La bruixa del nas vermell

La bruixa del nas vermell, vestida amb roba esportiva lila clar i lila de l’amor s’hi enfila, puja com una mona fins dalt de la palmera més alta que troba.

Pren dàtils un cop a dalt i, asseguda com una lloca a la capçada de l’arbre, se’n fa un fart, un bon fart.

-Deliciosos! De tant dolços, enganxosos. Em donaran molta, molta, molta energiiiiiia!

I li ve enriolament.

-Hahahahaha, se m’hauria de fer una foto, ara!!!!

Continua rient, rient, obertament.

-Insoportable!
-Terrible!
-Toquem el dos! Ipso facto!

Una munió d’escarabats morruts, fent morros, abandona la palmera. Aquell riure escandalós els ha deixat el cap com un timbal. Rebentarien!

La palmera pica de fulles, contenta d’haver-se tret de dins aquella colla d’insectes emprenyadors.

-Gràcies, la del nas rodó del color de les magranes, cireres i maduixes!

Es gira vent. La palmera, somrient, toca un piano invisible. Ho fa amb els dits tan llargs de cada fulla, i tan lluents per la dutxa-pluja d’ahir, que la va deixar neta com una patena.

La bruixa escolta la meravellosa melodia mig endormiscada i relaxada, feliç.

Més tard, la bruixa del nas vermell, que també duu vambes –d’un to albergínia- corre per un caminet entre camps de conreu.

Quan ha suat la cansalada s’atura per a menjar carxofes tendres.

-Ummmm, estupendes!

Uns quants espiadimonis se li posen entre els cabells gruixuts com bastons de canyella.

-Què hi feu, tafanerots?

Res que no sigui estar-s’hi, com cada vegada que ho fan. Una barreja de descans del vol i una salutació a la bruixa, que esclafeix a riure.

-Hahahahaha, se m’hauria de fer una foto, ara!!!!

De cop i volta, una de les flors del carxoferar es desprèn de la mata i se li acosta.

-No facis aquesta cara, que no sóc una carxofa, sinó un micròfon i la tija llarga és un cable! Et vull fer una entrevista i que les libèl•lules siguin el públic.

La bruixa es grata el nas que encara queda més vermell, com rumiant...i accepta. Respon a cada pregunta, fins i tot quan fan (2x3)+6.

-Molt rebé, bruixa del nas vermell!
-Encantada- ella que contesta.

I la carxofa aquest-cop- periodista que ha fet realitat un somni –en té tants!- torna a lloc, que aquesta nit hi haurà lluna plena i vol escriure un poema titulat ‘Abric de lluna’.

La bruixa li diu adéu. Sospira. Badalla. Se li eixampla l’ànima. Els espiadimonis es queden enrere, badabadoquejant davant un pòster en un mur: s’hi veu un drac coreà, de cromatisme llampant, giragonsejant el cos. Joganeres, proven d’imitar-lo.

Mig quilòmetre més i la bruixa arriba davant un senyal de trànsit, el de ‘prohibit’. S’atura sense saber què no es pot fer. No hi ha cotxes ni motos ni tractors ni bicicletes ni centpeus. La carretera que segueix és un segment llis d’un gris compacte.

-Aiii, quina picor al naaaas!

Una llavor voladora trapella li està fent pessigolles.

-Atxuuuuuummmm!

Amb l’impuls del mega arxi super extra esternut la bruixa va de pet contra el senyal, com si hagués perdut el seny. S’hi estampa de cara i li queda adherit.

-Hahahahaha, se m’hauria de fer una foto, ara!!!!

El seu rostre es veuria vermell tot ell, llevat d’una línia blanca que amb un encanteri exprés fa que quedi d’aquell color.

Quan aconsegueix treure’s la inesperada màscara travessa la carretera. Es palpa el nas...

...tot i que ja sap que no deixarà ni de ser rodó ni de ser vermell.



I continua les seves peripècies. Sense saber que la segueix, a poc a poquet, tímid, un àlbum de fotos que cada dia s’omple una mica més.