La bonica història d'en Gerard

Uruguai, 23 de febrer del 1999. En Gerard estava estirat a l’hamaca gaudint de la marinada que dolçament acariciava el seu coll. El temps no era significatiu per en Gerard, ell el gaudia, ell vivia la vida com qui no te preocupacions, pensava que la vida es per viure-la i no sentir-se lligat a res. Vivia a un apartament de cinquanta metres quadrats, una cuina, un bany i una habitació amb terrassa. Treballava de jardiner a un hotel de la zona i sortia cada dia a prendre una copa al bar Habana. A les nou del vespre en Gerard decidí dirigir-se al bar. Quan de sobte una noieta jove li va demanar una ajuda econòmica a canvi de “companyia”. En Gerard si va negar,i sentint llàstima per la noia va seguir el seu camí. Als deu metres caminats, es va girar, va treure un bitllet de 1000 pesos uruguaians i li va oferir a la noia. La noia, desconcertada li preguntà a on volia anar a parar amb el gest i en Gerard, amb un gest d'humanitat li respongué:
-Pagaria mil pesos mes per saber el teu nom, però pagaria amb tot l’or del mon per veure’t somriure…
La noia somrigué. En Gerard va fer tres passos enrere mirant a la noia, desprès es va girar per seguir el seu camí cap al bar quan de sobte va sentir:
-Lucia es el meu nom.
En Gerard es va girar sense deixar de caminar, somrigué i continuà cap el bar. Desprès d’aquella trobada, en Gerard va seguir passant cada dia per el mateix carrer i no veia mai a la Lucia. Passats el mesos, va preguntar si algú la coneixia, i li van explicar que la Lucia havia emigrat per buscar una millor vida fora.
Els mesos passaren i en Gerard cada dia es sentia mes sol i lluny de casa seva fins que pels voltants del Nadal del 2003 va decidir tornar a casa seva, al costat dels seus pares i germans, i ara ja també nebots i cunyades.
Poc a poc, anava retornant a la seva antiga vida, treballant al taller del seu pare per guanyar-se els rals i mica a mica anar forjant aquella vida de la qual havia estat fugin.
Els anys varen passar, i una tarda, de març del 2006, la mare del Gerard va morir sobtadament. La família estava desconcertada, com podia haver passat? Als seus 72 anys la Maria havia patit un infart fulminant. Els dies posteriors varen ser molt durs per la família, i les visites de condolença i les trucades de amics i coneguts no ajudaven a alleugerar el dolor de la pèrdua. El dia de l'enterrament, va ser molt emotiu, sobretot quan en Gerard va finalitzar el seu discurs amb unes boniques paraules que varen provocar llàgrimes de tristor y enyorança. El dia desprès de la cerimònia d’enterrament, en Gerard va pujar a la vella torre de vigilància del Castell del poble. Els pensaments nostàlgics omplien la seva ment i trist observava al seu voltant per intentar localitzar a on anava a jugar quan era petit, aquell vell roure on el seu pare li va penjar un gronxador i on cada vegada que estava trist o angoixat anava a consolar-se observant la majestuositat de la naturalesa, admirant com l’aigua fluïa per el corriol emportant-se les fulles mortes dels castanyers de mes amunt; i al localitzar-lo va dirigir-se cap allà. Mentre caminava, observava el seu voltant com el vent s’emportava els brots de blat del camp del costat i comparava com la vida s’emporta el bons moments com el vent s’emporta els brots caiguts que el pagès no ha recollit.
Espera- va pensar en veu alta el Gerard.- Serà que la vida m’ha tret el que no he recollit?-
-No- respongué una dolça veu que provenia del gronxador- La vida et treu les coses però per donar-te’n de noves-
En Gerard, va fixar la vista al gronxador.
-Lucia…