La bruixa que es descontrolava massa

Un relat de: Mena Guiga
Va decidir fugir de tot i tot era tant que feia mal.
Tocava benvolguda letàrgia: anhelava l'assiduïtat d'aquell estat.

Va voler arraulir-se en una cabana mig enrunada poc amagada i de seguida va sentir una emoció pensant en Daudet i el molí provençal um pèl enrunat on l'escriptor francès s'havia inspirat -feia molt i no feia tant- àvid de mots, xuclant natura i immortalitat.

La bruixa conservaria encara més el penós (per què?) costum de rentar-se els cabells cada setmana i mitja. S'ho podia permetre, ressecs com els tenia, i amb aquell to de coure que confessava una no-malignitat -o només una mica? Qui se'n salva, si es duu a dins?- aconjuntat amb la mirada intensa que tenia l'arximania de protegir sota ulleres tronades de disseny excèntric, un altre reflex d'aquella dona que amb l'escombra invisible s'entestava en anar a contracorrent, cosa que podia semblar un condemna, però no: era el peatge per ser com era. I s'estimava.

I així anava.

El llindar al món psíquic considerat anormal se li dibuixava sovintejairement, amable i melós, clar i fluint com el rierol que centellejava, element aigua addicte als somriures -amb tota la gamma dels blaus- i a la col·lecció de còdols en el seu transparent pòsit preciosista.

La bruixa sentia progressivament una escalforeta: era la serenitat, com un trànsit continu que la feia acceptativa i abraçaire. Què més podia desitjar? Respirava Molp ,que pesava, perniciós i aviciat en ser present en els pulmons de tot ser vivent. Si li capgirava el nom... intoxicava més. Per això s'inventava aquelles enganyifes que la feien riure mentre s'explicava històries -o les contava a la munió de felines tricolor que mantenia, per amors arrelats a aquestes bèsties (de ben segur n'havia estat una en una altra existència).

La felicitat era allà. L'haver d'aprendre a no dependre. Tot i que impulsos i satisfaccions, que no eren la majoria tresors, els tenia sumats i guardats en el cofre de l'obrir-se sol o quan es vol i això no li treia ningú ara que es decantava per l'addicció a un plàcid abandó, sense considerar massa res, desinhibint l'ego més autèntic.

Rebobinava neguits i obsessions passades amb una calma espatarrant:

L'època en què s'havia fotut pa goludament. 'Panarra!', tant els coneguts com forasters exclamaven. Quina cadena de tipus i gustos! Pa rodó com el pleniluni, pa blanc fet amb greixos dubtosos de camells mississípics , pa encegat de sègol, pa de llavors voladores, boletes de pa i molles eixutes.
El temps en què havia estat enamoradissa de mena. Els homes i els seus què, sense magnificar-los. Suspirs d'enyor, melangia presa, bretxes de colors.
La temporada d'una imparable dedicació a comptar cotxes pintats groc-maionesa, mirant la carretera hores i hores.
O, més endavant, el no parar d'observar micromóns pràcticament immòbils que paradoxalment movien tant i retant- i que la van ajudar a superar la convalescència dels pinyons fixos per assolir més saviesa i finalitzar una ineludible lluita interna i marcar-se límits, guerrera per la glòria que la pau suposa.

I va acabar amb l'objectiu de ser habitualment depenent a conciliar cervell i cor.

Comentaris

  • M'agrada molt[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 28-11-2015 | Valoració: 10

    Descontrolada o no, és perfecta, perquè s'accepta com és, és lliure i viu en plenitud la seua vida. Sempre és així si els sentiments i la raó van de la mà. Només el fet de ser diferent l'afavoreix moltíssim, i ajuda a enriquir el món. M'ha agradat molt llegir-te, sobretot durant l'estiu passat, que per mi va ser un poc massa dur i, amb relats com aquest, se'm feia més suportable. Aquest m'ha entusiasmat: el trobe ben original, molt bo, com tots els teus. Una abraçada.

  • precios[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 26-11-2015 | Valoració: 10

    Un bon relat
    Montse

  • El cor de la bruixa[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 26-11-2015 | Valoració: 10

    Que la bruixa faci allò que li vingui més de gust, que ja sap perfectament què és, que deixi el cor pels beuratges amb suc de fetge i essència de ronyó de cabrit, que no mengi maionesa sinó alioli de l'àvia. que continui fent de bruixa, baja! Un cop més, llegar-te és aprendre català, somriure i pensar. Una abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

794 Relats

842 Comentaris

295305 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com