Rebobinava neguits i obsessions passades amb una calma espatarrant:

L'època en què s'havia fotut pa goludament. 'Panarra!', tant els coneguts com forasters exclamaven. Quina cadena de tipus i gustos! Pa rodó com el pleniluni, pa blanc fet amb greixos dubtosos de camells mississípics , pa encegat de sègol, pa de llavors voladores, boletes de pa i molles eixutes.
El temps en què havia estat enamoradissa de mena. Els homes i els seus què, sense magnificar-los. Suspirs d'enyor, melangia presa, bretxes de colors.
La temporada d'una imparable dedicació a comptar cotxes pintats groc-maionesa, mirant la carretera hores i hores.
O, més endavant, el no parar d'observar micromóns pràcticament immòbils que paradoxalment movien tant i retant- i que la van ajudar a superar la convalescència dels pinyons fixos per assolir més saviesa i finalitzar una ineludible lluita interna i marcar-se límits, guerrera per la glòria que la pau suposa.

I va acabar amb l'objectiu de ser habitualment depenent a conciliar cervell i cor.